Can Vies i la consulta de la Diagonal: lliçons per al nou alcalde

El 26 de maig, dia de les eleccions municipals i europees, es compleixen cinc anys d’aquell dilluns en què algú va pensar que desallotjar una casa okupada , emblema del moviment antisistema de la ciutat des del 1997, seria un matí qualsevol a l’oficina. Can Vies, després de l’obertura de Can Batlló quatre anys abans, anava perdent força i eren molts els que pensaven que acabaria morint de manera natural tot i que un petit reducte de joves encara resistissin a la finca. El que va seguir va ser la setmana més negra del mandat de Xavier Trias. Sens dubte, no ho va veure venir. El setembre passat es van complir 10 anys de la decisió del consistori de celebrar una consulta sobre la transformació de la Diagonal. El PSC va plantejar la reforma i ERC va proposar preguntar a la gent. Allò va ser el principi del final de Jordi Hereui, de passada, l’ocàs a més de tres dècades de governs socialistes a la capital catalana. Tampoc van detectar el perill. Aquí no es tracta de burxar la ferida, però entendre aquelles hemorràgies pot venir bé al següent alcalde. Perquè els dos assumptes, que encara continuen oberts, demostren la importància, per a bé i per a malament, de conèixer els teus ciutadans i mesurar bé els teus rivals.

La matussera interpretació del que significava aquell centre social autogestionat per al barri va originar quatre dies de greus incidents pels carrers de Sants. Era el maig del 2014, a un any de les eleccions que acabaria guanyant Ada Colau. L’arribada del picot no va fer més que multiplicar els galons d’un símbol que passava per les seves hores més baixes. Els joves van cremar l’excavadora, abandonada a la seva sort i convertida en l’estàtua de Sadam Hussein quan va ser arrencada de la seva base a la plaça Firdos de Bagdad. Els Mossos, que amb el temps es justificarien per la falta d’efectius,van deixar imatges inquietants de cops de porra a mitja tarda entre setmana. L’informe oficial sobre els fets, elaborat pel mateix ajuntament al mes següent, assegura que la demolició es va aturar “per afavorir el clima de diàleg i el cessament de la violència”,dues coses que precisament havien saltat pels aires en el moment en què la policia i les màquines van voler donar compliment a una resolució judicial. L’assumpte arrossegava un litigi legal de més de vuit anys entre TMB, propietària de la finca, i els residents. El conflicte va deixar un balanç de 16 ferits, 67 detinguts, 74 denúncies per danys a béns privats i 160 intervencions dels bombers. Els desperfectes van superar els 400.000 euros. 

Un estret col·laborador d’aquell govern de CiU ho recorda amb claredat: “S’havien fet fins a cinc reunions amb els okupes amb la mediació del Centre Social de Sants, però no hi va haver manera. Fins i tot se’ls va plantejar sortir per rehabilitar l’edifici i que després tornessin. Però res. Crec que el principal error va ser no calcular el valor que Can Vies tenia per a molta gent”. I no només per a Sants, sinó que ho era per a tot Barcelona, i ho demostra el fet que en aquells dies es van organitzar columnes des de tots els veïnats que a mitja tarda es feien carn al districte per protestar. Jordi Soler, membre del Centre Social de Sants, creu que el principal aprenentatge que pot treure el futur alcalde del que va passar llavors és que la gent “vol autogestionar-se i que no li estiguin sempre a sobre”. “Els polítics han de donar el seu recolzament des de darrere i deixar que els ciutadans prenguin la iniciativa; només així aconsegueixes una confiança que et permet després corregir detalls si ho creus convenient”.

Pot ser que en aquella crisi se sumessin altres factors. Com la política. I no només pel fet que la demolició es perpetrava l’endemà d’unes eleccions europees. Hi havia més entre bastidors. Molt es va comentar en aquells dies sobre la solitud amb què el regidor del districte, Jordi Martí Galbis, va pilotar la situació. L’alcalde i la seva mà dreta, Joaquim Forn, gairebé no van resultar esquitxats. Soler recolza aquesta teoria. “És una opinió personal, però crec que Martí va voler guanyar prestigi donant un cop de força de cara a succeir Trias, però que li va sortir malament i va acabar políticament mort. Tinc la sensació que el van deixar sol i li van fer el llit”. Per això quan el Centre Social va presentar una bateria de mesures per intentar desencallar la situació, l’edil convergent va dir ‘sí’ a tot. L’oposició, com és natural, es va posar les botes amb aquella crisi, acusant el govern de CiU d’improvisar i d’apagar el foc amb gasolina.

