L'home que va creure en la ciència-ficció

Li devem part del que som. Per descomptat, no era aquest el seu propòsit, i potser ni tan sols en fos responsable. Però la cultura té aquests efectes. És inútil citar-lo pel seu nom, ja que Domingo Santosno s’havia llançat a l’univers amb el seu nom veritable. S’anomenava d’una altra manera, però això què hi fa. El cert és que va néixer a Barcelona i en aquesta ciutat va morir el 2 de novembre passat. La seva salut feia temps que era delicada. D’aquí a un mes, el 15 de desembre, hauria complert 77 anys. Domingo Santos va ser, com a autor, editor, antòleg i traductor, el gran promotor a Espanya de la literatura de la ciència-ficció que llavors s’escrivia a tot el món (i també de tota la que la va precedir). Va cuidar i va encoratjar els autors locals, i sobretot va introduir entre nosaltres, i des de la nostra ciutat, els mestres anglosaxons. És a dir, els número u. De Robert A. Heinlein ja no es parla tant; potser el seu nom ens torni al cap si se cita la pel·lícula de Paul Verhoeven ‘Starship Troopers’ o si s’evoca aquell llibre seu, ‘Forastero en tierra extraña’, que es va convertir en una espècie de Bíblia hippy en el sentit en què el Kama Sutra també va ser l’equivalent il·lustrat de les 1.080 receptes de cuina en els anys de l’alliberament sexual (ara ens hem passat a l’alliberament animal).

El professor de la UPC Miquel Barceló, un altre destacat impulsor de la literatura de ciència-ficció, va dir que l’escriptura de Santos era “reflexiva i humanista”, que ens avisava en el camí i que el seu estil no era lluny de Heinlein. ¿En què consisteix encoratjar tot un univers al mig del buit, quedar-se flotant com el Coiot una vegada passat el precipici? ¿Com pot canviar la gent una persona que porta uns fotolits a la impremta? Quan Domingo Santos es dirigia als tallers de la nostra ciutat (¿recorden la paraula òfset?) per divulgar la literatura de Philip K. Dick, el terratrèmol cinematogràfic de Blade Runner ni tan sols existia en forma de guió, Dick era un autor poc considerat fins i tot dins de la ciència-ficció que, com tota secta, és carn d’ortodòxia, i únicament un grapat de cors romàntics i solitaris (i que es negaven a tancar amb clau les portes de la percepció), adorava qui avui habita el santoral de la literatura hipster, a qui celebren fins els més puritans de les lletres, a qui ara se cita per davant d’Asimov sempre que surt a col·lació la matèria. Potser Asimov i Dick ja siguin l’equivalent de Chaplin i Buster Keaton quan es parla dels clàssics del cine.

En una entrevista que li va fer el seu amic Luis Vigil (un altre d’aquesta generació, a qui es deu que aquí hi hagi una contraliteratura en tota la seva naturalesa), Domingo Santos explicava que treballava als matins en una entitat bancària i que escrivia a la tarda “perquè un, a més d’escriure, vol menjar... El dia que els editors paguin prou als autors per les seves obres, potser em decideixi només a escriure. Mentrestant, no puc, vull, ni m’atreveixo... Mai m’ha agradat haver d’escriure per encàrrec coses que no m’agraden, només per subsistir”. Era l’any 1970, i en aquell moment Vigil i Santos s’havien conjurat, juntament amb Sebastián Martínez, en l’aventura més gran de la ciència-ficció que s’ha conegut en aquest país. Feia poc més de dos anys que publicaven una revista mítica de tapes negres i format quadrat anomenada Nueva Dimensión. (Ningú havia fet una revista quadrada, excepte els sorprenents Pauwels i Bergier quan van crear Planète a París, amb la redacció als Camps Elisis. Planète va ser la revista més fascinant de la història dedicada al saber dissident, de la mateixa manera que Nueva Dimensión va ser la revista de ciència-ficció més bonica del món).

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

En els números de Nueva dimensión els lectors van retre culte als seus autors, van aclamar els dibuixos de Beà, Frazetta, Maroto, Moebius, Sió, Steranko, Usero, Jan hi va treure una de les primeres aventures de Superlópez. A les pàgines blaves, Alejo Cuervo (avui editor i amo de la llibreria Gigamesh, temple de la ciència-ficció de Barcelona), va veure-hi publicades les seves cartes de fan. La revista va sortir durant 14 anys, al final Santos estava sol portant el timó. Després va continuar llançant projectes des de diferents editorials. I després va escriure sobre els poders màgics de les pedres per als col·leccionables dels quioscos; era tot just entrat el segle XXI i per fi les paraules ciència-ficció apareixien retolades en llibreries fins aleshores inhòspites. Aquest és el país del Cid campeador tot i que el vestim de replicant. Fa anys que hi ha un premi literari que porta el nom de Domingo Santos i un altre amb el títol d’una de les seves novel·les més cèlebres, Gabriel.

(Dillunspassat, dia 12, va morir Stan Lee als 95 anys. Ja saben, el que venia després de Disney. Érem nosaltres que veníem del no-res, d’una ruptura cultural que van pagar molt cara els nostres pioners. Juntament amb Domingo Santos, ens va ensenyar a modelar aquesta fantasia que feia que ens sentíssim nous.)