Les agències immobiliàries es dupliquen a Barcelona en només quatre anys

Mentre Barcelona busca fórmules per ampliar el seu pírric parc de pisos protegits o per evitar els mercadejos dels qui van tenir la sort d’accedir a un, el mercat convencional de la vivenda lliure de segona mà viu una nova efervescència que col·lateralment està transformant la fisonomia dels carrers comercials. Allà on un petit negoci fracassa o on un local estava en traspàs, aflora una agència immobiliària. N’hi ha prou amb un petit aparador perquè surti una oferta (moltes vegades exigua) de pisos en venda i lloguer a la ciutat espanyola on més s’han accelerat els preus en els últims anys. En l’actualitat el registre de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya suma sol a la capital catalana 2.115 agents immobiliaris (2.109 fins al desembre), que gairebé quadruplicar les xifres del 2010 (quan va debutar aquest cens) i doblen les de fa quatre anys.

El fenomen no és exclusiu de la capital catalana, sinó de tot el territori, on, tot i ser menys accelerat, en vuit anys les plataformes del negoci gairebé s’han triplicat fins a sumar-ne 6.766.  A nivell provincial, Barcelona ha passat dels 1.624 agents el 2010 als 4.772 al tancament del 2018 (una dotzena més en la primera setmana d’aquest any). Unes xifres que no són del tot equivalents a agències immobiliàries, perquè un mateix agent pot ser titular de més d’una seu o franquícia i algunes activitats ‘online’ s’exerceixen des d’oficines registrades que no són a peu de carrer.

Però aquest auge torna a molts carrers un perfil similar al de l’etapa de la bombolla immobiliària, quan van proliferar sense treva les agències de tota mida. Tornen a brollar a tots els barris, tot i que la seva concentració destaca en zones com l’Eixample, segons dades de la consultora Eixos.  No hi ha dades precises sobre aquesta etapa sense regulació, perquè el Govern encara no havia impulsat el registre obligatori de l’activitat, que ha possibilitat la protecció del consumidor i més professionalització de l’activitat, a l’establir requisits econòmics, garanties i assegurances per part dels titulars del negoci, i també una formació específica de 200 hores. No obstant, Joan Ollé, president de l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya, creu que les xifres s’apropen molt a les del 2007. 

¿Hi ha sobredosi de negocis immobiliaris? Els professionals adverteixen que un creixement ràpid acostuma a anar acompanyat d’una pèrdua de qualitat per part dels qui irrompen amb afany de fer negoci ràpid en una ciutat tan demandada com Barcelona, però no de romandre en el sector a mitjà termini, de manera que la seva principal vocació no sempre és l’excel·lència en el servei. "Quan les vendes tornin a baixar dos de cada tres tancaran", vaticina la mateixa font.

Xavier Roig, director d’atenció ciutadana de l’Agència de l’Habitatge i responsable de la gestió del registre, valora aquesta eina com a imprescindible per donar seguretat al ciutadà. A primera vista és possible veure si una oficina té el seu número de registre. "L’important no és quantes oficines s’obrin si no que totes compleixin la normativa", explica a aquest diari.

Una altra cosa és que per nodrir aquestes oficines de comercials es recorri a personal poc experimentat, que no sàpiga ni quins edificis són susceptibles de patir aluminosi o que aparegui sense informació sobre la inspecció tècnica de l’edifici.

Poca cartera

Mentrestant, hi ha el risc afegit, ironitza Ollé, que gairebé hi hagi més venedors que pisos per vendre. Prèviament, cada agent ha de captar les vivendes disponibles. Una lluita oberta que es torna a traduir en missatges manuscrits a les bústies de molts barcelonins en què un presumpte particular s’ofereix a comprar. 

En aquest marc, apareixen noves marques i alguns de les grans immobiliàries reactiven la seva expansió. Tot i que n’hi ha de prudents. La directora i cofundadora de Fincas Blanco, Mercedes Blanco, a força de l’experiència de 25 anys, ha après a "redimensionar el negoci". El 2007 tenien 27 agències que amb la crisi es van quedar en 13. L’any passat en van obrir una malgrat que les vendes continuen creixent. Opta per l’especialització en alguns barris de Barcelona i el primer cinturó. Coincideix que actualment "el producte [immobiliari] escasseja en comparació amb una demanda més gran i un comprador molt actiu, cosa que fa la venda més complicada" 

Notícies relacionades

Els preus de venda de vivenda pujaran a menor ritme i el lloguer s'estabilitzarà aquest 2019 a Barcelona

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

En una mateixa illa de Sants, per posar un exemple, s’arriben a comptabilitzar quatre agències. És fàcil que un immoble figuri en diversos aparadors, perquè cada vegada són menys els que exigeixen exclusives, per tal d’aconseguir més cartera de producte. No és estrany, el repunt dels preus –el metre quadrat a la ciutat s’oferia a una mitja de 4.344 euros al desembre, segons el macro portal immobiliari Idealista.com, després d’haver tocat fons en la seva sèrie el gener del 2014 (2.977 euros)– també amplia els beneficis, que es tarifiquen normalment per comissions del 3 al 6% del preu de venda. D’altres es mouen per franges de preu. Per a una operació de 600.000 euros se n’arriben a comissionar més de 40.000, circumstància que ha fet irrompre amb força a la ciutat les agències ‘online’ "sense comissió", que ajuden a la venda amb diferents eines (anuncis, contactes i paperassa), però que deixen que el comprador i el venedor tractin directament i que cobren una quota fixa pels seus serveis.

En el bàndol del consumidor, al barceloní que busca primera vivenda o canvi de residència, o a l’inversor que després llogarà, s’ha de sumar el comprador estranger que moltes vegades ve un parell de dies a la ciutat i elegeix una agència per personalitzar la recerca i realitzar una ruta ràpida entre una selecció.  Les queixes a l’Administració sobre el sector es tramiten des de Consum, tot i que Roig apunta que moltes les realitzen els mateixos agents que aprecien situacions irregulars en la competència, mentre que el comprador acostuma a triar la via judicial per a eventuals reclamacions.