¿Per què 10 amfitrions d'Airbnb a Barcelona guanyen 84.500 euros al dia?

El major amfitrió d’apartaments turístics de Barcelona té una cartera de 204 pisos. Com a xifra, atordeix més la de quant pot guanyar al dia en cas que aconsegueixi tenir-los tots simultàniament llogats, gens estrany en temporada alta: 37.721 euros. Al dia, sí. Allò de dir-li amfitrió és perquè així defineix Airbnb els qui utilitzen la plataforma per llogar els seus pisos. Als ensucrats anuncis d’aquesta empresa autodenominada col·laborativa són gent hospitalària, planera, que no deixen que te’n vagis de Barcelona sense que abans aprenguis a untar bé el pa amb tomàquet. Doncs això, que el capità general dels amfitrions de Barcelona té 204 pisos. ¿Es passarà la setmana untant pa?

Més xifres. Els 10 amfitrions barcelonins més importants d’Airbnb sumen 996 pisos. Estan, així, en disposició de guanyar 84.574 euros al dia, més de mig milió a la setmana,  2,5 milions al mes. Per cert, aquests 84.574 euros al dia ja són més que els 72.000 euros a l’any que Airbnb va pagar en impost de societats el 2017 a tot Espanya, perquè el domicili de la firma és a Irlanda. Les dades són una gentilesa de DataHippo, un equip humà amb un ofici ben curiós. Agafen un web com el d’Airbnb, o el d’altres plataformes similars, com Homeway, HouseTrip o Only-Apartments, i li donen la volta com un mitjó, el mostren com no voldrien aquestes empreses que fos vist. En el seu argot, l’escrapegen, esgarrapen totes les dades que s’hi emmagatzemen i les serveixen nues, sense maquillatges. DataHippo és com un filtre d’Instagram. Dramatic reality(i que es pot consultar en aquest enllaç).

Segons els comptes de DataHippo, en una jornada de ple absolut (hipòtesi extrema, d’acord) els amos d’apartaments turístics amb llicència de Barcelona es repartirien 1.575.778 euros. Formen part d’un club, el dels que en el seu moment van anar a tramitar (ni tan sols sol·licitar, perquè el procés era automàtic) una llicència. No eren cares. Només 230 euros en paperassa. Passats menys de 10 anys, es calcula que el seu preu al mercat és d’uns 80.000 euros. La inversió inicial es va multiplicar per 347. El 30 d’abril del 2014 va ser l’última data en què l’Ajuntament de Barcelona va tramitar llicències. S’havia desencadenat l’equivalent urbà de la febre de l’or. El riu havia sortit de mare. Explica A., un amfitrió, que ell era un dels que aquell dia era a la cua abans que tanquessin definitivament la finestreta. “Davant de mi hi havia un tipus que va arribar per tramitar 25 llicències de cop”. Va pagar, doncs, 5.750 euros en impresos. I encantat. Passats quatre anys, valen 460.000 euros. Té 25 mines d’or a la ciutat i les arques municipals no n’obtenen cap ingrés directe. Pagarà l’IBI, per descomptat, però aquest no és un impost vinculat a l’activitat turística. Pagarà, potser, la taxa corresponent per cada visitant que allotja, tot i que la majoria d’amfitrions no ho fan. Saldarà els seus deutes amb Hisenda, esclar. Però la qüestió és que d’un negoci majúscul com aquest, l’ajuntament només en rep les queixes veïnals. ¿A qui o a què cal atribuir l’arquitectura de tal disbarat? A un imprudent debat parlamentari que va tenir lloc en el Parlament de Catalunya a finals del 2011. Agafeu-vos, que venen revolts.

D’això fa ara set anys. Les manetes de la política catalana avancen tan de pressa que semblarà mentida, però fa set anys CiU i el PP eren encara un matrimoni de conveniència en el Parlament. En la llei òmnibus que acompanyava als pressupostos d’aquella legislatura, el conseller Francesc Xavier Mena va introduir diverses modificacions en la llei de turisme. Una feia referència als pisos turístics. Va simplificar el procés fins a convertir-lo en una cosa tan simple com el manual d’instruccions d’un càntir. Només en té una. Mai llepis el broc. Amb els apartaments turístics era el mateix. N’hi havia prou que l’amo comuniqués a l’ajuntament de torn que el seu pis passava a ser turístic. Rellegit el diari de sessions d’aquella jornada, val la pena atorgar a Joan Puigcercós, llavors dirigent d’Esquerra, el premi Casandra. Ho va avisar. “Una excessiva desregulació comporta riscos a la llarga”. Va dir no comprendre, i amb raó, com una porció del pastís de les competències de vivendes passaven així, sense més ni més, a l’àrea de turisme. En va dir més. Es va preguntar, per exemple, com l’Administració podria a partir de llavors fer inspeccions en un establiment turístic com els nous apartaments turístics si en el fons no deixaven de ser una vivenda particular. “¿Necessitarem l’ordre d’un jutge?”.

A la seva manera, aquell 2011, el Parlament, de forma una mica atabalada, va donar el tret de sortida d’una cosa així com el The Land Rush de 1889 a Oklahoma, la conquesta literalment a la carrera de terres. Tres anys més tard, aquell 30 d’abril del 2014 citat, l’Ajuntament de Barcelona va abaixar la finestreta.

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

El paisatge a data d’avui és el que ofereix DataHippo. La lectura de les dades de vegades ofereix sorpreses que posen els pèls de punta. El nombre d’amfitrions amb cinc o més pisos en propietat és, com són les coses, 666. Potser celebren amb espelmes negres els aniversaris d’aquella llei òmnibus. Potser tenen fins i tot un lema. Més ric que ahir, menys que demà. Les seves llicències no tenen data de caducitat. No en paguen cap cànon. Pennies from heaven és la seva cançó. És més, l’Ajuntament de Barcelona, amb motius i amb la llei a la mà, ha emprès una croada contra els apartaments il·legals, contra els que no tenen llicència. Semblarà una certa contradicció, però el colauisme treballa en benefici també dels grans propietaris de pisos turístics de Barcelona, els presumptes amfitrions.

Allò de presumptes mereix un parell d’aclariments. Primer. DataHippo pren com a referència el codi de cada anunciant com a punt de partida. És així com descobreix que sota un mateix codi hi ha, per exemple, algú que gestiona 204 pisos. Pot ser que corresponguin en realitat a diversos propietaris agrupats en una única societat. Però això no els converteix en veritables amfitrions. Convé recordar una cosa que potser va passar inadvertida el 24 de febrer del 2015. Aquell dia es va celebrar una audiència pública municipal per debatre sobre el turisme i els seus danys col·laterals. Hi estaven convidats els partidaris i els detractors de la cosa. La majoria dels segons es van quedar al carrer per falta d’espai. Els primers van arribar abans. Mentre feien cua (n’hi ha testimonis), va arribar una executiva amb una gran bossa a la mà atapeïda de pancartes. Era la ‘community mànager’ d’Airbnb. “Soc amfitrió”, deien els cartells. Va ser una audiència caòtica. Inútil, es va dir llavors. En realitat, vista amb perspectiva, va ser la teatralització de les gràfiques de DataHippo.