barcelonejant
La 'gavina-lleopard', el nou caçador urbà que sorprèn els etòlegs
gaviota /
El vídeo va arribar com a fitxer adjunt en un correu electrònic de part de Maria Teresa Abelló, una primatòloga barcelonina que no ha d’envejar res a Jane Parker, tot i que a aquesta li donés vida en la pantalla Maureen O’Sullivan. A ella l’hi havia enviat un altre col·lega de professió que, amb gran encert, li havia posat un nom al que en les imatges es podia veure. ‘Leopard-like hunting strategy’. O sigui, l’estratègia de caça del lleopard, però en meitat de la plaça de Catalunya i a càrrec d’una bèstia amb plomes, una ‘Larus michaellis’, una gavina de potes grogues. Sí, unes quantes gavines urbanes cacen coloms, un violent espectacle que no és estrany presenciar mentre, per exemple, s’espera a la parada de l’autobús, però aquest és un comportament anòmal, inusual, recent, com si un selecte grup de les aproximadament 500 gavines que nien a Barcelona haguessin passat del paleolític aviari a l’edat dels metalls saltant-se tot el neolític. Coses sorprenents estan passant a la Barcelona salvatge i no haurien de passar inadvertides.
Els coloms, atents a falcons i gossos, no veuen encara la gavina com un perill, com li va passar a William Hurt amb Kathleen Turner
La presència de gavines de potes grogues a la Barcelona asfaltada és realment molt recent. Se suposa que la primera nidificació d’aquesta espècie a la ciutat va tenir lloc a mitjans dels anys 70, potser sobre les teulades del Seminari Concilar, al carrer de la Diputació, darrere de la seu central de la Universitat de Barcelona. Llavors, molt al principi, van semblar simpàtiques. Era recent l’estrena de la versió fílmica de les aventures de Juan Salvador Gaviota, el baró Manfred von Richthofen d’aquesta espècie, que com a pel·lícula era una llauna, però que retratava aquestes aus com animals bonics, admirables i lliures, així que no s’ha de descartar que la novel·la de Richard Bach fos el motiu primigeni que pocs anys després Fernando Martín Vidal triés com a imatge icònica del PP una gavina. Quan es va descobrir que aquesta bèstia té hàbits alimentaris bastant bruts (després els trauré la gana; esperin una mica), Martín va dir que en realitat era un brètol, però això ho va dir abans de passar-se a Vox, o sigui que el dia menys pensat desfà el camí i torna a afirmar que el símbol de la “derechita cobarde” (com diu el seu nou cap de files) és una au carronyera, definició en certa manera inexacta, perquè en realitat la gavina és una oportunista, una professional del mínim esforç, especialista a recollir els descarts dels barcos pesquers i de geolocalitzar els millors abocadors metropolitans i qui sap si fins i tot posar-los estrelles Michelin. Caçar coloms, és obvi, no encaixa en aquesta llei del mínim esforç.
El vídeo mereix ser vist amb l’ull analític de Sergi Garcia, perquè l’estratègia és més pròpia del Serengueti
El vídeo val la pena ser vist amb la mirada analítica de Sergi Garcia, membre de la mediambientalista associació Galanthus. Les conclusions que es treuen d’aquest pla seqüència són més de les que es puguin imaginar inicialment. La gavina es mou entre els coloms de la plaça de Catalunya amb moviments gairebé felins. Abaixa el cap com els lleopards. Però en aquest Serengueti urbà no hi ha malesa. El propòsit no és ocultar-se, sinó aconseguir una certa disfressa. A l’ajupir-se la seva alçària no és gaire més gran que la d’un colom. La gavina camina i selecciona la seva presa. L’elegeix i accelera. D’un cop la desestabilitza quan intenta alçar el vol i immediatament comença el tiberi. No obstant, el que més crida l’atenció a Garcia és que els coloms, molt ximples, deixen que se’ls aproximi la gavina com William Hurt deixava que se li acostés Kathleen Turner a ‘Fuego en el cuerpo’, sense intuir el perill.
Els coloms no són estúpids, diu Garcia. Saben que els gossos i els falcons, per exemple, són una amenaça. Extremen les precaucions si els sotgen. El que passa és que encara no han identificat les gavines com un depredador. La novetat etològica és tan recent que encara no l’han assimilat. La vida salvatge acostuma a regir-se per una cosa semblant a la llei d’en Tom i en Jerry o del Coiot i el Correcamins. Davant de cada nova estratègia d’un carnívor, l’herbívor troba una solució. Els coloms viuen encara en el 1975 de Juan Salvador Gaviota.
La dieta del turista
Fa mig any, en aquestes mateixes pàgines, Michele Catanzaro donava compte de la posada en marxa d’un ambiciós projecte a mitjà termini, un estudi acadèmic multidisciplinari batejat com ‘BCNGulls’, la meta del qual era conèixer més i millor els hàbits d’aquestes noves veïnes de la ciutat. Gràcies al monitoratge d’alguns exemplars, ja se sap més dels seus hàbits gastronòmics. Coneixen els abocadors de Catalunya i saben bé que Mercabarna és un autoservei sempre ben assortit, però (i això no deixa en bon lloc les gavines) són, a més, entusiastes devoradores de les restes de ‘fast-food’ que encatifen els racons de les zones més turístiques de la ciutat. No se sap només pel simple mètode de l’observació. Les cries de gavina, quan es veuen amenaçades per algun depredador, vomiten el que tenen a la panxa, no per l’ensurt, sinó per estratègia, per entregar una ofrena a canvi de salvar la vida. En l’anàlisi d’aquestes restes és on s’han trobat mostres de les promocions més econòmiques de la clàssica hamburguesa amb formatge.
El padró de coloms creix des que la ciutat es va encomanar a la nicarbazina com a anticonceptiu avícola
En aquell primer apunt periodístic sobre l’estudi ‘BCNGullis’, Raül Aymí, de l’Institut Català d’Ornitologia, ja destacava que una part indeterminada de les gavines de potes grogues de Barcelona sorprenentment s’havien especialitzat en la caça d’espècies amb què durant segles no han creuat ni un grall, els coloms. Posats a oferir algun sentit a aquest sorprenent comportament, Garcia convida a no menysprear com a causa adjacent el fet que la colònia de coloms de la ciutat ha tornat a créixer des que l’Ajuntament de Barcelona va posar fi, fa quatre anys, al sacrifici de coloms com a mètode per controlar la població. Es va decidir proporcionar-los penso barrejat amb nicarbazina, un medicament controvertit que inicialment es feia servir a les granges avícoles com a antiparasitari, fins que es va descobrir que tenia un efecte secundari esterilitzant. Mentre la comunitat científica no es posa d’acord en si això és un disbarat, perquè el medicament pot viatjar d’espècie a espècie a través de la cadena tròfica, el que sí que està clar és que la seva eficàcia com a anticonceptiu és escassa, perquè les dosis que ingereixen no estan testades i la prova del nou és que la població de coloms va a l’alça, per a felicitat de les ‘gavines-lleopard’ i, també, dels falcons, perquè, com afegeix Garcia, les 10 parelles locals d’aquesta espècie rapaç estan mostrant una fecunditat sorprenent, com adams i eves d’aquest edèn barceloní on no els fa falta res.
Com s’ha dit al principi, que la ‘Larus michaellis’ acaba de descobrir els metalls. Pròximament, la roda.
