La companyia dels clàssics (del còmic)

De vegades, una exposició pot tenir efectes lenitius per a l’urbanita atribolat. Fixin-se en mi, sense anar més lluny: dijous passat no tenia jo un dels meus millors dies, feia un temps infernal i a punt vaig estar de fer una migdiada de tres hores al sofà. Però, en comptes d’això, em vaig obligar a sortir al carrer, on plovia a bots i barrals, vaig parar un taxi i em vaig plantar al Santa Mònica per veure una mostra que feia dies que desitjava visitar: 'L’esclat dels còmics. Contrastos i influències dels grans mestres de la historieta nord-americana (1895-1955)'. Per a qui ens agraden els còmics, els clàssics són sempre font d’alegries, i en aquesta exposició poden veure’s originals de Harold Foster, Alex Raymond, Frank Robbins i pioners com Richard Felton Outcault, Winsor McCay o George Herriman.

Tot i que el còmic sigui un art creat per ser imprès, hi ha alguna cosa a les pàgines dels clàssics que costa trobar en els contemporanis, per bons i interessants que siguin. És el que jo anomeno l’Efecte ‘Arrebato’, en homenatge a aquella seqüència de la gran pel·lícula d’Iván Zulueta  en la qual Will More, que en pau descansi, sosté un àlbum i li pregunta a Eusebio Poncela: “De petit, ¿quantes hores podies passar-te mirant aquest cromo?” Quan, en la meva primera adolescència, vaig aconseguir estalviar prou per adquirir l’onerós volum de l’editorial francesa SERG dedicat al Príncep Valent, em va passar el mateix que al personatge d’‘Arrebato’: podia passar-me la vida hipnotitzat per cada una de les seves pàgines. El mateix que em va passar l’altra tarda a Santa Mònica amb els originals de Hal Foster o Alex Raymond, dos autors d’un traç impecable que fins i tot te’ls podies imaginar dibuixant la pàgina davant de la que t’havies plantat.

Tot i que el comissari de l’exposició és Enric Trilles, el gruix del que s’hi mostra pertany a la col·lecció particular de Vicent Sanchis, actual director de TV-3 malgrat haver sigut reprovat pel Parlament, com li va recordar perversament Inés Arrimadas fa unes nits durant el pugilat verbal que tots dos van mantenir en 'prime time'. Jo hauria de detestar Sanchis per separatista i ell a mi per unionista, però el cert és que mantenim una relació esporàdica, però cordial, basada en l’amor als còmics: tenim amics comuns, ens hem trobat diverses vegades al Saló del Còmic de Barcelona i en el d’Angulema i el considero, qüestions polítiques a part, un tipus bastant simpàtic.

Em sembla, a més, que és l’únic dels que s’han lucrat gràcies a la seva irrompible adhesió al règim que ha invertit de manera assenyada els seus dinerons; no com Artur Mas, que va curt de pasta i es passa la vida posant el cassó entre els catalans perquè li paguem els seus deutes amb la justícia i després te'l trobes per les Balears anant amb iot i jet privat. La col·lecció Sanchis li aniria molt bé a aquell Museu del Còmic que havia d’haver-se fet a Badalona i que segueix en la via morta per culpa de la desídia de la Generalitat, desolada davant de l’evidència que gairebé tota la historieta catalana està escrita en la llengua de l’imperi.

Notícies relacionades

L'In-Edit ja té quinze anys

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

Si alguna cosa flaqueja en 'L’esclat dels còmics' és el diàleg que es pretén establir entre els clàssics nord-americans i el còmic espanyol, un farcit innecessari que, a més, escombra en excés cap a casa, que en aquest cas és València. Gago i Vañó -responsables, respectivament, d’’El guerrero del antifaz’ i ‘Roberto Alcázar y Pedrín’- eren uns dibuixants espantosos que no pot salvar ni la nostàlgia més desmesurada. Per no parlar de l’inefable Pumby, de Josep Sanchis, fenomen estrictament valencià al qual els nens barcelonins no ens apropàvem ni amb pinces (amb l’excepció del meu hilarant amic J.M., membre de l’aristocràcia espanyola per via conjugal i, alhora, delegat sindical de CCOO a La Caixa fins que el van jubilar, un personatge que mereixeria un Barcelonejant per a ell sol).

De tota manera, la visita a l’exposició és d’obligat compliment per a qualsevol devot de l’edat d’or del còmic nord-americà. Jo em vaig reintegrar a la realitat i a la pluja amb una exaltació impròpia de les circumstàncies.