El pecat de la ingenuïtat

En la consulta de la Diagonal també hi va haver candidesa. En aquest cas, en les files socialistes. Plantejar un referèndum fa 10 anys era una cosa nova; fins i tot, fresca. Tot comença en el ple municipal del setembre del 2008. El govern d’Hereu va presentar el projecte de reforma de la Diagonal –anunciat setmanes enrere en una entrevista en aquest diari– que incloïa el tramvia pel tram central, aquells 3,8 quilòmetres sense servei entre Francesc Macià i Glòries. El gener de l’any següent, Jordi Portabella (Esquerra) va plantejar que fossin els barcelonins els que decidissin el disseny de la futura avinguda. La proposta també es va aprovar en el ple. El mecanisme definitiu va tirar endavant el desembre del 2009: es faria amb vot electrònic i entre el 10 i el 16 de maig del 2010. De tot allò es va fer càrrec el primer tinent d’alcalde, Carles Martí. Res a veure amb el Martí de CiU, més enllà de la similitud en les conseqüències. El 4 de desembre d’aquell any, unes setmanes abans del plenari, Hereu va esgarrapar el recolzament de Trias a canvi d’un pacte amb el diable: acceptar incloure l’opció C, que apostava per deixar la Diagonal tal com estava. 

Un membre del govern socialista afirma que aquella trobada amb el líder convergent "va marcar un punt d’inflexió" en el mandat. "Bona part de l’equip més íntim de l’alcalde va posar el crit al cel. Estava clar que Trias li havia marcat un gol i que utilitzaria la consulta per fer política, perquè es convertís en un plebiscit a la política del PSC". L’hemeroteca, no obstant, convidava a un cert optimisme, perquè, en aquell mateix 2009, el dirigent de CiU havia donat el seu recolzament explícit a la connexió per la Diagonal. Mai més s’ha sabut d’aquell suport, perquè des de la consulta Trias ha apostat sempre pel bus elèctrici, fins i tot, en el seu mandat com a alcalde, va reformar un primer tram de l’avinguda sense incloure el ferrocarril. 

El que va passar és de sobres conegut. No només va vèncer l’opció de no tocar l’artèria amb el 80% dels vots. Tampoc la consulta va funcionar correctament i el mateix Hereu va patir en les seves carns els errors informàtics. I davant tota la premsa. A l’acudir a votar, el sistema va fallar, però va fer veure que tot anava bé. Després es va destapar el pastís i l’oposició es va posar les botes. L’11 de maig, el segon dia de votacions, Trias escrivia un article en EL PERIÓDICO que donava la raó als que van veure en el seu recolzament al referèndum una maniobra electoral. "En plena crisi econòmica, dedicar quatre milions d’euros a una consulta ciutadana és una barbaritat", resava el llavors futur alcalde de Barcelona.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Segons relata aquest coneixedor dels detalls de la consulta, el govern d’Hereu va contemplar un parell d’escenaris en funció de la mida de la patacada. Si la C vencia per menys d’un determinat percentatge, dimitia el regidor d’Urbanisme, Ramon García-Bragado. Si se superava, qui abandonava l’acadèmia seria Carles Martí, primer tinent d’alcalde. Va caure el segon, que va intentar mantenir-se com a edil de Ciutat Vella, però li van fer veure que la degolladissa requeria una mica més de sang. Va deixar el consistori. "De tot allò vam aprendre que la gent vota els governants perquè prenguin decisions per ells i que no els pots preguntar coses que requereixendeterminats coneixements tècnics. Si tens legitimitat electoral i vols el tramvia, tira. La ingenuïtat d’Hereu, a més, es va sumar a la intel·ligència de Portabella i l’oportunisme de Trias".

Els dos assumptes continuen oberts. Can Vies continua operant com a centre social autogestionat amb la cobertura de Sants resolta i la Diagonal més noble, a més del tros restaurat per Trias, continua sense tramvia malgrat que Ada Colau ho ha intentat. Potser aquest sigui l’últim aprenentatge que deixen: si una cosa dona problemes, millor deixar que corri l’aigua.