BARCELONEJANT
De la barraca al mirador
Esteve Lucerón retrata els gitanos assentats al barri de Roquetes de Barcelona després del desallotjament de la Perona
zentauroepp47987348 luceron190507120022
Aquesta història va arrencar al segle passat, en plena transició, quan Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950) va començar a freqüentar la Perona i, a poc a poc, durant una dècada, va aconseguir compilar un formidable documental fotogràfic sobre la barriada barraquista, un treball etnogràfic que va desembocar en diverses exposicions i en el llibre ‘El barri de la Perona. Barcelona 1980 – 1990’, editat per l’Ajuntament de Barcelona. Doncs bé, el fotògraf s’ha proposat ara un repte a partir d’aquell projecte: localitzar els gitanos als quals va retratar fa gairebé 40 anys i tornar-los, a ells o als seus descendents, al seu nou emplaçament; és a dir, al barri de Roquetes, on unes 200 famílies van ser traslladades després de la demolició d’un poblat que havia arribat a allotjar fins a un miler de barraques.
El fotògraf va fer un documental etnogràfic durant els anys 80 i 90
Aleshores, quan va començar tot, Lucerón treballava com a monitor als tallers ocupacionals de la Perona, un illot que s’estenia al llarg de la ronda de Sant Martí, entre el pont d’Espronceda i la riera d’Horta, just on ara hi ha les obres de l’estació de l’AVE de la Sagrera. En aquell temps, la barriada era un territori d’exclusió social i amuntegament, en gran part per la pèssima gestió de les autoritats locals en els primers anys 70: algú va decidir que famílies d’ètnia gitana, procedents d’altres nuclis barraquistes, s’instal·lessin a les casetes que anaven abandonant els pobladors més antics, immigrants d’altres zones de la península arribats a la ciutat des del 1945, a mesura que la prosperitat els permetia fer-ho.
No obstant, l’invent no va acabar de funcionar. Amuntegament i convivència tensa entre famílies que no es coneixien. Així ho explicava al llibre un gitano de la família dels Pinchaúvas: "Al principi de viure a la Perona convivíem paios i gitanos, però després ens van començar a discriminar una mica [...] I el dolent és que quan un gitano feia alguna cosa ho pagàvem tots".
El fotògraf Esteve Lucerón mira a través de la seva Hassel al menjador de casa seva /
No era fàcil, doncs, endinsar-se en el territori i menys fotografiar la quotidianitat del barri en les seves carències. Amb paciència i humilitat, Lucerón es va guanyar la confiança dels pobladors amb la seva bonhomia i regalant-los còpies en paper dels retrats que els feia en blanc i negre, amb un estil que l’acostava als documentalistes nord-americans dels anys 30, sobretot a Walker Evans i Dorothea Lange. Aquell material etnogràfic, uns 2.000 negatius, està dipositat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona des del 2017.
El poblat es va demolir amb els Jocs Olímpics i unes 200 famílies es van resituar a Nou Barris
Amb l’adveniment dels Jocs Olímpics del 1992, les últimes barraques de la Perona van ser demolides i els seus habitants, escampats per Sant Adrià, Badalona, el Bon Pastor, Poblenou i Roquetes, a Nou Barris, l’enclavament on Lucerón, avui ja jubilat, va començar a seguir-los la pista fa cosa d’un any. En aquests mesos ja ha fet retrats dels antics barraquistes a la festa major del barri, el Dia Internacional del Poble Gitano i quan van al culte evangèlic, a les esglésies de Trinitat Nova i Canyelles, espais d’intimitat que els paios no solen freqüentar.
Gairebé 40 anys de recerca, no obstant, han permès a Esteve Lucerón estrènyer vincles amb la comunitat gitana, que sempre li obra les portes. Conserva amics com Enrique Santiago i Juan José Amaya, Colate, amb qui prenem un cafè en un bar de Roquetes, al carrer Mina de la Ciutat, una d’aquestes tardes de primavera inquieta. Juan José Amaya tenia 10 anys quan la seva família es va traslladar des de la Perona fins aquest barri a les altures, amb unes vistes esplèndides sobre la ciutat i l’aire fi dels de la serra de Collserola. Enrique Santiago encara no havia nascut quan el desallotjament, però recorda a la perfecció com han canviat els carrers de Roquetes des d’aleshores, sobretot des de la instal·lació de les escales mecàniques, que salven les pujades més costerudes quan no s’avarien, i l’arribada de la línia verda del metro, el 2008. Aquí, als anys 60, els veïns s’havien fet el clavegueram amb les seves pròpies mans.
Gitanos descendents dels que van ser desallotjats de les barraques de la Perona amb motiu dels Jocs Olímpics el 1992. A la foto, el patriarca de la família dels Porrina apareix assegut a l’esquerra /
Si les famílies de tots dos vivien de la ferralla en els temps de la Perona, ara ells, com la majoria dels gitanos residents a Roquetes, es dediquen a la venda ambulant de flors i plantes i de productes tèxtils als mercats ambulants. La vida, doncs, ha canviat cap a millor, encara que Nou Barris continua sent el districte més pobre de Barcelona, amb una renda per càpita de 12.045 euros i un índex de població immigrant del voltant al 25%, sobretot equatorians i hondurenys.
La convivència no és dolenta però sí millorable. Amaya i Santiago són dinamitzadors de barri dins del programa municipal 'Nou Barris conviu', que pretén minimitzar els conflictes que es produeixen sobretot en les nits d’estiu, pel soroll i l’escàndol entorn de la plaça Roquetes i el carrer Mina de la Ciutat. ¿El motiu? La calor tropical, l’estretor dels pisos, que solen estar amuntegats, i la falta d’espais públics. El programa promou activitats, com el cine a la fresca, que faciliten la comunicació interveïnal.
