Barcelona, en destrucció

Va ser l’any 2001 quan José Luis Guerín va captivar el públic amb el seu documental En construcción, que va arribar a qualificar-se en el seu moment com la versió urbana i arravalera (sí, amb ve baixa) de Nanuk, el esquimal. La càmera senzillament acompanyava diversos veïns paradigmàtics del Xino barceloní, amb el picot que transformava el barri com a decorat de fons. De la gentrificació, per aquí amb prou feines se’n parlava llavors. Els protagonistes d’aquella joia cinematogràfica assistien impotents a la mutació d’aquell espai del centre de la ciutat, però el motor del procés de canvi era l’urbanisme municipal, no el turisme. Això va venir després. És per això que un documental de Laura Álvarez, encara inèdit perquè està pendent de la seva ruta de festivals i estrena, s’hauria pogut titular oportunament En destrucción, per ser una crònica mimètica d’aquella de Guerín del 2001, corregida i augmentada; però la directora ha decidit, i no està gens malament, batejar el seu treball després de la càmera com aCity for sale. Li fa justícia al que explica. Durant dos anys ha seguit les amargors de diversos veïns de Ciutat Vella acorralats pel (parafrasejant Eisenhower) complex turístic immobiliari de Barcelona. En el cas de Jordi Papell, un dels protagonistes, això d’acorralat és totalment real i literal, com es veurà més tard.

Álvarez viu a Gràcia i va ser allà on va germinar la decisió de retratar d’alguna manera el que està passant en aquesta ciutat. Hauria pogut escollir Gràcia com a teló de fons, i amb motius de pes, tenint en compte com els agrada el barri als grans inversors estrangers, que el promocionen després arreu en fires internacionals com el Village i el SoHo barceloní, però va preferir Ciutat Vella perquè és la primera línia del front i el lloc en ment de tot turista prototípic. Va ser així com a partir del febrer del 2016 va començar a seguir primer amb la càmera en el seu desfici quotidià laCarolina, establerta des de feia 12 anys al barri de Sant Pere i quan la va conèixer sobrepassada per les molèsties, i l’esmentatJordi, un cas inaudit. És un septuagenari que va començar a viure al seu pis quan tenia només un any. Amb la turistificació de la ciutat va ser testimoni i víctima d’una mica fora del comú en un barri on el comú ja voreja de vegades el paranormal. Un inversor va començar a comprar els pisos de la seva finca. Ell es va resistir. Viu de lloguer, però no el podien fer fora. El cas és que l’inversor va convertir la finca en un hotel. ElJordi entra pel vestíbul, saluda els recepcionistes, puja a l’ascensor amb la resta de turistes, però quan arriba a la quarta planta una de les portes no és una habitació més, sinó el seu pis, gens petit, per cert. D’allà en sortirien fàcilment sis habitacions. Per arribar a ser la versió local de Carl Fredricksen, l’avi d’Up, el Jordi va haver de passar el calvari d’unes obres insofribles, que vorejaven el moobing.

Al documental no hi ha més relat que les veus dels veïns. Com diu Álvarez, l’abecé del debat turístic ja se’l saben els barcelonins fil per randa com els nens d’abans la llista dels reis gots. City for sale, en certa manera, permetrà a l’espectador sentir-se durant una hora i mitja com un gentrificat. És una experiència per moments pertorbadora. La càmera, per exemple, segueix laMontse  des del portal de la seva casa fins al taulell d’una carnisseria de la Boqueria. Va amb carro. És com seguir el nen d’El resplendor al seu tricicle pels passadissos de l’hotel Overlook. “Quan poso els peus al carrer m’enfonso. És com si fos en llocs que jo sempre havia evitat. No m’agradava Lloret, ni Salou ni Platja d’Aro, i ara això és com una platja”, pensa en veu alta laMontse.

