De hijabs i torradores

Victor Papanek (1923-1998) va ser una mena d’‘enfant terrible’ del disseny. I activista. Als 60 va fer seus els postulats de la inclusió,la sostenibilitat i la justícia social. També es va erigir en un ferotge detractor del consumisme. I va ser expulsat de múltiples associacions nord-americanes per la seva crítica constant. Va batejar el seu estudi de treball comDesign Clinic, no en va la seva obsessió era convertir el disseny en una cosa útil per a la societat. Tot i que en aquesta afirmació no hi ha res de la Bauhaus, ja que ell no buscava la conjunció de l’estètica i la funcionalitat, sinó més aviat resoldre els mals sanitaris i socials del món. De fet, del seu taller va sortir el que ell anomenava ‘mobiliari nòmada’. Un Ikea ‘avant la lettre’. Mobles barats i fàcils de muntar. Disseny per a qui no es podia costejar el disseny.

Però la seva obra clau no té forma de cadira sinó de llibre: Diseñar para el mundo real(Pol·len Edicions). I afirmacions així de contundents: «Avui, el disseny industrial ha col·locat l’assassinat a les bases de la producció en sèrie. Al dissenyar automòbils criminalment insegurs que maten o mutilen [...], al crear noves espècies completes d’escombraries permanents que omplen el paisatge i al triar materials i processos que contaminen l’aire que respirem, els dissenyadors s’han convertit en una raça perillosa». Publicat el 1970 i traduït a 22 idiomes, avui dia continua sentel llibre sobre disseny més llegit i aclamat del món. Ha arribat a la categoria de manifest.

¿Positiu o negatiu?

Però Papanek és tan reconegut pels seus col·legues com desconegut pel gran públic, així que el Museu del Disseny s’ha proposat recuperar-lo.Però que ningú s’equivoqui: «Aquesta no és una exposició més sobre un altre dissenyador home i blanc del segle XX», avisaAlison Clarke, una de les seves comissàries. La mostra evoca la figura de Papanek, sí, però la seva obra és l’excusa perfecta per parlar de disseny social, de la política del disseny i de com fer un disseny diferent per a un món socialment diferent.

Un altre avís per a navegants: «El disseny és una professió política tot i que molts dissenyadors no en són conscients». Paraula d’Amelie Klein, l’altra comissària de l’exposició. I és que no és el mateix treballar per a Google que fer-ho amb una companyia oberta i transparent. Vaja, que el disseny no és innocu, té unes implicacions morals i ètiques, inclou i exclou. Tot i que no sempre és fàcil adonar-se’n. Com ara l’exemple del ‘Nike Pro Hijab’. Una peça de roba que permet fer esport a les dones que volen portar el hijab sense haver de tapar-se el cap amb teles pesades, poc transpirables i molestes. ¿És positiu o negatiu? Depèn. «Si responem des de la perspectiva d’una dona, blanca i amb passaport europeu, estem limitant la visió del tema.Sovint, quan el disseny social intenta fer un món millor, ho fa sense tenir en compte per a qui és millor», afirma Klein. 

Un altre exemple que convida a pensar. Thomas Thwaites va decidir posar en pràctica el ‘do it your self’, un altre dels postulats defensats per Papanek. Va comprar la torradora més barata que va trobar al mercat (3,99 lliures) i la va disseccionar: 400 peces i 100 materials. A partir d’aquí va intentar fer la seva. El resultat:un any de treball, 1.187 lliures i una torradora cremada. I la prova de tot això va ser el cost de la fabricació en sèrie. Algú paga la rebaixa de preu d’aquesta producció ja sigui econòmicament, socialment o mediambientalment.

Ni heroi ni guru

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

La torradora i el hijab són dues de les 20 peces contemporànies que presenta la mostra amb la intenció de demostrar l’actualitat de les idees de Papanek i la voluntat de plantejar un munt de preguntes que no resol. Tampoc ho pretén. La principal: ¿com ha de ser el disseny del segle XXI? Aneu a saber, però dues coses estan fora de dubte: no n’hi ha prou amb donar forma a un objecte i el disseny té una inqüestionable funció com a eina política amb una mirada social i ètica sobre temes com la immigració, la crisi climàtica o les identitats de gènere. Que ningú s’espanti. L’exposició té diferents nivells de lectura i les guies de sala corresponents.    

I finalment, l’últim avís (o súplica) de les comissàries: «És molt perillós presentar Papanek com un guru, com un heroi». I és que el personatge, com tothom, tenia les seves contradiccions. Les seves, escriure un manifest sobre el disseny social i ingressar subvencions de l’Exèrcit dels EUA, una institució que no destaca per tenir aquest tema en la seva agenda de prioritats.