Els arquitectes demanen consens polític per a les grans reformes de Barcelona

Una miqueta de sisplau. Manera col·loquial i poc ortodoxa de demanar compromís i mirada àmplia als polítics. Els municipals, en aquest cas. La idea és pensar en gran. A la ciutat. En el bé comú. A les arques de tots. La petició la fan els arquitectes de Barcelona, i la secunda la seva escola. ¿El motiu? En aquest cas són quatre, i centrats a Ciutat Vella i voltants. Però podrien ser molts més i tenir altres parts de la ciutat com a escenari. La Rambla, Via Laietana, Paral·lel i Front Marítim, projectes urbanístics en marxa que tenen en comú el fet d’haver sigut refets en més d’una ocasió i aparcat tantes altres. Eleccions i canvis en el govern municipal solen suposar noves iniciatives i abandonar les velles. I evitar això és el que demanen els arquitectes i urbanistes: que les grans reformes no depenguin del color polític de qui ocupa la cadira de l’alcalde.

"La ciutat no es pot pensar a quatre anys, l’hem de pensar a llarg recorregut, entre 10 i 20 anys, per això demanem, com a col·legi d’arquitectes, no només una visió de conjunt de totes les actuacions sinó també una mirada a llarg termini que obligui al consens de totes les forces polítiques". Paraula de Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya). El contrari és un desgast de talent i una despesa de recursos econòmics. També un flac favor a l’arquitectura social. ¿Quina és aquesta? La que té en compte la participació (i cooperació) dels veïns. I en les reformes que ens ocupen ciutadania i professionals han arribat a acords a través del debat i la participació. En algunes més que en d’altres, i en ocasions s’ha preguntat reiteradament.

Un interlocutor, no 15

Els arquitectes demanen consens i no desgastar el personal amb reiteracions, però van més enllà: també advoquen pelsentit comú, que dit d’una altra manera significa no tenir infinits interlocutors amb l’Administració. Tema que alenteix processos que per si mateix ja són llargs. Opinen que amb un que centralitzi les necessitats (entengui’s: mobilitat, enllumenat, serveis...) n’hi ha prou i agilita la feina. "En qualsevol país raonable, quan es guanya un concurs es té un únic interlocutor; ¡un, no 15!", exclama Jaume Artigues amb referència als REPS (Responsables dels Espais Públics). L’arquitecte atribueix els retards i aturades dels grans projectes també a dos motius més: "la por de molts governs municipals al fet que determinades inversions acabin produint efectes contraris als previstos originalment, com la deflació de la rambla del Raval". I la part política: "Hi hauria d’haver un pacte de ciutat, un compromís dels partits majoritaris i una continuïtat d’un mandat a l’altre. Quan això no passa, la ciutat no funciona i es perden diners públics".

El perquè d’aquestes demandes queda clar quan s’analitzen les reformes dels quatre eixos que limiten Ciutat Vella. Tots començats fa més d’una dècada. "Malgrat el pas dels anys, no avancen o estan parades, la qual cosa fa més difícil la transformació de Barcelona cap a una ciutat amb més espai per als vianants i menys per al trànsit rodat i, per tant, més sostenible, més tranquil·la i més accessible", afirmen des del COAC. Les reflexions (peticions) les fa Bestraten en el marc dels debats programats pel Col·legi: 'Arquitectura social i ciutat, la transformació urbana per a la millora dels eixos cívics', coorganitzat amb l’arquitecta Itziar González. Va ser abans de conèixer-se l’enèsim capítol de reforma ajornada (en principi, fins a alguna de les comissions de govern municipal que queden fins a les eleccions) de la ciutat: la de la Rambla.

La millor solució possible

Un projecte, guanyat per concurs internacional per l’UTE Km-zero, i executat amb un acostament integral: els veïns es van afegir a l’equip de treball i la construcció d’una comunitat ciutadana de la Rambla va ser tractada com una infraestructura més, ja que "la Rambla es desertitza i és necessari crear musculatura ciutadana", explica la mateixa González, exregidora de Ciutat Vella i arquitecta responsable de la reforma. Havia d’aprovar-se la primera fase, la urbanització del tram del Portal de la Pau, en l’última comissió d’urbanisme, però l’equip municipal la va retirar de l’ordre del dia, de manera que queda pendent per a les últimes comissions de govern; el contrari és passar les eleccions i ves a saber quines seran les prioritats del futur custodi de la vara de comandament. L’absència del punt en la comissió, va obeir a dues raons: a la petició del districte d’incloure a última hora unes activitats veïnals, i a la seguretat que no aconseguiria l’aprovació unànime per part de tots els grups municipals: Ciutadans s’oposa al projecte fins que els restauradors i quiosquers no hi estiguin d’acord. Una cosa, l’oposició d’aquests dos col·lectius, que s’arrossega des del pla especial aprovat a començaments del mandat.

