Quan el propietari és Quim Torra

Carlos Gardel cantava una cosa molt oportuna per al desfici immobiliari que des de l’any 2002 pateixen els veïns del número 3 del carrer d’Arai, al cor del Gòtic Sud, ja ho saben, aquell barri on hi ha més llits als hotels que a les vivendes particulars. “Cuando manyés que a tu lado se prueban la ropa que vas a dejar...”, entonava aque mite del tango. Per als poc posats en l’argot lunfarda, ‘manyar’ és adonar-se d’alguna cosa; en aquest cas, que hi ha qui ja veu el sucós negoci d’aconseguir el pis en què resideixes. Això ha passat, i molt, a Barcelona.‘Canibalisme immobiliari’,s’ha arribat a batejar aquest fenomen en aquestes mateixes pàgines. No obstant, el cas d’Arai és singular. Va més enllà. Qui es prova la roba que deixaràs són les institucions públiques. És un immoble amb un passat i un present novel·lescos. Continuïn llegint i ho veuran.

Allà va viure fa 100 anys Josep Ferrer-Vidal, marquès, col·leccionista d’art, cunyat del comte de Güell i primer president del que avui dia és La Caixa. Aquesta referència històrica ve al cas per situar que, tot i que per fora la finca no causa sorpresa, es tracta realment d’una finca, com es diu en l’argot immobiliari, règia. Els pisos són grans. Els terres, hidràulics. Els sostres, enteixinats. No obstant, la veritat és que, des que les classes altes barcelonines se’n van anar d’aquell barri en temps de la república i els pocs que hi quedaven se’n van anar a altres barris més nobles quan va arribar la sisena flota dels Estats Units amb les seves venèries i les seves borratxeres, en aquells pisos no s’ha fet ni una sola reforma, malgrat que fos molt necessària, ni tan sols en els anys 40, quan un dels veïns d’aleshores, Ramon Horta, va crear allà mateix un dels invents de la seva vida, la colònia Nenuco. Resulta indiscutible que la història d’Arai, 3, és un quadro ric en detalls. Viure avui allà, no obstant, no és un luxe. Un dels pisos el comparteixen quatre jubilats amb pensions minúscules. Al principal resideix des del 1980 un matrimoni filipí que alegra els estius amb la seva passió pel karaoke. Tan acolorit és el contrast entre el que va ser temps enrere i el que és avui aquesta finca, que una parella d’artistes, Igor Binsbergen (llogater en un dels pisos) i Hugo Keizer, ho van documentar en un treball fotogràfic deliciós fa un lustre.

La cosa es va torçar l’any 2002. Va morir la propietària de la finca, Maria Teresa Vives. El que ha passat en aquests 17 anys defineix molt bé la desenraonada insensatesa immobiliària de Barcelona. Durant els primer set anys, els veïns no van saber res d’aquella defunció. Continuaven pagant les mensualitats al mateix administrador de finques, que no els va comunicar res sobre que el nou propietari de l’edifici era la Generalitat, perquè Vives va morir sense testar i no tenia parents coneguts.

La Generalitat es va comportar amb els veïns de la finca com un Ebenezer Scrooge qualsevol, o dit en llenguatge actual, com un fons d’inversió més d’aquells que estan comprant a retalls la ciutat. Amb cruel indiferència, com a mínim. Amb el que s’està vivint, no va llogar els pisos buits. És més, un, per força, va caure en mans d’una colla d’impresentables que durant un temps va fer la vida impossible a la resta de veïns. Sospiten que fins i tot s’hi traficava amb drogues. La Generalitat tampoc es va fer càrrec del manteniment de la finca, de la falta d’il·luminació a l’escala, de la urgent mà de pintura que demana a crits el vestíbul. A això se li diu ‘mobbing’ passiu, puntualitza Binsbergen.

El que sí que va fer la direcció general de Patrimoni de la Generalitat és actuar de manual. Va convertir la finca en un lot més d’una subhasta pública al millor postor. Això va ser el juny del 2015. Pretenia treure’n com a mínim 3,3 milions d’euros. La licitació va quedar deserta. Els veïns es van treure mig pes de sobre. En nom de la Generalitat, algú els va dir que estiguessin tranquils, que els avisarien amb un mes d’antelació si havien de deixar la finca. Increïble. ¡Un mes! Els contractes de lloguer es prorrogaven mes a mes o any a any, segons el cas. A aquella fase, veïns com l’Igor o l’Ester, que aquest dimecres han explicat l’última sorpresa que s’han emportat a Arai, 3, la van batejar com els llimbs, vaja, que sense haver comès cap pecat tenen tancades les portes del cel immobiliari.

El cas és que mesos després de la subhasta fallida va aparèixer un comprador, un fons d’inversió, meitat alemany, meitat argentí, que va emparaular amb un xec la compra, però en aquest ‘room scape’ immobiliari sempre hi ha marge per a una sorpresa final, que és la que ara han donat a conèixer els afectats. La Fundació Hospital Clínic s’ha presentat davant la justícia com a legítima hereva de la finca, perquè afirma que abans de morir Vives els va encomanar les seves propietats. Sobre les raons que hagin passat 17 anys des d’aquella defunció i que, mentrestant, l’immoble podria haver sigut venut a tercers, amb el laberint judicial que això hauria ocasionat, el Clínic no ha volgut pronunciar-se. Només breument, a través d’un correu electrònic, s’ha limitat a demanar una mica de temps fins que el jutge certifiqui que efectivament són propietaris d’aquelles parets i responsables d’aquelles vides, gent que resideix en aquelles llars des de fa més de 20 anys o que fins i tot hi va néixer. De la resposta val la pena destacar, potser, l’encapçalament: “La Fundació Clínica per la Recerca Biomèdica és una fundació sense ànim de lucre...”. Queda aquí impresa, en negre sobre blanc, per si s’ha de portar a col·lació algun dia.

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

A l’espera que el Clínic digui alguna cosa, els veïns tenen plantejada, de moment, la batalla amb la Generalitat. Espantats per perdre la seva llar, van dirigir un SOS setmanes enrere a l’Ajuntament de Barcelona. Una resposta perfecta hauria sigut que l’ajuntament negociés amb la Generalitat la venda de l’immoble a un preu raonable. Els oms no donen peres. Els va obsequiar, això sí, amb una resposta jurídica que els va semblar interessant. Segons els experts del costat mar de la plaça de Sant Jaume, la Generalitat, si ho desitgés, podria formalitzar amb els actuals llogaters d’Arai, 3, nous contractes de lloguer, fins i tot de més llarga durada que el mínim fixat per la llei, aquells cinc anys que passen en un tres i no res. Seria tot un detall. Fins ara, ‘Scrooge’ Generalitat s’hi ha negat. Afirma que la llei l’obliga a vendre la finca i dedicar després els diners obtinguts a polítiques socials i a cultura. Com molt gràficament diu una veïna del Gòtic, això consisteix a trencar un gerro i amb els vidres intentar recompondre una ampolla.

Dilluns, els veïns de la finca on va néixer Nenuco tenen una nova cita amb els responsables de la direcció general de Patrimoni per moure fitxa abans que ho faci el Clínic. En el mateix tango desesperat, Gardel cantava allò de “cuando estén secas las pilas de todos los timbres que vos apretás...”. Doncs a Arai, 3, no es donen per vençuts.