Una bombolla dins d'una altra

En la meva primera joventut li vaig agafar certa mania a la plaça del duc de Medinaceli. No és que tingués res contra la plaça en qüestió, però els taxistes tenien certa tendència a confondre-la amb la del doctor Letamendi, on jo vivia amb els seus pares. Més d’una vegada, a la sortida d’algun bar a hores gens decents, m’havia vist obligat a corregir el rumb del taxista, que s’havia confós i es dirigia, veloç, cap a la plaça Medinaceli. Una vegada, després de passar per diversos bars de la zona alta i haver-me excedit en la ingesta de begudes espirituoses, em vaig quedar fregit al seient del darrere del taxi mentre repassava mentalment les prioritats de la tornada a un apartament a les fosques: no donar cops de porta, no equivocar-me d’habitació, no ensopegar amb l’estufa, no trepitjar-li la cua al gos... Quan el taxista em va despertar, li vaig pagar, vaig sortir a l’exterior i...¿On era? Ho han encertat, amics, a la punyetera plaça Medinaceli.

Li vaig perdre la por quan vaig canviar de direcció, i ara fins i tot em sembla un lloc agradable. Sobretot, des que es va instal·lar aquesta peculiar bombolla cosmopolita, plena de guiris amb pasta i, en alguns casos, fins i tot cert glamur, que atén per Soho House. Barreja d’hotel i club privat, només vaig al Soho House quan algú em convida, ja que no necessito un hotel a la meva pròpia ciutat i no soc soci del club perquè em cau llunyíssim i perquè, en el fons, la idea del club m’agrada més que el club per si mateix. Sempre he pensat que els clubs privats són com la ‘stand-up comedy', institucions anglosaxones que disfruten d’una tradició i una solera que els espanyols no tenim: som més d’agafar-la al primer bar que trobem; i cada ciutadà es considera un humorista en potència, i per això el món del monòleg acaba sent una miqueta impostat. Fa anys, els meus amics Juli Capella i Quim Larrea van fundar un club privat al carrer de Casp, el Cercle Comtal, que no va durar gran cosa (ara ocupa el seu espai la Fundació Vila Casas). I m’assabento que no paren d’obrir-se clubs a Barcelona, llocs amb noms com The Wild Bunch o Hedges Club, que se sumen clàssics de tota la vida com el Cercle Eqüestre o el Cercle del Liceu, tot i que aquests clàssics crec que representen al sector negocis de l’associacionisme local.

L’última d’Agnès Jaoui

El cas és que dissabte passat, el dia de la batussa entre indepes i policies i de la mort de Macià Alavedra –com aconsellen els angloparlants, si no pots dir res de bo d’algú, millor no diguis res–, vaig acabar al mini cine del Soho House convidat per una sòcia i disfrutant de l’última comèdia d’Agnès Jaoui, 'Place publique’, escrita i protagonitzada per ella mateixa al costat de la seva exparella Jean-Pierre Bacri, un d’aquests tipus que amb la cara ja paguen. Versió minimalista del Phenomena –que potser és el millor cine d’Europa–, la sala del Soho House és una bombolla dins d’una altra, el mateix club, que és a Barcelona, però podria ser a qualsevol altre racó del món, ja que l’idioma que més se sent és l’anglès i el món exterior s’hi cola d’una manera molt discreta, si és que arriba a fer-ho.

Notícies relacionades

Iosif Xiradakis: "L’energia que Barcelona transmet és la millor"

BCN persegueix la màxima seguretat per Cap d’Any

Les 40 butaques són com butaques d’orelles, davant tenen un escambell de cuir on recolzar els peus i al costat una tauleta en la qual deixar la copa que has agafat al bar, que està a l’entrada. Si després de la pel·li vols menjar alguna cosa, et poses en un d’aquests ascensors amb plafons de fusta que et recorden als del Dakota –edifici únic de Manhattan en el qual, com al Soho House, també t’hi sents intrús– i agafes algun sandvitx enginyós a la cafeteria, envoltat de gent que parla idiomes estrangers i no sap res del procés, ni del màster de Pablo Casado ni del tòxic comissari Villarejo. Entre la pel·li i el bocata, has passat tres hores en una bombolla molt relaxant. O en una mena de cambra de descompressió que et permet tornar al carrer més feliç del que has entrat.

Vostès em diran que el Soho House i llocs semblants són bombolles per a pijos. No seré jo qui els porti la contrària, però no la prenguin amb mi, ja que només soc un gorrer que no li fa fàstics a unes horetes de beneïda alienació, de tant en tant. Cada u és com és: també hi ha qui li agafa per acampar a la plaça de Sant Jaume o per celebrar el dia en què la poli el va baldar a cops. La ciutat és un milió d’històries, que deia Arribas Castro.