immersió als arxius històrics i militars
Quan Franco va planejar com evacuar Barcelona...
Un exhaustiu treball arqueològic i documental descobreix la xarxa de refugis que el franquisme va impulsar acabada la guerra i uns apunts per buidar la ciutat en cas d'atac
zentauroepp6659523 franco bcn190802171343 /
Carme Miró, arqueòloga de capçalera de Barcelona, camina amb el típex a la mà per corregir i reescriure unes quantes però sucoses pàgines de la història recent de la ciutat, els anys immediatament posteriors a l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal, el 26 de gener del 1939. Mesos de cul i cadira en arxius militars i en arxius propis han revelat clarament que la història dels refugis antiaeris de la república, elogiats al seu dia com a exemple de bravura per Winston Churchill, no va acabar abruptament aquell 26 de gener, sinó que les noves autoritats de la dictadura van persistir en la seva construcció, fins i tot de forma millorada. La segona guerra mundial. ‘Si vis pacem, para bellum’, va aconsellar allà pel segle IV l’escriptor romà Vegeci. Si vols pau, prepara’t per a la guerra, i la segona contesa mundial va començar el 1939, així que el franquisme no només va preparar les defensa de la ciutat, sinó que tal com han descobert Miró i el seu col·lega Jordi Ramos, fins i tot hi havia a mitjans dels 40 un pla, tot i que molt simple, que avaluava quants barcelonins s’haurien d’evacuar en cas d’atac estranger (600.000) perquè els refugis disponibles només tenien capacitat per a 400.000 “ànimes”, tal com es deia llavors.
El final de la guerra no va posar fi als refugis. El bombardejador temia ara provar la seva pròpia medicina
En relats com aquest, i és molt lògic, el lector agraeix un bon exemple, i n’hi ha. És formidable. És el soterrani de la botiga Apple de Barcelona, perquè una de les lliçons que va treure de la guerra civil el franquisme és que els refugis, si és possible, era millor que estiguessin sota la protecció que els brindava un bon edifici i no sota el paviment dels carrers. La capacitat perforadora de les bombes de l’aviació estava creixent exponencialment, així que l’ordre que va cursar la Direcció Nacional de Defensa Passiva, hereva sense parèntesi de per mig de l’organisme amb el mateix nom de l’època republicana (tot i que sense l’adjectiu de “nacional”) era que els nous edificis de la ciutat disposessin d’aquest soterrani capaç de ser utilitzat com a refugi en cas d’atac.
Entre el 1943 i el 1946 es van construir com a mínim 22 refugis antiaeris en edificis de nova planta: al ja desaparegut Teatre Calderón de la Rambla de Catalunya, al 472 de la Digonal, on s’aixeca avui l’edifici Windsor, sota les vivendes del 42 de la Via Augusta, al subsol on temps després seria la presó de Wad-ran, al soterrani de l’actual hotel Montblanc de la Via Laietana..., però per singular val la pena, sens dubte, destacar el cas de la cantonada de la plaça de Catalunya amb passeig de Gràcia, per tot quan va passar allà durant la primera meitat del segle XX. Si han vist ‘La màquina del temps’, adaptació cinematogràfica de George Pal de ‘La màquina del temps’ d’H. G. Wells, recordaran la deliciosa escena en què Rod Taylor, en uns segons, veu passar els anys a través dels canvis de roba als maniquins d’un aparador. Aquella cantonada és la versió local d’aquell aparador que veia Taylor des de la seva màquina del temps: va inaugurar el segle com a hotel de categoria, amb un servei de carruatges propi, va allotjar un ‘tablao’ flamenc llegendari, la Bodega Andaluza, des de la seva teulada es va realitzar la primera retransmissió radiotelegràfica, allà es van atrinxerar durant unes hores les tropes colpistes el 1936, el PSUC se'l va apropiar, el va redecorar amb imatges de Lenin i Stalin i des d’allà els comunistes van intercanviar trets amb els anarquistes en la guerra dins de la guerra que van ser els Fets de Maig del 1937, i no s’ha d’oblidar que, de nou en la seva teulada, en un posat propagandístic, es va fer la icònica foto de la miliciana amb el fusell a l’espatlla. El refugi franquista és la cirereta a aquesta seqüència a càmera ràpida.