"Al redactar el projecte vam tenir el hàndicap d’aquests dos col·lectius, que ja van intervenir en el pla especial d’ocupació, que va tenir el seu propi debat, i no van quedar satisfets. Si et demanen la reurbanització del passeig complint el pla especial, aquests litigis mal acabats acaben esquitxant", afirma González. Tema que porta a la també activista a aprofundir en l’arquitectura social com a arma per arribar a pactes entre tots i evitar, així, l’estancament de la ciutat, urbanísticament parlant. Reclama que es defineixin els processos de cooperació, un pas més enllà de la participació. En aquesta última hi ha una jerarquia marcada per l’Administració; en la cooperació tothom està al mateix nivell. Amb aquests processos, al final, "el resultat potser en alguna ocasió no és la millor solució, però sí la millor solució possible en aquell moment", defensa.

Aparcar el partidisme

El tema requereix definició i deures: com el paper que ha de jugar l’Administració, que hauria d’obrir-se al debat i donar compte dels seus criteris interns. "No pot ser que un professional de l’Administració decideixi que la seva proposta és millor, i que l’arquitecte que ha escoltat els veïns i ha recollit les seves preocupacions, no tingui capacitat d’incidir en les àrees tècniques", assenyala González. "Els partits polítics i els seus tècnics d’Urbanisme haurien d’incorporar-se als processos de cooperació, fer un seguiment i així incrementar la seva empatia i sensibilitat amb els projectes perquè en el procés cooperatiu d’excel·lència hi ha votants de totes les ideologies", conclou l’arquitecta.

I va més enllà: “s’hauria d’apostar pel contracte-programa. Si la ciutadania i arquitectes fan el més difícil, que és posar-se d’acord i articular una actuació, s’ha d’exigir al plenari un contracte-programa: que ferm que recolzarà l’esforç social, professional i administratiu". Bonic i necessari, però prou difícil. N’hi ha prou amb sentir la pulla que Gala Pin, regidora de Ciutat Vella, va llançar a Daniel Mòdol, del PSC, durant la comissió en la qual es va retirar, provisionalment, la reforma de la Rambla: "Vostè senyor Mòdol em va dir: 'a mi, com a projecte, tècnicament em sembla bé, ara decidirà el comitè de campanya i segurament el senyor Collboni no estarà d’acord a aprovar una reforma d’aquest tipus a Ada Colau abans de les eleccions’". Doncs això. Urgeix un pacte de ciutat o un contracte-programa, i aparcar el partidisme.  

---

Via Laietana, el cas més flagrant

El cas més flagrant, el de Via Laietana. Suma dècades (l’hemeroteca no menteix) i projectes, a més d’arquitectes, alcaldes i consultes ciutadanes. Ningú dubta que s’ha de treure l’autopista que uneix l’Eixample amb el front marítim i pacificar el carrer, a més d’humanitzar-lo. El verd, a Via Laietana, s’haurà de buscar amb una altra opció que no sigui plantant: el subsol, perforat pels túnels del metro i els de clavegueram i serveis, no permet arrelar. Això ho saben tots els arquitectes que han estudiat el tema. El primer a posar-se a la feina va ser Jaume Artigues. Corria un llunyà ja 2007.

