Les seus de la vella política reneixen com a vivendes de luxe

Els nous temps de la política catalana, marcats pel procés independentista, han minvat dràsticament el poder que atresoraven els partits que van portar la veu cantant durant les últimes dècades. Sobre les cendres d’aquesta vella política, sobre les ruïnes de les torres caigudes, s’erigeix avui el que continua cotitzant a l’alça a la capital catalana: pisos de luxe.

Les antigues seus dels partits que tallaven el bacallà a Catalunya o estan venudes, o estan a la venda, o són en obres, o ho estaran ben aviat, amb l’excepció, ara per ara, de la d’ERC i la d’ICV. Alguna només servirà com a local, però en tots els casos en què és viable prioritza com a nova destinació el de les vivendes de luxe orientades al comprador estranger, amb preus que en alguns casos només semblen viables per al mercat saudita.

11 pisos en 4.500 metres quadrats

De major a menor, el partit que més poder va atresorar va ser Convergència Democràtica de Catalunya, amb Unió com a soci, tot i que el dels democristians és un episodi en què ens aturarem després. CDC i les seves seus han sigut notícia els últims anys perquè el partit va haver de fer-les servir com a garantia econòmica davant de reclamacions judicials.

Quan Convergència encara s’anomenava així, va anunciar que venia la seu que tenia a Còrsega 331, allà on va provar de frenar la seva decadència, on es va atrinxerar durant la seva oposició el tripartit, on vivia quan va ser assenyalada, primer, i condemnada, després, per la trama del 3%, el cas Palau o cas Millet, com prefereixin. Millet per Félix, el saquejador confés del Palau de la Música, condemnat però no empresonat, mediador entre el partit i els adjudicataris d’obra pública de la Generalitat, que abonaven un percentatge dels guanys, a canvi del dels contractes. La direcció no va revelar llavors quan havia cobrat del grup Hong Kong que va comprar els edificis, però segons experts en el sector la xifra rebuda va ser de 15 milions d’euros.

La suma del robat en el cas Palau s’acosta als 30 milions d’euros. És molt. Però ni amb tot el que es va sostreure podria Millet comprar els pisos que es faran a l’antiga seu convergent. Perquè tot i que suma 4.500 metres quadrats,s’hi construiran només 11 pisos, de dimensions extravagants i preus que ho són encara més: en total, 42,5 milions d’euros. El més barat costarà 2,6 milions; cinc superaran els tres milions; dos costaran més de quatre milions; un frega els sis milions. El més car, per 7,5 milions, és el dúplex que corona l’edifici, que té un al·licient: al pis inferior d’aquest dúplex hi tenia el despatx Artur Mas. Just on ara s’ubicaran un dormitori i un bany per al servei, un dormitori per a convidats i una piscina privada.

Segons la documentació penjada a internet per l’empresa responsable del projecte, Coldwell Banker, els 11 pisos tindran tres o quatre habitacions cada un i mesuraran de de 202 a 334 metres quadrats, amb terrasses de 52 a 215 metres. Té sentit: aquest edifici també va ser seu de l’efímera ‘Casa gran del catalanisme’. Almenys els nous pisos sí que seran grans.

Les obres encara estan per començar al carrer de Còrsega, encara que ja s’ha buidat i demolit gran part de l’interior. La publicitat de l’empresa promotora guarda les característiques del mercat barceloní orientat a l’estranger. Un text que destaca que la finca està ubicada “en ple centre de Barcelona, a prop del luxós hotel Casa Fuster”. De fet, l’edifici és entre un sex shop i un bingo, tot i que quedi menys glamurós dir-ho. És cert que l’hotel està a tres minuts a peu. Però no és al costat.

La seu de Provença

Quan Convergència va deixar la seu de Còrsega es va instal·lar en una del carrer de Provença, en el número 339, que li va costar més de 6 milions d’euros. Va ser el 2016 i només un any després ja estava en venda. Aquí un topa amb problemes de fonts. Fonts del PDECat, el partit que va néixer ja al carrer de Provença, confirmen que el gener que ve tenen previst dirigir-se a una nova llar, cosa que indica que la venda ja s’ha consumat. Però fonts de Convergència, que és l’amo de l’immoble, no volen revelar si l’operació s’ha produït.