El soterrani de la botiga Apple és, per història, el més icònic dels refugis que va impulsar Carrero Blanco a través d’un decret
Miró i Ramos expliquen que ens hem de situar primer en com va quedar Barcelona al final de la guerra, encatifada de runa. Llavors, per a alguns, va ser un pròsper negoci netejar els carrers d’aquell embalum de pedres i terra. Als arxius han trobat una bona col·lecció de factures, convenientment encapçalades amb una “Saludo a Franco, ¡arriba España!”. Es pagava a pes, a vuit pessetes el metre cúbic. La primera ordre de les noves autoritats va ser fer servir molts dels més de 1.000 refugis republicans per emmagatzemar tota aquella runa, però no per esborrar la seva existència, sinó perquè eren una bona solució a mà. La prova que no hi havia segones intencions és que se’n van indultar 111 dels existents per fer-los servir en cas que la segona guerra mundial esquitxés Espanya i es va prosseguir amb les obres de 155 que estaven a mig fer. Als arqueòlegs no els ha passat per alt un detall molt revelador. La lletra que firmava els plans durant la república i la que ho va fer immediatament després de la caiguda de Barcelona era sovint la mateixa. La depuració de funcionaris va ser immisericordiosa i profunda, però n’hi va haver, sembla, que com els refugis es van adaptar als nous temps.
Va ser Luis Carrero Blanco qui el gener de 1941 va firmar un decret pel qualels municipis amb més de 20.000 habitants tenien l’obligació de dotar-se d’una xarxa de refugis per curar tota la seva població. A Barcelona, per descomptat, les xifres no quadraven, per això entre la documentació descoberta per la parella d’arqueòlegs despunta aquest concís pla d’evacuació de la ciutat, tan eficaç, se suposa, com la xarxa de defenses que la dictadura va construir al Pirineu per tancar Espanya davant una eventual invasió des d’Europa, aliada o nazi, l’anomenat Pla P., una xarxa de 6.000 búnquers i nius de metralladores que han caigut en l’oblit, una cosa així com la versió castissa de la Línia Maginot francesa i, se suposa, igual d’eficaç, o sigui, res de res.
Aquella dictadura ferotge sospitava de la pau i igual que excavava refugis construïa una inútil línia Maginot al Pirineu
Aquella passió per jugar al Risk (i aquesta és una altra de les curiositats d’aquest busseig als arxius) no va ser una febre passatgera dels anys immediatament posteriors a la guerra civil. L’última reunió formal de la Junta Nacional de Defensa Passiva va tenir lloc el 1973. Entre el 1969 i el 1973, per exemple, Clabsa, l’antiga empresa municipal del clavegueram barceloní, va tenir entre els seus encàrrecs topografiar els refugis de la ciutat, tot i que no queda gaire clar amb quina finalitat. No sembla que fos ja amb propòsits militars, sinó més aviat per obrir una llum al subsol, ja que periòdicament apareixien amb motius d’algunes obres refugis no censats i, al revés, allà on la documentació acreditava l’existència d’un, aquest no apareixia.
La història dels refugis de la guerra civil, en resum, ja està sent objecte de revisió quan ni tan sols estava encara completament escrita. El més còmode seria quedar-se sol amb l’heroica resistència de la ciutat sota les bombes de l’aviació feixista, però queden racons a l’ombra per explorar, com aquest document datat el 1950 que Miró i Ramos han localitzat en un arxivador i que, llegit el seu encapçalament, retrata amb una nova llum l’època: “Instruccions especials per a la defensa contra els efectes de la bomba atòmica”.Eren anys, els 50, en què un dels més coneguts refugis de la ciutat, el 307, es feia servir per al cultiu del xampinyó. Ves per on.
