Barcelonejant
La preqüela del procés surt d'impremta
Enciclopèdia crea en un esplèndid llibre de 5,2 quilos la història il·lustrada de Catalunya entre el 1980 i el 2015
zentauroepp46569833 libro190116160710 /
Les preqüeles cinematogràfiques, per aclarir el terme, són el contrari de les seqüeles. La segona entrega d’El padrí, en què es narra la iniciació com a gàngster deVito Corleone, és parcialment una preqüela de la primera part de la trilogia mafiosa deFrancis Ford Coppola. Doncs això, que Enciclopèdia presenta avui al Born Centre Cultural (BCC) el que sens dubte és la preqüela indispensable de l’època actual, una obra editorial majúscula des de tots els punts de vista: per mida, el llibre pesa 5,2 quilos; per preu, es ven a terminis, i, sobretot, per contingut, tres anys de treball a càrrec dels historiadorsManel RisquesiAndreu Mayayo, que rellegeixen el que va tenir lloc a Catalunya entre el 1980 i el 2015 des de desenes de punts de vista i ho acompanyen amb una selecció de fotos poc conegudes o fins i tot inèdites que, totes juntes, fan caure d’esquena. De vegades s’afirma amb abús que és ara, en aquest últim lustre, quan el rellotge de la història catalana s’ha accelerat, com si tot l’anterior fos un preludi vacu. Catalunya 1980-2015, història en fotografiesho desmenteix. Al·leluia.
Cal felicitar a Enciclopèdia, que ha decidit editar la història amb la mateixa presència i mim que si fos un llibre d’art
Aquesta no és la primera aventura d’Enciclopèdia en aquest camp. Hi ha un volum anterior que inclou el període entre els anys 1900 i 1980. Pesa 300 grams més. Va ser una meravellosa idea deRisques, que, pel que sembla, té de tant en tant aquestes epifanies intel·lectuals. Seva, per exemple, va ser la iniciativa d’aquella atrevida exposició, també al Born, en què s’exhibia en ple carrer una estàtua eqüestre deFrancodecapitat. La primera vegada a Espanya que en democràcia es duia a terme un escarni així del dictador i es va ofendre més l’independentisme català que els mateixos franquistes. Veure-ho per creure-ho. Si allò va ser un símptoma d’alguna malaltia política i social, les causes són en les pàgines del volum que ara es presenta en societat. Després s’oferiran alguns apunts sobre això. Les anàlisis de Mayayo sempre són lúcides. Abans, no obstant, val la pena remarcar que no és un llibre més.
Pasqual Maragall, el 1995, sobre la teulada de la catedral, dies abans de les seves últimes eleccions a l’alcaldia. /
Les enciclopèdies clàssiques, com explica el responsable d’edicions de (perdó per la redundància) Enciclopèdia,Marc Sagristà, no han resistit bé l’arribada d’internet. Els biòlegs, per exemple, fa mig segle que no es posen d’acord sobre quants són els regnes en què se subdivideix la vida a la Terra. Surt d’impremta una versió i, carai, decideixen que determinat tipus d’algues eucariotes són per si soles un regne independent. Després hi ha els problemes d’espai. Les enciclopèdies són depredadores de prestatgeries. És per això, recordaSagristà, que l’afany editorial es va reorientar per cobrir allò en què el paper d’alt gramatge pot plantar cara a la pantalla d’ordinador, la impressió en alta qualitat, preferentment d’obres d’art. Hi ha quadros, i com a paradigma posaSagristàLa masiadeJoan Miró, que només emocionen contemplats en directe, a la National Gallery de Washington, o, com a substitutiu acceptable, en una edició bibliogràfica curosa. Té raó.
