El dret a deambular sense rumb

Ja arriba el temps dels til·lers. Una vegada estrenat juny, en tot just uns dies esclataran les flors de color groc pàl·lid d’aquests arbres i sobretot la seva aroma dolçassa, un perfum que converteix la Rambla de Catalunya en un quilòmetre d’agradable transitar, des de la Diagonal fins a la plaça de Catalunya. Com cantava Marlene Dietrich, "mentre els til·lers floreixin a Unter den Linden, Berlín continuarà sent Berlín", i una cosa semblant passa en un dels bulevards més passejables de Barcelona, en una de les terrasses del qual, a l’ombra dels til·lers i amb un cafè pel mig, em vaig asseure dimecres a xerrar amb Anna Maria Iglesia (Granada, 1986). La investigadora i periodista cultural en sap molt de passions caminadores: acaba de publicar l’assaig ‘La revolución de las flâneuses’, editat per WunderKammer. Una delícia de lectura.

Una pensa en caminar, en el caminar de les dones per l’espai urbà, i immediatament se li passa pel cap Virginia Woolf vagarejant per Londres a aquella hora de la tarda en què l’aire adquireix la brillantor del xampany; diuen que va anar caminant pel barri de Bloomsbury quan li va venir la inspiració, la llum definitiva, per escriure ‘Al far’. Costa poc imaginar-la endinsada en els seus somiejos, una dona entotsolada entre una marea de senyors Smith i senyores Brown camí de l’oficina, la fàbrica o bé de compres. Ara bé: per assolir aquest oasi de llibertat burgesa, d’habitació pròpia amb tres guinees, va fer falta que plogués a gerres i molta baralla. La mateixa que per veure una dona sola llegint en un vagó de tren, a la barra d’un bar o al vestíbul d’un hotel, com en les pintures de Hopper.

D’aquesta premissa, de lectures i quadros, parteix la reflexió d’Anna Maria Iglesia. Doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB, va escriure la seva tesi sobre el 'flâneurisme' i el París post-Haussmann, el funcionari a qui l’emperador Napoleó III va encarregar l’ambiciosa renovació de la capital francesa. És al segle XIX quan les ciutats s’expandeixen i quan sorgeix la figura del ‘flânneur’, aquest espècimen que, com ho va definir el poeta Charles Baudelarie, deambulava pels carrers sense rumb ni més propòsit que la contemplació i deixar-se embolcallar per la multitud. També hi ha una connexió molt íntima entre l’acte de caminar i el pensament. Però, a tot això, ¿on eren les dones?

"Un espectacle embriagador"

Com bé assenyala l’assagista, en aquell temps la dona era el subjecte passiu, el gerro del poema, "un espectacle embriagador", a dir de Walter Benjamin. Una dona sola al carrer havia d’anar camí de la fàbrica o de la llar carregada amb "caixes de barrets que encara esperen la seda i els rivets" per a completar l’economia domèstica. Per aquesta Rambla de Catalunya havien de transitar bandades de ‘minyones’ rumb a la compra o al safareig. Si no caminava en aquests menesters, era una puta. Els substantius carrer i dona no s’han portat mai bé.

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

Iglesia s’ha dedicat a desenterrar les passejants, a les escriptores pensadores i activistes que, amb la seva gosadia, van reivindicar durant almenys un parell de segles el seu dret a caminar lliurement, sense la companyia d’un home, sense sentir-se agredides ni que les prenguessin per prostitutes. I, d’aquesta manera, recorda com Caroline Wyburgh, una noia de 19 anys, va ser detinguda el 1870 per caminar sola pels carrers de Chatham (Anglaterra) o com l’escriptora francoperuana Flora Tristán va haver de demanar un vestit d’home per acudir a una sessió al Parlament britànic. 'Flâneuses' que van trobar en l’escriptura una identitat, com Luisa Carnés, que a la seva novel·la ‘Tea Rooms’ va donar veu a les obreres, a les dones que van lluitar per desprendre’s del rol assignat durant segles: resar i sargir els mitjons del marit.

Amb la xerrada, se’ns va tirar el temps a sobre, i va caldre agafar un taxi perquè Anna Maria Iglesia arribés puntual a la moderació d’una trobada, a la llibreria Calders, entre els escriptors Javier Pérez-Andújar i Xavier Theros; dos Javieres, dos grans caminadors de la ciutat. El més escaient hauria sigut anar passejant fins a la Calders, rematant la conversa i els silencis, però ja se sap: la 'flâneurie' postmoderna ve convertint-se en un corre que t’agafo a contrarellotge.