El funambulista que volia sobrevolar Barcelona

Jean François Gravelet, Charles Blondin o El gran Blondin. Tres noms (del quart, Francisco Gravelin, en té l’exclusivitat la premsa espanyola de l’època) per a algú més que cèlebre a mitjans del segle XIX que va aterrar a Barcelona el 1863 amb una pretensió, si més no, singular. L’home tenia la intenció d’unir els campanars de la catedral i Santa Maria del Pi amb una maroma i caminar-hi per sobre. La idea pot semblar peregrina si no se sap que el personatge també va rebre l’apel·latiu de “l’heroi del Niàgara”. No en va, el 1859, amb 35 anys, va fer el mateix sobre les cascades que li van donar nom (i fama). 

Les va creuar de punta a punta, el 30 de juny. I segons expliquen les cròniques ho va fer davant un nombrós públic, 50.000 persones escèptiques que una gesta així pogués completar-se. Exactament 335 metres de trajecte a una altura de 50 metres i caminant sobre una corda de 7,5 centímetres de diàmetre. No en va tenir prou amb una vegada. Ho va repetir. I ho va fer amb els ulls tapats, amb xanques i, fins i tot, en una ocasió, va coure una truita a mig recorregut. O això diuen les cròniques.

Espectacle al Torín

El cas és que després de la proesa es va dedicar a recórrer el món per mostrar les seves habilitats com a equilibrista i en aquest periple va aterrar a Barcelona. Va fer les seves piruetes a la Barceloneta, a la desapareguda plaça de toros del Torín. “De su fama precedido / que todo el mundo pregona / Blondín llega a Barcelona / Sea en ella bienvenido / a trabajar atrevido / se dispone en nuestra plaza / y con ella aplausos sin tasa / de fijo cuenta alcanzar / pues siempre se hace admirar / cuando la maroma pasa” resava als pasquins que anunciaven la seva actuació. Malgrat que no va poder fer totes les acrobàcies que volia (el dia dels fets bufava un vent massa fort), l’èxit va ser apoteòsic. Dels que deixen petja, tanta que les cròniques diuen que al cap d’uns anys encara se’l recordava, per això un dels últims toros de la plaça va portar el seu nom. 

Però aquesta, la de posar una maroma al Torín, no va ser la intenció inicial del funambulista. Blondin, i la seva fama, que va més enllà de les fronteres, volia alguna cosa més i aquesta mica més era caminar per damunt dels barcelonins. Tres-cents metres de suspens. Arrencar a la seu de la ciutat per acabar a la segona parròquia en importància era molt més atractiu i arriscat que fer-ho sobre la sorra d’una plaça de toros. Gens estrany si es té en compte que el que feia Blondin era encara més difícil. Només cal veure que: després de creuar sobre les aigües que passen pel coll que separa els Estats Units del Canadà de totes les maneres possibles, va acabar fent-ho amb un home a sobre. 

Desmais i plors

Aquesta vegada, va reunir 300.000 persones i les apostes van ser de vertigen, tot i que no tant com el que assegurava haver patit el seu mànager (Harry Colcord), l’únic voluntari que es va atrevir a pujar a la seva esquena per passar per la maroma i que 40 anys després encara suava en recordar-ho. La premsa va explicar desmais i plors per part del respectable, atordit per l’escena increïble que presenciava. I un aplaudiment final apaivagat pel cant de la Marsellesa a l’uníson, perquè Blondin era francès. 

El que dèiem, amb aquestes credencials va arribar a Barcelona de la mà del Liceu quan el Liceu no era només un teatre d’òpera sinó, també, un escenari d’espectacles de varietats. Joan Madremany, llavors alcalde de la ciutat, va demanar permís a la catedral i a Santa Maria del Pi: “[...] solicitando autorización para que Mr. Blondin pueda atravesar por la cuerda tirante desde la cúspide de la torre de la catedral a la del Pino [...] aguardar una contestación favorable a la demanda o bien indicarme los inconveniente si los hubiera por los cuales no pudiera llevarse a efecto lo solicitado”.  La missiva del consistori es conserva al costat de la resposta de la parròquia: “la obra repugnaba en contribuir ni remotamente a cualquier desgracia que pudiera ocurrir”. 

De la Ciutadella a Montjuïc 

Ni parlar-ne, doncs, del tema. Una cosa molt semblant del que va decidir el Capítol de la catedral: “al Cabildo le repugna contribuir ni remotamente a cualquier desgracia que pudiera ocurrir”. La similitud en les respostes, la coincidència de dates de les reunions de les dues institucions (21 d’abril de 1863) i el fet que tant el Pi com la catedral convoquessin trobades extraordinàries per prendre una decisió fan pensar en una coordinació entre la parròquia i la seu per pronunciar-se negativament davant de la sol·licitud de Blondin. Els documents del Pi (petició de l’alcalde i resposta) es van trobar el 2016, però fins ara no ha aparegut el document amb la resposta de la catedral; de la missiva de Madremany a la seu de moment no hi ha rastre. 

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

La impossibilitat de creuar de campanar a campanar no va desanimar l’equilibrista per somiar tornar a Barcelona. El 1886, es va oferir per unir amb les seves acrobàcies sobre una corda la Ciutadella amb Montjuïc. La idea se li va acudir quan la premsa europea va començar a especular amb l’edificació d’una gran torre, de 200 metres d’altura, per a l’Exposició Universal del 1888. Una construcció semblant a la que Eiffel estava aixecant a París i que se suposava que estaria unida amb el castell de Montjuïc per un cable d’on penjarien llums incandescents. Ni la torre ni els llums van existir mai, però sí que hi va haver l’oferiment de Blondin a l’alcalde per sobrevolar la ciutat caminant pel suposat cable. Estava disposat a fer-ho diàriament i amb els ulls embenats. Així mateix. 

Malgrat les gestes arriscades que el funambulista va dur a terme (i les que va somiar fer), i dels diners que va guanyar, Blondin va morir arruïnat i d’una malaltia tan poc aventurera com una diabetis.