El guardià de la memòria del Camp de la Bota

En un dels extrems del monument inaugurat fa uns dies al Fòrum per recordar i homenatjar les 1.706 persones afusellades al Camp de la Bota, una fotografia. Tres homes joves amb les botes a la sorra de la platja vestits de soldat. A l’esquena, el sinistre mur d’afusellament. Un retrat que es conserva gràcies al temps, treball i amor que Josep Maria Monferrer ha dedicat durant dècades per recollir la memòria oral –i gràfica– de La Mina i el Camp de la Bota des d’un petit local al centre de l’estigmatitzat barri. "Es tracta de tres soldats del regiment de cavalleria número 9 de Lepant, travessera de Gràcia. La fotografia va ser presa el novembre de 1947", assenyala el mestre jubilat.

L’hi va fer arribar el soldat de l’esquerra, Carles Roca i Gotsens, "d’Olesa de Montserrat", puntualitza. "Es va assabentar de l’existència de l’Arxiu Històric de La Mina i del Camp de la Bota, i em va regalar la fotografia i la seva història", explica. Li va explicar que el soldat del mig, el que es recolza sobre el seu fusell, en el moment de la foto acabava de saber que el seu pare, "un home de pau, però lluitador contra el feixisme", feia poc que havia sigut afusellat en aquell mateix lloc. El de la dreta, amb el seu somriure, intentava donar-li ànims.

El valor de l’arxiu de Monferrer –el que guarda en la seva memòria fins i tot més coneixements que els que conserva en els centenars de carpetes que atapeeixen l’espai– és que la majoria de les històries li han arribat de boca –i dels àlbums familiars– dels veïns de La Mina, els seus veïns, molts d’ells abans habitants del Camp de la Bota. 

Un preciós exemple és la fotografia de Montse Rosell, "vaquera de La Mina rural, la que repartia la llet". Dècades abans de la invenció d’Instagram, el retrat de la jove a la platja s’ha convertit en un dels pocs testimonis gràfics de les restes del mur d’afusellament dret. També ho és la imatge de la seva germana, la Maria Teresa, reclinada al costat de la seva parella al mur d’afusellament, dins de l’aigua, a finals dels 50. 

I una altra fotografia. Un grup de nens davant una caseta on s’hi llegeix "Guàrdia Civil", al costat dels parapets. "Aquí era on esperaven els guàrdies civils el camió que transportava les persones que havien d’afusellar. Una vegada feta la feina, se n’anaven, i els del camió carregaven els cadàvers per portar-los a enterrar en una fossa comuna a Montjuïc", recorda l’arxiver. Moltes vegades, quan arribaven els soldats a fer les pràctiques de tir –com els de la primera imatge– havien de netejar les taques de sang dels afusellats, una cosa que, segons explica Monferrer que li va dir algun soldat, "els generava una sensació de dolor i crueltat insuportable".

El relat, per als seus protagonistes

Monferrer conserva 2.500 fotografies i ha escrit quatre llibres sobre la, les, històries del barri. Va deixar d’escriure llibres, diu, perquè el que volia era arribar als seus veïns, els protagonistes d’aquestes històries, i aquests, majoritàriament, no llegeixen llibres. Després d’aquesta reflexió, i en el seu afany per compartir tot el material que anava rebent amb el barri, va començar a fer petits documentals. Una d’aquestes peces és la titulada Homenatge a les 11 dones afusellades al Camp de la Bota. "Tot i que no van ser 11, en van ser 12. De l’última ens en vam assabentar després de fer el documental", assenyala.

D’aquestes 12, de la que es tenen més dades és de la primera, Carme Claramunt Bonet, treballadora del tèxtil afusellada l’abril de 1939. Es conserva la carta que li va escriure a la seva tieta la nit abans de l’execució. "Tieta, no sé com dir-te el que vull dir-te. Paraules de consol", va escriure en el sentit últim text, que començava amb un "Aquest matí a les cinc de la matinada m’afusellaran" que 80 anys més tard continua posant els pèls de punta. "No pateixis per mi –prosseguia–, perquè la meva única pena és deixar-te a tu".

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

Les 12 dones afusellades als peus de la platja entre 1939 i 1940 venien de la desapareguda presó de dones de Les Corts, presó on les tancaven per roges, per votar el Front Popular; fins i tot per cosir uniformes per als milicians. Moltes, com Claramunt, obreres. Així consta a la fitxa de Neus Bouza: 22 anys, soltera, afusellada el 26 de maig de 1939. Noms com el de Claramunt i Bouza que van ser durant dècades doblement oblidats. Com el d’Inés Giménez, estudiant executada als 24 anys. O Elionor Malich, portera d’ofici, assassinada el 8 d’agost de 1939. O Eugènia González, nascuda a Hortaleza, Madrid, infermera, assassinada sobre el fatídic mur als 20 anys el 14 de maig de 1939. 

¿Per què el franquisme va deixar d’utilitzar aquest tros de platja a la frontera entre Barcelona i Sant Adrià per afusellar els dissidents el 1952? "Va ser pel Congrés Eucarístic. Perquè els el deixessin celebrar aquí van haver de deixar de matar. Es van emportar els afusellaments a València. Sobre la fossa comuna on enterraven els afusellats van aixecar una església, per això el lloc ara és inviolable i no els poden desenterrar", respon indignat el pedagog, veterà activista veïnal de La Mina.