Altres fonts, les terceres, coneixedores del món immobiliari, afirmen que l’espai ja té futur, tot i que no estan en condicions de detallar si es concretarà en pisos de luxe o en un hotel. I mentrestant, la Crida de Carles Puigdemont ja està obrint algun local a Barcelona. La vida sempre continua.

El bastió socialista

La seu del PSC del número 75 del carrer de Nicaragua va ser el bastió dels socialistes durant 38 anys, del 1980 al 2018. Va ser la base de l’eterna oposició a Pujol, que mai va aconseguir arrabassar-li la presidència de la Generalitat i va haver de conformar-se amb el poder municipal. Atabalat pels deutes, el partit va vendre l’edifici per un preu pròxim als 10 milions d’euros. A diferència del cas de Còrsega, allà els treballs han començat i semblen avançats.

Segons l’oficina immobiliària oberta a uns metres per Stoneweg Living, la promotora, els 39 pisos que s’aixecaran tindran d’una a tres habitacions i estaran acabats el desembre del 2019. Els preus oscil·len entre els 550.000 euros de les vivendes de 95 metres quadrats i els 675.000 euros de les de 140 metres quadrats. Resulta menys prohibitiu viure on manaven els socialistes que on els convergents, és evident.

“Es tracta de vivendes tipus loft amb espais singulars i alts sostres”, diu la publicitat del projecte, que precisa que totes les vivendes “seran exteriors o amb àmplies terrasses” i que a l’edifici hi haurà un pàrquing amb 34 places i “zones comunes d’alta qualitat”.

Tot i que en aquest cas els compradors potencials no han de tenir un perfil pròxim al del sultà de Brunei, com els de Còrsega 331, també s’intueix que es busca un comprador forà, sense perdre la vista que Les Corts és una zona menys burgesa que la de l’exseu convergent. L’edifici, prossegueix el text publicitari penjat a internet, “se situa a prop de l’estació de Sants, del Camp Nou (estadi del FC Barcelona), a prop del Reial Club de Polo de Barcelona i també del campus universitari més gran de la ciutat”. L’al·lusió al Club de Polo sembla pensat per al comprador estranger. La veritat és que queda bastant més lluny de l’exseu socialista que l’Hotel Casa Fuster de l’exconvergent.

Unió, el dia del judici final

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Un cas a part és el de l’última seu de Unió, a Nàpols, 35. El partit de Josep Antoni Duran Lleida (i dir que era seu sembla l’adequat) es va col·lapsar quan va volar sol, allunyat de la nau d’abastament convergent. Duran se’n va anar abans que l’avió s’estavellés i visitar la seu ara resulta desolador. Està com si l’haguessin deixat fa cinc minuts per evacuar el planeta Terra, o com si un llamp diví hagués fulminat els democristians. Una senyera visible al vidre, dues plantes seques, el telèfon de la centraleta. Taules de despatx amb correu per obrir. A la llunyania s’hi entreveu una prestatgeria amb llibres. El timbre no funciona. Fonts pròximes al que va ser el partit de Duran afirmen que el local està ara sota el control de l’administrador concursal. Ni tan sols poden precisar si està en venda. Cap cartell ho anuncia, malgrat que temps enrere sí que va anar oferta per alguna immobiliària.

En el PP, la baixada en ingressos per la caiguda en resultats electorals –Ciutadans va acabar robant-li la pilota al pati– l’ha obligat a posar la seva seu al mercat. Amb Josep Piqué al capdavant, pilotant un gir catalanista que no se sap si va tenir menys de gir o de catalanista, els populars van deixar l’oficina que llogaven a Urgell, 259 per desplaçar-se 10 números fins al 249. Allà van comprar el local –1.000 metres quadrats; 500 de planta baixa i 500 de soterrani– que ara venen per 1,9 milions d’euros, segons el portal Idealista. Fonts del partit expliquen que malgrat que continua sent utilitzada, la seu rep de tant en tant la visita de compradors potencials. Imaginin-se el guia: “Aquí vam recollir firmes contra l’Estatut. Aquí vam celebrar el pacte amb Pujol. Aquí Aznar va anar al lavabo”.