Can Peguera, l'aldea gal·la de Nou Barris

El característic ‘clonc, clonc, clonc’ del venedor de butà anunciant la seva presència ressona als carrers buits. Encara no són les deu del matí i el dia es desperta especialment fred alcarrer tranquil de Vilaseca,que creua aquesta petita aldea gal·la anomenadaCan Peguera. A l’interior d’una de les casetes baixes de colors que defineixen el lloc –l’únic grup de les conegudes com a‘cases barates’ que segueix dempeus a la ciutat– Núria Chavarria rumia com anomenar el Comitè de Benvinguda. «La idea és aquesta, però no ens acaba de convèncer el nom», explica la dona, coneguda per les més grans del lloc com «la neta del bomber» (una de les xifres en què el barri és bastant per sobre de la mitjana barcelonina és enl’índex de sobreenvelliment, és a dir, els majors de 75 anys entre els majors de 65). En comptes de trucar a la seva porta amb un pastís acabat de fer, com a les pel·lícules, elComitè de Benvingudacreat perl’associació de veïns de Can Peguera, del qual laNúriaés la vocal, es planta a la casa dels veïns nous amb un tríptic en què presentenels recursos i les entitats d’aquest barri singular.Una especificitat d’aquest poblet al cor deNou Barrisés que les seves614 vivendessón propietat del’Institut Municipal de l’Habitatge i la Rehabilitació. Així, cada vegada que un llogater mor –«tenen aquesta mania», treu ferro a l’assumpte Pep Ortiz, net del Francisquito i president de l’associació– una brigada municipal li fa un rentat de cara i la casa passa a formar part del pírric parc de vivenda pública de la ciutat, aportant una mica d’oxigen a la saturada Taula d’Emergència.

Un dels projectes que l’entranyable Comitè de Benvinguda presenta als nous veïns és un espai per a famílies amb nens menors de tres anys impulsat per l’implicat teixit associatiu per donar resposta a una realitat que els preocupa, la de les mares joves, col·lectiu a què és difícil arribar (d’aquí també els esforços en la creació del comitè). Ortiz apunta que l’espai funciona molt bé, però «precisament a les mares més joves, algunes demenys de 18,que van ser el motor que ens va portar a crear-lo, encaraels costa venir».

A aquest «els costa venir»es refereix també la Núria, que no va néixer al barri, però va passar allà tots els Nadals i estius de la seva infància –a casa del seu avi el bomber–, estades en què es pegava amb els nens locals –recorda entre rialles–, cosa que dona categoria d’autòctona entre els veterans, fills i nets dels primers d’aquest barri de teulades rústiques aixecat pel llavors conegut com a Patronat de la Vivenda entre 1929 i 1946 per resituar els treballadors que vivien en barraques a Montjuïc. «A mi m’hauria agradat estudiar Sociologia. M’encanta conèixer les persones i sempre he cregut que si no els estenem la mà, difícilment vindran a l’‘associ’. A molts els favergonya trucar a la porta del veíperquè el primer que et preguntaran, sense maldat, és d’on vens, i a ningú li agrada dir quevens del carrer», explica aquesta veïna implicada fent referència als procedents de laTaula d’Emergència. 

Portes de ferro

Un simple passeig pel petit barri de poc més de2.200 habitantsés suficient per adonar-se que hi ha diverses cases buides. Lesportes de ferro soldadesamb adhesius que alerten de la instal·lació d’alarmes no deixen lloc a dubtes. La imatge sembla xocant tractant-se devivendes públiquesen plenacrisi habitacional. «Els desesperants ritmes de l’engranatge de l’administració provoquen situacions com aquesta», explica Josep Maria Clariana Rosa, vicepresident de l’associació (marit de la neta del bomber, per a les grans), davant una d’aquestes construccions sense vida.

Can Peguerasempre ha sigut un barri acostumat a acollirequipamentsque les plataformes‘nimby’expulsen de la resta de la ciutat; equipaments que des de l’‘associ’ no només «accepten», sinó que abracen. «Els seus usuaris també són els nostres veïns, la nostra gent, igual que cada nova família; quan lluitem pel barri lluitem per tots», reivindica el Pep amb l’orgull que caracteritza aquest barrid’arrels anarquistes mentre aixeca un altre trípitic, en aquest cas del’Associació Sociocultural Matisssos,  la seu social de la qual és el local del’associació de veïns.

Pla de futur urgent

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El barri va estar condemnat al picotfins al 2014 quan, després d’unalluita veïnal llarguíssima,el consistoriva accedir a modificar el PGM per desafectar les seves cases. Una vegada salvat, el compromís municipal era redactar unpla de futurper executar unareforma integralimprescindible. Les cases van ser aixecades fa gairebé un segle amb l’objectiu de ser construccions efímeres i allà segueixen, amb les humitats i deficiències estructurals que això comporta. «En els últims quatre anys l’ajuntament ha fet quatre estudis que no només confirmen les nostres denúncies, sinó que mostren que la situació és encara pitjor del que dèiem», expliquen des de l’associació, que demanen a la nova regidora del districte que s’apliqui. 

Mentre arriba la reforma –la lentitud de l’engranatge, ja se sap– reclamen entrar a la nova remesa de plans de barris.