Va acabar el projecte executiu el 2011, però hi va haver eleccions i va canviar de govern. Per al consistori de Trias la Via Laietana no era prioritat, la mirada va girar cap a passeig de Gràcia i Diagonal. Tampoc ho ha sigut per a Colau, que l’ha aparcat per al pròxim mandat. Però sí que ho va ser i ho és per als veïns. Alguns d’aquests, davant de la passivitat de l’ajuntament, es van organitzar al voltant de l’Associació de Veïns i Comerciants de la Via Laietana i han estat lluitant per tornar a posar la reforma a l’agenda política: entre les seves actuacions figura el conveni firmat amb la UPC per estudiar la millor alternativa per a la via. Prou pressió perquè l’equip de Colau posés en marxa un procés participatiu del qual ha sortit una proposta que s’hauria de realitzar ben aviat. Ves a saber què passarà. Les eleccions són, de nou, a la cantonada. 

El Paral·lel, una reforma a mitges

El Paral·lel ha tingut una mica més de sort que la Via Laietana. L’avinguda que permet al costat Llobregat de la ciutat veure més a prop el mar que els del costat Besòs es va remodelar en l’època  de Xavier Trias però només en part. Els extrems de la via van quedar pendents. I això que tenen projecte executiu aprovat des del 2014. El tema va començar el 2009 i de la mà de Fem Paral·lel, una entitat que pretenia tornar l’esplendor a l’històric focus teatral de la ciutat. L’ajuntament, amb Jordi Hereu com a alcalde, va firmar un conveni amb l’associació per impulsar un pla de millora (que incloïa una visió integral de l’espai) comptant amb l’opinió dels veïns. Va ser l’inici del que després s’ha demanat en el concurs per reformar la Rambla.

Trias va acabar per recollir el guant i encarregar el projecte a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Es va posar en marxa el 2014, al final del mandat i, per temes de pressupost, es va decidir partir la reforma en dues fases. La segona, la que afectava els extrems, havia d’iniciar-se el 2015 amb el nou equip municipal però Ada Colau la va parar i allà continua pendent. Pel mig hi ha hagut noves demandes veïnals i nous problemes sobre la taula, com la gentrificació que pateixen els barris del Poble-sec i Sant Antoni. I un nou procés participatiu.

La Rambla, un canvi molt lent

Notícies relacionades

Encesa de proves de l’estrella de Sant Jaume

BCN, candidata a convertir-se en epicentre de la sostenibilitat

La reforma de l’artèria més popular de Barcelona no s’ha parat en cap moment (ara per ara i a l’espera de les últimes comissions de govern de l’ajuntament) però el seu pas és lent. Va començar com un treball intern del consistori d’Hereu  per estudiar la via de forma integral a través d’una taula interdepartamental (jardins, patrimoni, mobilitat...) i la seva posterior reforma. Aquesta vegada, els canvis de Govern municipal no van afectar el projecte que va seguir en marxa amb l’elaboració del pla especial en època convergent; i que va acabar sent aprovat en els inicis del consistori liderat per Colau. El març del 2017, es va obrir un concurs internacional per a la reforma en les bases del qual ja es demanava una aproximació integral del projecte: de l’arquitectura a la gentrificació, i abordar tots els reptes del passeig: ser una destinació turística de primera magnitud, les problemàtiques del control social de l’espai públic, la falta de massa veïnal... Va guanyar l’UTE Km-Zero amb un equip de treball que inclou la ciutadania. Les obres havien de començar a començaments del 2019. A 24 d’abril segueix sense aprovar-se l’execució de la primera fase d’obres i hi ha eleccions a un mes vista.

El Moll de la Fusta, el més desconegut

La reforma que afecta el Moll de la Fusta és la més desconeguda de totes. Com la resta, es va plantejar durant el mandat de Jordi Hereu i va sortir, també, de l’àmbit veïnal. Els veïns del barri volien i volen recuperar la zona. Un immens espai que va de Ciutat Vella fins al mar, tan gran com poc confortable i inaccessible: entre el carrer Ample i el Mediterrani s’interposa el passeig de Colom, amb els seus corresponents carrils per a cotxes i autobusos (tenen un espai propi, al centre), el Moll de la Fusta, la ronda del Litoral i el Moll Bosch i Alsina. Tres autopistes de vehicles i una de turistes (la zona més pròxima al mar). Durant el mandat d’Hereu es va estudiar una possible reforma, després es va aparcar i així ha continuat fins que ara s’ha reprès d’una manera menys faraònica i dins del Pla de Barris. El mandat és tornar els veïns de la zona i que aquests puguin disfrutar-la i arribar-hi d’una manera fàcil. L’estudi està fet; la posada en marxa, pendent.