Comuns i independentistes prenen la plaça de Sant Jaume

Una de les coses que més s’agraeixen, quan un està mobilitzat i és capaç d’anar un dissabte de juny a la plaça de Sant Jaume a victorejar o increpar una alcaldessa, és tenir un enemic clar, ben definit. Res de ‘baumanians’ enemics líquids. Si pot ser, un que sigui, directament, tot el contrari del que un defensa. Més o menys, un Manuel Valls per a Ada Colau o viceversa.

Perquè quan s’ha d’encarar un adversari amb qui es té punts de confluència, o bé es tendeix a callar o bé es crida el doble i que sigui el que déu vulgui. Alguna cosa d’així ha passat en relació amb la formació del consistori barceloní. L’independentisme i el colauisme van prendre la plaça del poder barceloní, amb aclaparadora majoria secessionista. Hi va haver tensió, sí. Però en fi no molta més de la que es percep, entre progenitors, en partits futbolístics d’alevins. Els típics ‘¿que tu...? ¿Que jo..? Au va’, que diria Pepe Rubianes.

Uns i d’altres es van increpar amb ganes, però, en el fons, hi havia alguna cosa falsa en tot allò. Si s’agafen els dos rivals en lliça, Colau i Ernest Maragall, ni una és una representant de la més recalcitrant dreta espanyolista, ni l’altre és un poderós ‘lobista’ expropiador i desahuciador.  Potser per això, els càntics que es van fer servir, els de sempre quan l’enemic està ben perfilat, van sonar buits. Més enllà del “Colau és un frau’” i “Bye, bye, Maragall”.

‘Bella Ciao’...¿per a qui?

Verbigràcia. Que els comuns entonessin amb més esperit que lletra el ‘Bella Ciao’, l’himne dels partisans italians en la seva lluita contra els nazis, la cançó que li van cantar a Matteo Salvini en un bus de l’aeroport de Milan els altres passatgers, va ser acollit amb somriures pel bàndol oposat. “¡Canteu-la a Valls!”, van respondre. Altres, directament i sense embuts, recordant la gestió de l’avui regidor per la seva pròpia llista amb un grup de gitanos, a França, van mostrar banderes de ‘Nazis, no’.

Per la seva part, els crits de “155, 155” dels independentistes, els mateixos que els postconvergents han dirigit a ERC a Sant Cugat van ser obviats pels seguidors de Colau. 

Per fortuna, per a la claredat de l’escena, la presència de Joaquim Forn, va convocar l’independentisme més habitualment mobilitzat. Els que es coneixen com a ‘ventolins’, per allò de la hiperventilació. Això es va notar als càntics en favor de Carles Puigdemont (“el nostre president”) i per com alguns, que no tots, reaccionaven quan els postescosocialistes cridaven “3%, 3%” amb referència a la corrupció que es vincula a CiU. Un recordatori que també es va escoltar a Sant Cugat, en boca dels d’ERC, per cert.

El ‘hit’ de la tarda, atesa la majoria del bàndol secessionista, va ser “Amb Valls, sí que es pot”. Aquest gir de burleta del lema de lemes del 15-M, de Podem, del colauisme, si que va tocar el cor dels comuns congregats. Cosa que, amb l’orgull ferit, va provocar que els antipacte de Colau abundessin en la mofa de la relació entre l’alcaldessa i el regidor hispanofrancès.

Així, cada vegada que l’ex primer ministre de la República Francesa apareixia en pantalla, especialment quan va prendre la paraula, el 70% de la plaça feia gestos ostensibles al bulliciós 30% restant que aplaudissin. I aquests, callaven, somreien incòmodes o miraven a terra.

L’independentisme només s’oblidava de Colau quan apareixia en pantalla Quim Forn. Llavors la plaça de Sant Jaume es convertia en la típica mobilització processista i la multitud reclamava l’alliberament dels presos i la independència.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

A mesura que passaven els minuts, el bàndol secessionista va anar desertant. El colauista, no. I les seves mostres d’alegria, fins i tot quan va parlar Joan Subirats, que ja és mostrar alegria, van anar prenent la plaça. Amb la proclamació dels 21 vots per a Colau, confeti i cartellets amb lemes dels comuns amunt. El 90% d’ells sobre cartolines del mateix color, textura i mida. Com si hi hagués hagut una producció centralitzada d’‘agit-prop’.

Els més furibunds anti-Colau, que es comptaven per unitats, però que es mostraven terriblement irats, van tenir encara una última oportunitat de mostrar el seu descontentament amb la passejada del nou consistori (excepte Forn, ja formalitzant l’inici del retorn a la presó) des de l’edifici de l’ajuntament al Palau de la Generalitat. A l’anada, només hi va haver crits i salutacions de Manuel Valls més que als congregats a les imprecacions que va rebre. A la tornada va volar algun objecte cap a la comitiva, sense més incidència, però que per si mateix ja suposa un gran canvi respecte al que es va viure fa quatre anys, quan Colau, acabada de nomenar alcaldessa, es va moure com una ‘princesa del poble’. Venen quatre anys de tensió entre enemics poc perfilats.