És una raresa editorial, ja que pesa més de cinc quilos i es ven a terminis
La qüestió és que Enciclopèdia ja té una cartera de lectors habituats a la compra a terminis d’obres úniques, edicions excepcionals sobre el cartellisme català de fa un segle, també sobre l’obra deJaume Plensa, pròximament sobre les avantguardes artístiques catalanes... A les editorials, per coses així, se’ls ha de donar les gràcies. Aquí hi ha el cas excèntric, sense anar més lluny, de la burgalesa Siloé, que, ben decidida, ha publicat, al preu de 8.000 dòlars l’exemplar, còpies fidedignes del Codi Voynich, aquell indesxifrable manuscrit del segle XV que atresora la Universitat de Yale i que sembla escrit en alguna llengua emparentada amb el klingon o l’èlfic quenya. Tot això, en qualsevol cas, és comercialment coherent. El més atrevit és el que ha fet Enciclopèdia: tractar 35 anys recents de la història de Catalunya amb la mateixa excel·lència gràfica i documental i oferir-los a aquells lectors encara disposats a comprar un llibre de 400 pàgines a crèdit, 495 euros al comptat.
L’europeïtzació no va ser un procés sense feridores arestes als 80, encara que de vegades s’oblida /
El llibre és un plaer visual. Tres anys ha dedicatRisquesa seleccionar fotografies, tres per a cada apunt històric. Al final, és la mirada d’una cinquantena de fotògrafs, la major part de premsa, la que il·lumina aquest viatge en el temps. La seva presència al lloc adequat i en l’instant oportú és d’agrair. El 1981,Xavier Martí Alavedrava tenir la intuïció de retratar una pintada a la boca de metro d’Hospital Clínic. “Família trencada: mal reparable. Divorci: mal irreparable”. Així estàvem no fa tant. Un any abans,Lluís Salomva buscar un punt elevat per testimoniar el pas d’una manifestació pel carrer dels Arcs en defensa dels drets dels homosexuals, una protesta valenta llavors, sens dubte, però també jocosa: “Els ‘maricons’ existim”. També així estàvem llavors. És un pecat molt actual pensar que la lluita acaba de començar, que no hi ha passat, que nomésOcañaiNazariosortien a la Rambla, més com una ‘performance’ que com un desafiament reivindicatiu. No és cert.
La comunitat homosexual desfila reivindicativament per Barcelona el 1980. /
El llibre es presenta al BCC aquest dijous al capvespre. Serà (suposo) una ocasió per conèixer-lo físicament (que dit així, sona estrany, sí, però és que enamora), però per a una lectura pacient, aquells que no vulguin passar per caixa sempre podran acostar-se més endavant a la finestreta de préstecs de la Biblioteca de Catalunya. Valdrà la pena, perquè la lectura que ofereix el volum és molt enriquidora.
Mayayo, bisturí en mà, resumeix el pujolisme en xifres: 58 consellers, només quatre dones, el 70% sortits d’escoles religioses, tres fills de mitjana per cap...
No és fàcil per a un historiador, en aquest cas,Mayayo, analitzar una etapa personalment viscuda, en què bona part dels protagonistes encara són ben vius. “S’ha de ser honest, aportar la màxima informació i la mínima opinió”. Sembla fàcil. No ho és. L’ofici hi ajuda. Un bon exemple són els capítols que Mayayo dedica a disseccionar els 23 anys de lapax pujoliana. Bé, així pretenia el nacionalisme català retratar aquella època, gairebé un quart de segle, que es diu aviat, com un període en què, des de la perspectiva deJordi Pujol, noméshi havia el conflicte de la relació de Catalunya amb Espanya. En realitat, explica l’autor, el 1980Pujoles va veure al capdavant d’un país tintat en vermell, amb molts corrents subterranis, molt mineralitzats socialment. Quan es va treure el tap de la dictadura van tornar a brollar brolladors que havien quedat latents des de la República, per citar-ne dos a la babalà, el laïcisme i el naturisme. N’hi ha desenes.
2014, armari de claus dels conserges del Parlament, abans que el mapa polític saltés pels aires /
Els historiadors, arribat el moment, són com cirurgians oculars. Està bé que no deixin mig país cec. De vegades, passa. Exemples recents no en falten. Com a mostra de bona tasca serveix una radiografia en quatre xifres sobre qui va governar Catalunya durant 23 anys i queMayayoinclou en un dels capítols. Al llarg de la seva presidència, Pujol va tenir 58consellers. Només quatre eren dones. El 70% va estudiar en escoles religioses de prestigi. La mitjana de fills perconseller era de tres, una mica més alta si eren d’Unió. És només un lleuger apunt d’un llibre de 5,2 quilos. Imageu-vos la resta.
