La Casa de l'Ardiaca: la història d'un arxiu de 2.000 anys

LaCasa de l’Ardiacaés possiblement l’edifici de Barcelona amb un recorregut més ampli i continu: s’assenta sobre les dues construccions més antigues de la ciutat, l’aqüeducte que ara sabem que és anterior fins i tot a les muralles romanes, i la mateixa muralla, i no ha deixat de ser remodelat fins a l’última gran reforma dels anys 90, i la que vingui quan l’Arxiu Històric es traslladi a Can Batlló. «Qualsevol barceloní l’identifica pel seu pati, la seva font de l’ou com balla i la seva palmera», apunta l’historiador Reinald González. Aquest pati existia ja al segle XI, però alhora aquesta font i el claustre que l’envolta són una invenció relativament recents, del 1870.Han sigut 2.000 anys d’història i reinvenció que Reinald González i Francesc Caballé descobreixen al detall al llibre (La Casa de l’Ardiaca de Barcelona) que l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ha dedicat a l’edifici que ocupa des de fa un segle. «És la història en pedra de la ciutat»,resumeix Reinald González.

En algun moment previ a l’any 1018, els vescomtes de Barcelona cedeixen al bisbe les dues torres de la porta nord de l’antiga muralla romana. Allà s’instal·la la casa de l’ardiaca, o ardiaca, que presideix els canonges de la catedral romànica que s’està construint llavors. Si les pedres ens remunten dos mil·lennis, el nom de l’edifici en té un: ja al segle XI es parla de la ‘turre archilevite’, la ‘domos d’archidiano’ o la ‘mansione archilevite’. I ja llavors el pati tenia una particularitat que ha arribat fins avui: l’escàs espai entre carrer i muralla fa que, en lloc de ser a l’interior de l’edifici com totes les mansions barcelonines, estigui envoltat només per edificacions a tres costats, i un d’ells doni directament al carrer. L’altra meitat de l’edifici actual, la Casa del Degà (les dues finques només es van fusionar al segle XIX) es va construir quan al degà de la catedral el bisbe li va llançar a terra la seva casa al segle XV per construir davant la façana de la catedral gòtica l’actual Pla de la Seu, amb les seves escales d’accés.

I aquí arriba la primera reinvenció (que González aplaudeix, com totes les que “van consolidar la Casa de l’Ardiaca en l’imaginari de la ciutat”, excepte l’última): l’ardiaca (i president de la Generalitat de 1506 a 1507)  Lluís Desplà converteix la casa en el primer edifici renaixentista d’una ciutat que encara arrossega el gòtic. «Modernitzarà l’edifici a un nivell increïble, no és la millor arquitectura del XVI però sí la primera, imbuïda d’un renaixement que no teníem», valora Reinald González. Amb la ‘Pietat Desplà’ de Bermejo a la capella, un sarcòfag romà com a abeurador, portes plateresques, relleus portats d’Itàlia... La porta d’accés, les galeries amb arcs de l’últim pis ja són les que avui podem reconèixer malgrat les transformacions posteriors.

Salvada per un nou-ric

El germà de Desplà construeix l’altre gran palau renaixentista de Barcelona, la Casa Gralla del carrer Portaferrissa. I el que succeeix amb una i una altra permet ser indulgent amb els recreadors del barri Gòtic. La Casa Gralla és enderrocada el 1856. Les cases de l’Ardiaca i el Degà (desmortizades, ja sense la torre que avui forma part del palau episcopal i el pont que la unia i utilitzades com a escola, jutjats de pau, tallers de paleta, corrals i estudis de pintors) són subhastades el 1870 i se salven perquè un nou-ric que s’ha fet d’or especulant en borsa, Josep Altimira, decideix restaurar-les. Una autèntica extravagància en temps de picot a mansalva.

En el projecte de l’arquitecte Josep Garriga, la casa del Degà és la que pateix més intervencions per harmonitzar-la amb la de l’Ardiaca. «És una construcció nova feta a l’antiga,amb una càrrega romàntica, intenció de crear un ambient i lluir», opina González. Però que salva la casa i crea els elements que avui la identifiquen: la palmera, la font (construïda a partir de trossos del brocal del pou de la casa) i el claustre (clonant dos únics arcs originals que sostenien només una tribuna i multiplicant-los fins a envoltar tot el pati). Totes les peces, amb les martellades necessàries per donar-los pàtina d’antiguitat.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

“Josep Altimira va executar totes aquestes intervencions amb un gust i uns excessos en la decoració que li van valer més d’una burla”, expliquen Caballé i González. Al cap de només una dècada, Altimira s’arruïna. I els seus creditors comencen a buscar-li finalitat a un palauet difícilment reconvertible en pisos: el primer llogater és el Col·legi d’Advocats (llavors s’instal·la la bústia amb les orenetes i tortuga, al·legoria de la rapidesa ideal i la lentitud real de la justícia), fins que l’Ajuntament de Barcelona compra la finca el 1919 per instal·lar-hi l’arxiu històric creat dos anys abans.

Un segle com a arxiu

Entre 1921 i 1927, el reforma Josep Goday. “Fa una cosa fantàstica, sense el noucentisme no tindríem l’arxiu històric, i ell fa un edifici noucentista com déu mana, racionalitza l’edifici fent trampes, movent portes i finestres”, segons l’opinió de Reinald González. Fins que el 1957 s’enderroquen les cases adossades a la muralla perquè aquesta quedi a la vista des de la nova avinguda de la Catedral i es presenta un problema: s’ha de crear la quarta façana de la Casa de l’Ardiaca on abans només hi havia ruïnosos patis interiors. Adolf Florensa (“es troba amb un merder”, opina González) opta per una façana historicista, amb balcons amb aires del XVIII barceloní. “Les seves intervencions van ser vilipendiades per la generació d’arquitectes anterior, però pitjor estaríem sense elles. És un bon coneixedor de l’arquitectura històrica”, afirma, reivindicatiu, l’historiador. Als anys 90, la reforma de l’arxiu pren una altra opció: neutralitzar aquesta quarta façana, substituir-la per murs llisos de color salmó i que tot el protagonisme quedi per a la muralla romana. Dels seus 2.000 anys, la ciutat ha preferit aquí congelar-ne els primers.