Aprèn a lluitar com Jon Nieve a Barcelona

“L’armadura no és una disfressa. És el que evita que vagis a l’hospital”. T’ho diuen amb la mateixa obvietat que si estiguessis en un torneig medieval. És dia d’entrenament. Es nota que aviat hi ha una batalla. Una desena de persones amb armadura fan estiraments en un gimnàs de Sant Adrià de Besòs abans d’empunyar les espases. “¿Jon Neu? –mouen el cap–. És mentida”. “Els combats són molt més directes i brutals que els de les pel·lícules”, garanteixen. De seguida entendràs com se sent un extra de Joc de trons. Aquí dures menys dempeus que Màxim Huerta de ministre.

Et deixen una armadura i, fins i tot, tens escuder, que tarda almenys mitja hora a ajustar-te totes les peces. Els primers cinc minuts camines amb els andamis fanfarronsd’Aragorn. Dos minuts més dempeus amb l’armadura posada i et comences a assemblar a un de Els cavallers de la taula quadrada, delsMonty Python. Intimides tant com Carmena amb una bossa de magdalenes. Amb prou feines pots aixecar l’espasa i ni tan sols ha començat el combat. L’equip complet pesa entre20 i 30 quilos. Només el casc ja en són 6.

“És com fer rugbi, però amb espases, puntades de peu i cops de puny”, compara el Cristian, el capità d’aquest club de cavallers: Born Combat Medieval. Qualsevol li treu la raó: té a mà dosbracamarts(una clàssica espasa medieval). Cristian Bernal, 34 anys, parla de “respecte” i “honor” com si acabés de sortir de la taula rodona del rei Artús. Va fundar aquest esport històric a Espanya fa sis anys. Combat medieval–es diu oficialment–,HMB(Historical Medieval Battles). Era el que feien “els bojos dels russos” als 90. “Ara ha crescut molt als EUA. Gent molt preparada que ve del futbol americà”. ¿Què és el que enganxa? “«A mi em va fascinar no només el combat –el Cristian recorda el seu primer torneig–, sinó l’ambient, la camaraderia, el respecte”.

Guanya l’equip que queda dret

Hi ha dues federacions idos campionats del món. Es lluita en duels i melés, que és la clàssica batalla campal, o la versió medieval d’un dia qualsevol a Sálvame. “El reglament és bastant senzill –resumeix el Cristian–: guanya l’equip que queda dret”. S’hi veuen poques noies, però n’hi ha. “A nivell internacional hi ha un circuit femení molt bo”, assegura. A Espanya combaten aquesta temporada 6, 7 equips. Acostumen a organitzartornejos en castells. Al club de Barcelona són una vintena de lluitadors, amb delegacions a Vic i Tarragona. A tot Espanya n’hi deu haver un centenar, calcula. “Fa sis anys –compara– n’érem tres”.

“Escalfeu bé els canells, perquè amb l’espasa pateixen molt”, indica el Cristian a una vintena de potencials cavallers. Dissabte hi va haver seminari d’iniciació al combat medieval a l’XFit Eixample Fitness(Entença, 102). En aquest gimnàs hi ha classes amb armes i escuts  (aquests embuatats) tots els dimarts i dijous des de fa tres mesos.

Quan surts d’aquí, et veuries amb cor de travessarMordoramb cinc anells a sobre. Són quatre hores d’ensinistrament medieval. T’ensenyen a donar talls en 7 direccions diferents, a fer caure gent amb armadura, fins i tot jugues “al múrria-múrria a palades”, que diuen ells. Si se t’escapa un “ho sento”, et diran: “Aquí no es demana perdó”. Es permet pràcticament tot. “És un esport dur, dinàmic, arriscat, de valents”, resumeix la Beatrice, l’única noia que assisteix avui al seminari. “Et desfogues bastant”, assenteix la resta d’aprenents.    

Es veu molt brut, però hi ha molt d’estudi al darrere”.

Conclusió: per ser cavaller, abans “s’ha de ser esportista”, diu el Cristian. “Has de tenir un bon físic: les armadures pesen. Després hi ha la tàctica: no lluites sol. I la tècnica: es veu molt brut, però hi ha molt d’estudi al darrere”.

Per cert, unaarmadura de segona màpot costar 1.000 euros. “Una bici bona te’n costa 1.500 –es justifica l’Héctor, un lluitador del club–. I això no es devalua”. Ell en té dues a casa i un armari ple d’armes. 

“La gent es deixa endur per les armadures i les espases i això els impedeix veure l’esport que hi ha al darrere”, assumeix el Cristian. “Però no són més que les eines que s’utilitzaven en el nostre art marcial”. En els tornejos medievals. “Es pensa abans enJoc de tronsque en la nostra pròpia història”. El Cristian es refereix al bohurt, “l’art marcial que es practicava a Europa”.

Utilitzen les mateixes armes que en els antics tornejos: maces, destrals, alabardes, espases. Rèpliques sense tall i sense punta. “Només pel pes i la forma que tenen, ja serien letals –apunta el Cristian–. L’armadura és el que permet que practiquem una activitat tan salvatge amb uns paràmetres de seguretat”. S’encongeix d’espatlles. “Volem donar-ho tot –riu–, però dilluns hem de treballar”.

Notícies relacionades

Obre a Barcelona el primer súper friqui d'Espanya

¿Qui recorda Coyote Dax?

Ja n’han vingut uns quants que volen serJon Neu. “I després es troben amb un sostre ràpid –adverteix el Cristian–. ‘No, tu ets el Paco’. Però a molta gent li serveix de primer impuls. I els fa descobrir un esperit de superació que potser no sabien que tenien”.

El que tampoc surt aJoc de tronsés la part en què es curen els esquinços. “Aquí –riu el Cristian– et passes dues setmanes coix”.