«Hi haurà un pla contra les agressions masclistes al metro»

Amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona va néixer la regidoria de Feminismes i LGTBI, que va suposar la normalització dins la institució de paraules fins aleshores inaudites entre els murs de Sant Jaume, com ara «heteropatriarcat». L’actual tinenta d’alcalde de Dret Socials, Laura Pérez, la dona que més vegades l’ha pronunciat trepitjant moqueta, fa balanç de les seves polítiques.  

-El futur per a una barcelonina de 13 anys lesbiana ¿és millor avui que fa cinc anys? -

Si em donessis un altre marge de temps, fa 40 anys, et diria que per descomptat. Però els últims anys les coses no estan sent fàcils. Mentre Barcelona reivindica i es manté com una ciutat que vol continuar lluitant, veiem un retrocés en el qüestionament dels drets. Abans eren Polònia o Hongria, però ara són Andalusia o Madrid. Estem en un moment perillós d’ascens del discurs de l’odi i hem de ser molt constants perquè aquesta noia el que rebi no sigui una tornada a l’armari. Sobretot a partir de l’entrada de Vox al Parlament, els ‘inputs’ que rep un adolescent són complicats. Es parla fins i tot d’ensinistrament a les escoles pel que fa a ideologia de gènere... coses de què no es parlava ara fa cinc anys. Fa cinc anys fins i tot a la dreta simpatitzava amb la qüestió LGTBI, en canvi ara, a poc a poc, es van movent les peces.

-¿Com es combat aquest discurs?

-Primer des del coneixement. Es genera molt desconeixement sobre què fan les entitats feministes i LGTBI i es diuen moltes mentides. No hi ha una promoció d’una determinada sexualitat, sinó una promoció de la llibertat. Aquest és un discurs en què hem d’insistir molt. S’ha promocionat molt un discurs d’‘em sento atacat com a home, la meva masculinitat, que tenia molts privilegis i que ara s’està intentant treure’m els meus privilegis’. I aquí tenen una part de raó, però no perquè l’home perdi benestar, sinó perquè la dona pugui tenir-ne el mateix; i en el cas LGTBI no s’està fent una promoció per portar els nostres joves a una determinada sexualitat o identitat; el que volem és que creixin lliures i s’expressin com vulguin, tinguin el cos que tinguin, vulguin ser tractats en masculí o en femení, vulguin jugar a futbol sent nenes o vulguin fer ballet sent nens. Hem de fer un discurs que beneficiï tothom, no ataquem ningú. I és pedagogia i és incòmode, però és la nostra responsabilitat.

-Malgrat la feina feta, les entitats LGTBI denuncien un repunt de les agressions, sobretot al transport públic.

-Sí, lamentablement, persisteixen els abusos al transport públic i a la via pública. Hem d’entrar de forma molt contundent a enviar un missatge que volem una ciutat lliure, on poder caminar, disfrutar i sortir de nit. Les xifres són molt preocupants. Hem de fer que el metro sigui un espai lliure d’agressions lgtbifòbiques i masclistes i per fer-ho necessitem eines. Saber on està passant. Tenim la intuïció que hi ha línies del metro i horaris determinats en què es produeixen agressions, però hem de millorar molt la informació que tenim sobre el que està passant al transport públic. Tenir protocols d’actuació perquè el treballador del metro sàpiga com actuar davant els abusos d’aquest tipus, perquè la gent que és al vagó també se sent interpel·lada i ha de saber que el metro és un lloc de protecció i un lloc en què es reacciona i saber com actuar, i això es fa a través de campanyes de comunicació. Volem que aquest també sigui un tema que el mateix transport vegi com una responsabilitat seva.     

-¿En què s’ha avançat ja?

-Estem treballant entre l’àrea de mobilitat i la de feminisme i LGTBI.

-¿Només un protocol per a les dues tipologies d’abusos?

-No. Coincidiran en moltes línies, però en d’altres també es diferenciaran. Sempre hem optat per separar les campanyes; si no s’engloba tot com a agressions, i una agressió lgtbifòbica és un delicte d’odi, que està tipificat i té una llei específica, i en el cas de la violència masclista té un altre marc normatiu. 

-¿Quan serà una realitat?

-La nostra voluntat és que aviat, amb tota la dificultat que sabem que ens podem trobar. No és un espai petit. És un volum molt gran de treballadors. També hem d’apel·lar a la complicitat dins de TMB.

-¿Serà només per al metro o també per als busos?-

Metros, busos i el sector del taxi, on tenim molts aliats. El transport públic en general. De les situacions que es donen, la majoria no són de violència física, i aquest protocol haurà de recollir des d’una interpel·lació verbal, cap a la qual també hem de saber reaccionar i que no hem de minimitzar, perquè hi ha un discurs d’odi al darrere i tenim una llei que ho reconeix, fins i tot una intervenció policial després d’una agressió física. Ha de ser un protocol que reconegui aquesta violència extrema, que és la minoria dels casos, però també les violències quotidianes que ara moltes vegades no es denuncien i no es defensen i s’han de poder defensar.

-Lligat amb això, ¿com ha anat la prova pilot dels busos amb parada a demanda per a les dones?

