L'In-Edit ja té quinze anys

El festival In-Edit, dedicat a documentals de temàtica musical, obre les portes des d’aquest dijous fins al diumenge 4 de novembre. Serà la seva edició número 15, cosa que demostra la consolidació de la proposta després d’un bateig molt decebedor: al primer In-Edit, celebrat el 2003, hi van acudir 1.200 espectadors; les últimes dades conegudes, que són del 2016, ens indiquen que aquests van pujar a 36.000. Ara, la cosa està plenament assentada i en una interminable fase d’expansió: el 2004 ja hi va haver un In-Edit a Santiago de Xile; el 2009 es van afegir a la festa Buenos Aires, Sao Paulo i la localitat mexicana de Puebla; el 2011, l’In-Edit va arribar a Berlín; i el 2014 es van afegir a la causa dos nous països, Colòmbia i Grècia. Si això no és un èxit, que baixi Déu i ho vegi. Pot ser que no sigui un èxit tan espectacular com el del Sónar, però tenint en compte que es tracta d’un festival especialitzat en pel·lícules sobre música pop, a mi em sembla un èxit notable, i per això procedeixo a felicitar els emprenedors nois (i noies) de l’organització, capaços que cada vegada mes barcelonins passin dos caps de setmana en un cine en comptes d’anar-se’n al camp.

L’edició d’aquest any compta amb un reclam molt especial: la projecció de 'Cocksucker blues’(1979), un documental de títol un pelet groller –'cocksucker' vol dir, amb perdó, xupapolles– que els Rolling Stones van encarregar al magnífic fotògraf Robert Frank (Zuric, 1924), autor d’un dels millors llibres d’imatges sobre el seu país d’adopció mai publicats, 'The americans', i que després, vist el resultat, van aconseguir prohibir-ne la distribució. 'Cocksucker blues’ es va rodar durant la gira promocional de l’àlbum 'Exile on main street' i la seva suposada estrena havia de coincidir amb la primera gira pels EUA dels Stones des del 1969, quan la catàstrofe d’Altamont, en la qual el servei d’ordre –¡els Hells Angels!– van apunyalar fins a la mort un nano del públic, i ni a Jagger ni a Richards els feia gens de gràcia que es veiés una pel·lícula en la qual hi sortia gent despullada, gent punxant-se heroïna i els membres del grup en diferents estats d’intoxicació. Conclusió: la pel·lícula mai s’ha pogut veure de manera normal. Curiosament, es permet una sola projecció una vegada a l’any en algun cine del planeta. Intueixo que els de l’In Edit portaven en llista d’espera des del 2003 i els ha tocat aquest any (es projectarà aquest dissabte a les deu de la nit als Aribau).

Els meus plats preferits del menú

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

No és que pretengui donar consells a l’amable lector, que tindrà el seu propi criteri, però jo ja he triat els meus plats preferits del menú: 'The King', dirigida per Eugene Jarecki i produïda per Steven Soderbergh, una reflexió coral sobre els Estats Units a partir de la figurad’Elvis  –espero que surti el momentàs de la visita sense avisar a Nixon a la Casa Blanca, per aconseguir-li al Rei un carnet d’agent honorari de l’FBI amb el qual poder-se dedicar a la detenció de narcotraficants–, en la qual hi surten músics com Emmylou Harris, The Handsome Family –els de la cançó de la primera temporada de 'True Detective'– i el gran M. Ward, així com actors com Mike Myers i Ethan Hawke i un escriptor fonamental del pop com Greil Marcus, el llibre del qual, Dead Elvis, recomano, a tothom que sàpiga anglès; 'Yo no me llamo Rubén Blades',d’Abner Benaim, retrat total de l’autor de 'Pedro Navaja'; 'Edén’, de Mia Hanson-Love, pel·lícula i directora de les quals tinc les millors referències; 'Studio 54', de Matt Tyrnauer, sobre el cèlebre club novaiorquès freqüentat per Andy Warhol i la ‘beautiful people’ dels anys 80; 'The Go Betweens: right here', de Kriv Stendens, sobre el millor grup del pop australià de tots els temps, amb una barreja de vigor i malenconia que tantes alegries ens va donar a alguns; i 'last but not least', el pop britànic dels anys 60 explicat pel fantàstic Michael Caine (que ja va protagonitzar una cançó de Madness titulada, simplement, 'Michael Caine'), en un documental titulat, com la cançó delsWho, 'My generation', que promet alegries de les bones.

Acabaré amb una súplica a l’organització: ¿Per a quan una projecció de 'Theremin: An electronic odyssey' (1993), de Steven M. Martin? El pioner dels sintetitzadors i la seva vida de gos mereixen un homenatge a l’In-Edit. Jo ja l’he vist dues vegades en DVD, però no m’importaria veure-la una tercera en pantalla gran. M’ofereixo, fins i tot, a deixar-los la meva còpia totalment gratis.