Quan Israel, entre la guerra dels Sis Dies, la del Yom Kippur i la del Líban, es va atipar de conquerir terres àrabs, als mercats ambulants turístics de Jerusalem es venien unes provocadores samarretes: Visita Israel abans que Israel et visiti a tu. Una mica això és el que li ha passat a laMontse i la resta de protagonistes de City for sale. Alguns, com laCarolina, s’han rendit i s’han mudat a barris com ara el Guinardó. Altres, com elJordi, han lluitat i fins i tot estan disposats a fer servir les brutes armes dels seus adversaris. Ho diu de broma, però com que en cas que mori el contracte de lloguer el podrà heretar la seva dona, està pensant a casar-se ara amb una jove de 18 anys. A l’amo de l’hotel li donaria un atac.

El cas és que el documental va germinar el 2015, va créixer tímidament a partir del 2016 i el 2017 va passar una cosa que canviar el seu rumb, va posar un peu a la secció de la indústria del Festival DocsBarcelona, un espai concebut per donar impuls a idees i projectes com el de City for sale. “Va passar, així, de ser una cosa molt punky a un projecte més ambiciós”, recorda Álvarez. Va caure en mans de Bausan Films, ja saben, Balseros i unes quantes perles més. Aquest 2018 va tenir una segona alegria. Volia muntar el material rodat comme il faut, amb un tractament de color adequat, el so i els seus efectes com es mereix el públic, etcètera; és a dir, diners. Va obrir un compte de micromecenatge, dels breus, de només 30 dies, per tal de reunir un mínim de 4.000 euros. En tres setmanes ja tenia el doble, senyal inequívoc que el sobreturisme que pateix la ciutat és un tema que importa. Que la pròxima edició del DocsBarcelona inclogués City for sale tancaria un cercle perfecte.

Laura Álvarez és jove. Com a mínim en termes turístics, perquè no té records clars de quan aquesta ciutat era torística, és a dir, que a tot estirar la visitaven els estrangers per anar a la Monumental i tornaven el mateix dia a l’hotel de la costa. Els 90 encara van ser una mica així. El trànsit del torisme al turisme va ser veloç, tant, que va agafar a contrapeu els polítics (res de nou), però també, i això ja va ser més anormal, a tots aquells partisans de la creativitat que sempre apareixen a Barcelona quan són indispensables. L’any clau aquí a tenir en compte és el 2014. Hi ha un abans i un després.

Madame Homs...

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

El març d’aquell any va passar una cosa que ha caigut en l’oblit. Turisme de Barcelona, ja saben, aquesta societat mixta tan xula quan es proposa alguna cosa, va organitzar un debat al CCCB per debatre els límits de la capacitat turística de Barcelona. Els allà reunits, tots del gremi, afirmaven que encara quedava marge, que 27 milions de visites a l’any no eren res. La gosadia va ser que, per animar el debat, van projectar un documental de difícil accés, El síndrome de Venecia, un relat descoratjador sobre la gentrificació brutal que patia el centre de la capital del Vèneto. Com a City for sale, no faltava el seguiment càmera en mà d’una mudança. “Barcelona mai arribarà a això”, va vaticinar en aquella reunió la regidora del sector, Mercè Homs. Madame Homs, tarotista i vident..., no s’hauria guanyat la vida en una fira ambulant.

El sorprenent és que a Venècia les protestes ciutadanes eren per aquelles dates de fama mundial de tan originals que arribaven a ser (funerals amb gòndoles negres per la mort de la Sereníssima, per exemple) i, mentrestant, a Barcelona la resposta a allò que ja era evident, el sobtat sobreturisme, era molt mansa. City for sale, vist d’aquesta manera, forma part d’aquest despertament esdevingut a partir del 2014, que cronològicament va arrencar amb una conferència canònica de Marina Garcés al CCCB, va continuar amb un primer documental d’aproximació al problema, Bye bye, Barcelona, d’Eduardo Chibás, va prosseguir el 2015 amb una obra de teatre de Marc Caellas de títol inequívoc, Guiris, go home, i va assolir la seva edat d’or amb l’adveniment de plataformes veïnals com les que s’apleguen sota el paraigua de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS). City for sale, títol també inequívoc, és un nou esglaó, tres anys de pacient feina rere la càmera i ara a l’espera de festival i data d’estrena.