-Molt bé. Jo soc molt partidària de generalitzar-ho a totes les línies nocturnes, i de fet estem treballant en aquesta línia. La prova pilot ens diu que no ha generat cap incidència. S’estan complint els horaris. El que sí que es veu és una diferència entre les línies que fan tot el seu recorregut en un entorn urbà, on les parades són més seguides i en cap moment hi deixa d’haver vida urbana, i als espais interurbans o als polígons, on ha funcionat molt millor (el 80% de les demandes). Això ens diu que en aquests entorns és molt necessari el servei. Aquest mandat volem treballar un ‘Poligoneres’, un pla per estudiar com millorem els polígons des d’una perspectiva de gènere, i aquesta és una mesura clau. La vida la imaginem sempre des del punt de vista d’un home blanc, empresari, sense problemes de mobilitat, però hi ha altres vides. Dones que treballen de nit. Dones de la neteja. Jo soc molt partidària d’aquesta mesura, amb un èmfasi especial en aquells llocs en què hi ha parades molt distanciades o llocs solitaris. És una millora qualitativa d’un servei públic sense cap cost extra i sense incidències.

-Si no requereix cap inversió i hi ha una voluntat política, ¿per quan la implantació generalitzada?

-És una decisió de l’AMB. Jo soc la de Barcelona, que ho està impulsant, però la decisió l’ha de prendre l’AMB. Si fos per nosaltres, ja.

-Després de quatre anys de regidoria LGTBI, ¿en quin camp queda més feina per fer?

-A mi m’agradaria avançar molt més en l’àmbit de l’esport. L’homofòbia a l’esport és una realitat. I de vegades no té a veure amb l’orientació sexual. Té a veure amb els rols que s’esperen. Quins esports han de fer els nois i quins esports les noies, i com s’han de comportar. El tema dels mugrons a les piscines municipals aquest estiu, per exemple, va ser molt revolucionari. Però queda molt per fer. Tenir espais als vestidors perquè una persona trans se senti còmoda, tant als públics com estudiar si podem obligar també a fer-ho als privats i en quins tempos. 

-¿Això està sobre la taula?-

Tenim en marxa un estudi sobre equipaments amb perspectiva de gènere. I hem demanat justament que ens estudiïn el tema dels lavabos. A mi m’agradaria sortir d’aquest mandat havent incorporant aquesta mirada a tots els equipaments. Tenir una proposta de com han de ser els equipaments de la ciutat perquè les persones trans no tinguin un conflicte a l’hora d’anar al lavabo.

-L’informe de seguiment i balanç del pla municipal per a la diversitat sexual i de gènere 2016-2020 assenyala la salut com una altra de les assignatures pendents.

-Sí, tenim molt identificada la violència que reben les dones lesbianes a l’hora de tenir una atenció ginecològica. Formularis que no reconeixen la seva sexualitat, fins i tot que poden parlar de ‘no sexe’ per no tenir sexe amb penetració amb un home. És imprescindible l’adaptació d’aquests formularis perquè siguin respectuosos amb la diversitat. Sabem que aquestes competències no són nostres, però tenim vies d’entrada. També ens preocupa molt l’accés a la vivenda.

-¿La vivenda?

-Tenim poques denúncies de ‘m’han fet fora d’un pis quan han sabut que la meva parella també és un home’ o ‘no em lloguen cap pis perquè soc una dona trans’, però tenim molta intuïció, i les entitats ens expliquen les dificultats que tenen a l’hora de trobar pisos, i aquí també hem de parlar de lgtbifòbia. I el mateix amb la feina, sobretot per a les persones trans. Hem obert una oficina específica a Barcelona Activa orientada a les persones trans. Aquí tenim una realitat claríssima, un 80% d’atur entre les persones trans. I això, quan arriba la tercera edat i parlem de pensions, vol dir la pobresa assegurada. Per tant, l’exclusió. Una realitat molt invisible, però existent.

-De la seva cartera també depèn la gestió de la prostitució, una qüestió sobre la qual té una mirada molt diferent a la dels seus socis de govern. 

-En els acords de govern en què vam establir els punts en què no estàvem d’acord, el tema nacional n’era un, que probablement sigui més visible durant el mandat, per l’actualitat, però el dels drets de les treballadores sexuals n’era un altre, claríssim. I així ho vam expressar. Però hem de governar junts i també hi ha molts punts d’acord, com reforçar la unitat de trànsit. Ara estem mirant com fer l’equip més gran i dotar-lo de més recursos. 

Notícies relacionades

Elles manen (diferent)

Colau obre el Centre LGTBI de Barcelona i reivindica ser "la primera alcaldessa bisexual"

-Aquest mandat també ha assumit la regidoria d’Acció Social, en el moment en què la ciutat té més gent que mai dormint al carrer.

-M’he fixat dues línies de treball. D’una banda hem de pensar molt més en les persones joves. Hi ha molt jove extutelat i aquesta és una realitat que o l’abordem des de l’inici o pot derivar, i ja deriva, en un rebuig i un estigma. Aquesta és una realitat nova i hem de treballar per generar oportunitats en el marc d’un creixement que està impactant molt en els nostres serveis. D’altra banda, hem de treballar molt més la prevenció en el cas de les dones. Una dona per arribar al carrer ha passat per quatre sofàs de quatre amigues, per tots els serveis municipals... Aquí hem d’afinar molt més per evitar que arribin al carrer.