"No suportava que el meu marit fos 'la tieta'"

"Vaig sortir de l’armari fa 10 anys. Estava convençut que la meva dona, amb qui portava 25 anys, m’entendria; és una persona oberta", confessa Francesc, que dona la cara amb la seva família al documental ‘EnFemme’. La Carme, la seva esposa, reviu el dia de la gran revelació: "Em va dir: ‘He de dir-te una cosa’ i vaig pensar, com li havia passat a altres coneguts, que es volia separar". No era el cas. Li va dir que era ‘cross-dresser’ i ella li va replicar: "¿I això què és?". El Francesc li explica: és un senyor, un home, que en un moment determinat es vesteix de dona. Sol ser heterosexual i pot estar casat i tenir fills. "No té res a veure amb la sexualitat".

El Francesc rebutja les etiquetes. Li agradaria que es trenquessin totes les barreres, les normes no escrites i que desaparegués aquesta dualitat home-dona, "un muntatge social" del patriarcat. "Jo em considero una persona, un ésser humà. I em vesteixo com em ve de gust. ¿Per què no em puc posar un jersei rosa?". Les etiquetes, diu, creen diferències. "Jo no tinc, em sento jo".

L’adolescent que es pintava les ungles

 Durant dècades, des de l’adolescent que furtivament es pintava les ungles i els llavis, va amagar la seva pulsió per l’aparença femenina. "Et sents estrany i ho ocultes perquè la societat ‘prohibeix’ que un senyor vagi amb faldilles". Es posava d’esquitllentes la roba de la seva dona, fins que, amb el mig segle a sobre, va decidir explicar-li-ho.

 “El primer que vaig pensar va ser en artistes com Pavlovsky”, recorda ella. No va sospitar mai res perquè no era dels marits que desapareixen de nit. “Li vaig preguntar si portava una doble vida i si era gai o si s’anava a convertir en una dona”. Va pensar en Bibi Andersen, la referència transsexual de la nostra memòria col·lectiva. Però la qüestió era més enrevessada. "Quan em va dir que a ell li agradaven les dones i m’estimava, però que li venia de gust vestir-se amb faldilles, ja no vaig entendre res. ¿Havia perdut la xaveta? Em va descol·locar i vaig esclafir a plorar”.

 La seva filla els va agafar ‘in fraganti’ en aquella confessió. "Vaig creure –explica la jove al documental- que una cosa molt greu passava amb el meu pare, que potser era pederasta, per això al dir-me que li agradava vestir-se de dona, vaig deixar anar alleujada: ‘Bé ¿i què? No passa res". La mare celebra que les filles siguin d’"una altra generació". Elles li demanaven que no el fes fora de casa, que es deprimiria, o alguna cosa pitjor.  Calia ajudar-lo.

L’armari i la maleta

Per a la Carme no va ser fàcil. Van obrir la caixa dels trons, la maleta on el Francesc guardava la seva roba femenina. "No suportava veure el meu marit com la ‘tieta’, que es pintés les ungles, que es posés una samarreta de tirants... Em produia rebuig que vestís roba interior ajustada, amb puntes... Tot era molt estrany. No sabia amb qui parlar i em vaig ensorrar”.

Va sospesar separar-se, però no va considerar que la fugida fos la solució. La culpa la perseguiria. Se li van creuar els pitjors pensaments. "Que tot seria més fàcil si ell es moria". Ho va escriure en un diari que ha tingut la valentia de fer públic al documental. Allà, bolígraf en mà, va alliberar tots els seus dimonis. "L’armari es va fer molt gran. Vaig patir una crisi d’asma, canvis fisiològics, vaig estar fatal". Després va començar a obrir portes. A meditar, investigar... A trobar-se a si mateixa i a altres que passaven pel seu mateix procés. Van conèixer el club EnFemme i van deixar anar llast. "Després de cinc anys guardant el secret en família, iniciem la socialització. Hi vaig anar amb el Francesc i vaig començar a respirar". Ell també. “Ara surt amb faldilles sense problemes”, explica la Carme, que afirma que el tema del ‘cross-dressing’ ja està “processat” en la parella. Ja no és motiu de conflicte. Ella és ara, posem humor, la seva estilista. "És que ell no encertava, anava molt clàssic, d’aquí allò de ‘tieta’". Li va aconsellar que "realcés la seva gràcia" i es posés coses que li quedessin bé. I que no cridés tant l’atenció en segons quins entorns. "Als grans els costa més entendre-ho".

Viure lliurement

Notícies relacionades

Un documental treu de l'armari el transvestisme

Collboni defensa el model i la gestió del turisme a BCN

El Francesc sap que el miren. "Al principi et sents una bèstia rara. Quan creues la mirada sents la por de què pensaran. Fins que arribes a un punt d’orgull personal. Jo soc jo".  Assegura que ell mai “passarà”. Mai serà ‘trans’. “El meu cos és com és. No prendré medicaments per passar més desapercebut”.

La Carme, mestra, parla també com a docent: "Cal acabar amb tots els tabús i etiquetes, i educar els nens i les nenes en ser persones. Hem de formar el professorat perquè ensenyin que tots poden viure lliurement i expressar-se com vulguin".