Carmena brinda a Barcelona el pregó de l'experiència

Per una cautela innata o perquè els cabells blancs concedeixen la virtut del saber estar i el no ofendre, Manuela Carmena, exalcaldessa de Madrid, barcelonina durant dos anys de la seva vida, amant dels fogons (almenys d’això presumeix) i un electró lliure de l’esquerra espanyola tan esmunyedís que ni Íñigo ‘Rutherford’ Errejón ni Pedro ‘Marie Curie’ Sánchez són capaços d’enxampar-lo, li ha dedicat a la Mercè d’aquest 2019 un pregó sense arestes tallants, molt conforme amb el seu caràcter amable, fidel a les seves conviccions de defensa dels drets humans per damunt de tot i amb una apel·lació final simple i plana, que tant val per a l’octubre mogut que s’acosta com per a qualsevol altra ocasió: «Cal parlar i escoltar».

L’elecció de Carmena com a pregonera, una potestat que Ada Colau va exercir com a alcaldessa de Barcelona, va provocar, per si algú ho ha oblidat, prou enrenou. Va ser a mitjans del juliol passat que Carmena va dir sense mitges tintes que els empresonats del procés «no són presos polítics». És més, no com a exalcaldessa, sinó com a membre retirat del gremi judicial, va recordar llavors, el juliol, que «prendre decisions contràries a la naturalesa de la llei és negatiu». Hi va haver a qui això no li va agradar, és clar. A saber com li aniria ara a Georges Brassens amb ‘La mauvaise reputation’, ell, que cantava que el 14 de juliol es quedava al seu llit còmode, que pensava que per no desfilar al costat de cap bandera no feia cap mal.

El «parlar i escoltar», doncs, caldrà prendre-se’l com les tres úniques paraules que la pregonera ha dedicat a la inflamable situació política en el seu discurs al Saló de Cent, no en va es tracta només de la festa major de la ciutat, que tot i que majúscula en les seves dimensions, se suposa i es vol que sigui un oasi en el calendari impermeable als xàfecs polítics. No sempre s’aconsegueix. Com oblidar la ‘performance’ que el ‘pepero’ Alberto Fernández Díaz i l’‘indepe’ Alfred Bosch van protagonitzar a la Mercè de fa quatre anys al balcó de l’ajuntament, i en què fins i tot Gerardo Pisarello també hi va tenir el seu paper. El que dèiem, no sempre s’aconsegueix, però Carmena ho ha intentat. «Beneïda festa que trenca la rutina de tots els dies», ha dit en la breu introducció del pregó, sense anar més enllà, això sí, que per aquestes latituds la rutina ha sigut sens dubte redefinida.

Un record per a la Pura

Va ser el 1966 quan Carmena, més madrilenya que el Manzanares, que hi era fins i tot abans que el xotis, va ser una barcelonina. Ella mateixa ho ha explicat. Ella i la seva parella eren uns universitaris represaliats a Madrid. Van haver d’acabar els estudis lluny de la capital. «Ell encara estudiant i jo, acabada de llicenciar, vam venir a viure Barcelona». És clar, no han faltat les referències a la Rambla de llavors, a la Sagrada Família de només quatre torres, a l’amabilitat de la gent, però, una altra vegada és clar, amb només 22 anys ja era més d’esquerres que un esquerrà. Es dedicava, des de l’advocacia, a la lluita pels drets socials, com els de la Pura, «una mare coratge, analfabeta, detinguda un Primer de Maig a Torre Baró». Va anar a la presó, on va aprendre a llegir i escriure sola, «copiant les etiquetes dels pots que tenia a mà...». Carmena ha recordat en el pregó un barri de barraques caigut en l’oblit, la Bomba, que tot i que ella ha situat a Barcelona, en realitat era a l’altra banda de la frontera del terme municipal, a l’Hospitalet. Per a més de 15.000 persones del sud, molts de Jaén, aquest va ser el primer paisatge de Catalunya que van conèixer.

«De la Barcelona de llavors era també aquell antic jutjat de guàrdia del qual alguns advocats intentàvem rescatar-ne molts dels que estaven encausats per haver escrit o dit el que no tocava, diguem-ho entre cometes. Eren captius de l’odiat Tribunal d’Ordre Públic». Allà Carmena va conèixer, entre molts altres, Montserrat Roig, quin plaer. Dos anys com a barcelonina li van donar per a molt, s’ha de reconèixer.

Una mica (només cal posar-hi una mica de voluntat per acceptar-ho) la Carmena pregonera ha sigut la Carmena d’aquells anys. Vaja, que no ha sigut el pregó d’una exalcaldessa que ve a compartir la seva experiència de gestió o envejar sanament el que potser té Barcelona i Madrid no. Ha sigut, com dèiem, la Carmena que militava en l’advocacia. «Aquesta beneïda festa major arriba com la campiona de la compassió, aquest valor positiu del desenvolupament de la humanitat, que si sempre es necessita, ara es necessita molt més per redimir del captiveri absurd de l’egoisme i la crueltat en què es troben tants països i tantes societats. I, el que encara és pitjor, en la que han caigut tantes consciències, que tanquen els ulls davant aquesta onada d’homes, dones i nens que moren al caire de les fronteres assassines del mar i els murs». Al Saló de Cent hi havia membres de la tripulació de l’‘Open Arms’ per certificar la conveniència d’aquestes paraules.

Segons la seva opinió, les ciutats poden i han de formar part de la solució, mai han de ser la raó del problema. «Les ciutats van aparèixer al món com a nuclis solidaris per defensar-se dels poders feudals. Avui dia, més de cinc segles després, les ciutats continuen sent unitats absolutament determinants de la vida contemporània del món actual»,llocs, va venir a dir, on parlar i escoltar han de ser el lubricant indispensable d’unes estructures socials tan complexes.

Notícies relacionades

Albiol instal·larà unes 400 càmeres amb IA a Badalona

Alcaldes de l’àrea de BCN demanen més jutjats per combatre la delinqüència

Aquest divendres tocava, en resum, que parlés Carmena i sentir el pregó, com cada any ben diferent de l’anterior, en el contingut i la forma. Si hi ha una fórmula, com la de la Coca-Cola, encara no ha sigut revelada. El seu, Carmena l’ha dedicat a tothom, «als veïns i les veïnes, als visitants, als transeünts, als turistes i (caram) fins i tot als cronistes». Ha desitjat, finalment, unes bones festes de la Mercè. Que ho hagi en dit en plural, festes, no festa, és molt adequat, perquè la cita anual del setembre és un reguitzell de música, teatre i tradicions, amb el julivert, en aquesta edició, que la ciutat convidada és Beirut. La Mercè ha ja començat. Ens veiem al carrer.

Així els hem explicat el discurs en directe: