Barcelona concedeix a Pompeu Fabra la medalla que no li va donar el 1938

Ni va néixer a Barcelona ni va morir a la ciutat i durant molts anys no hi va residir, peròla capital catalana tenia un deute amb Pompeu Fabra que feia 81 anys que no liquidava. Aquest dimarts, l’ajuntament va tancar la ferida al donar-li de forma pòstuma la medalla d’or de la ciutat que aquesta li va concedir el 1938 però que mai va arribar a entregar físicament al pare del català modern. Cert és que en els temps en què va ser guardonat l’enginyer químic i lingüista tenia problemes més apressants, com per exemple escapar-se de les grapes del franquisme, que estava a punt de guanyar la guerra, i salvar la vida exiliant-se a França.

De la medalla no entregada en va alertar el periodista Joaquim Maria Puyalal rebre una altra distinció del consistori. Arran d’això, el ple va aprovar concedir la medalla a Fabra per unanimitat el maig passat. «És un acte de reparació històrica», ha afirmat el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni, que ha representat l’alcaldessa, Ada Colau, absent per indisposició. Peio Rahola Fabra, un dels nets de l’homenatjat, que va néixer quan ell ja havia mort, ha anat a agrair l’acte i ha anunciat que la família cedeix la medalla a l’Institut de Estudis Catalans, del qual Fabra va ser membre i president.

De Gràcia a Prada de Conflent

El 25 de desembre de 1948, Fabra tornava a Prada de Conflent, on va viure anys d’exili precari i on està enterrat, després de passar el dia de Nadal a Perpinyà amb part de la seva família,quan un dolor li va recórrer el pit. A l’arribar a casa li va demanar a la seva dona un vas d’aigua que no va aconseguir sostenir. El vas es va trencar a terra mentre Fabra expirava. L’endemà, el seu cos va ser embalsamat i entre molts que li van retre homenatge destacaven Pau Casals, Josep Tarradellas i Antoni Rovira i Virgili. Era el final amarg d’una vida prolífica, que el va trobar ja afligit: només un any abans que ell va morir Teresa, una de les seves tres filles, de càncer.

Fabra havia nascut el 1868 a Gràcia, llavors un municipi independent (del 1850 al 1897) del qual el seu pare seria alcalde. Les tensions polítiques porten la família a traslladar-se d’una torre al barri de la Salut a un pis de Major de Gràcia, un lloc més segur. Després se’n van a Barcelona: ell té sis anys i és el menor de 13 o 16 germans, segons les versions. Només van arribar a adults ell i dues germanes. Malgrat que el català centra la part més important de la seva vida, també és home d’esport –apassionat del tennis, presideix la federació catalana– i de ciència. Enginyer químic, viurà del 1902 a l1911 a Bilbao, on aconsegueix la càtedra de Química de l’Escola d’Enginyers.

Després, des del 1912 fins que marxa a l’exili, resideix a Badalona. El seu últim domicili en aquesta localitat serà saquejat després de la guerra: llibres i estris trobats allà són cremats al carrer, davant de l’edifici. A l’estiu, la família sol anar-se’n a Sant Feliu de Codines, on es muda de forma estable el 1938, quan s’acosta el final de la guerra civil. D’allà Fabra se’n va amb els de casa cap a França la matinada del 24 de gener de 1939, dos dies després d’una última i dramàtica reunió d’intel·lectuals a la Conselleria de Cultura, en la qual els presents es proposen mantenir les seves activitats culturals allà on la vida els porti.

«Em moriré a França»

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

En la seva fugida, Fabra s’atura al Mas Perxés, en què pocs centenars de persones encarnen la ll República en els moments previs a la seva desaparició. Entre ells, intel·lectuals i també polítics, el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el ‘lehendakari’ José Antonio Aguirre. Acomiadant els que encaren la frontera,Fabra li diu a l’escriptor Xavier Benguerel: «Em moriré a França». Anys després, serà conseller del Govern català de Josep Irla, predecessor de Tarradellas, sense que això el faci especialment feliç. Defuig la política, tot i que l’afecta: el 1934 passa sis setmanes detingut al barco ‘Uruguay’, juntament amb més de 2.000 persones, entre elles els membres del Govern català, amb Companys al capdavant, que havia proclamat l’Estat català a la República espanyola.

Al final, malgrat tot, la seva obra perviu. El va resumir Josep Pla, que el considerava l’únic que havia sobreviscut de l’etapa anterior a la guerra civil, en una frase citada per Collboni en l’acte que deixa clar el pes del personatge: «Fabra ha sigut el català més important del nostre temps, perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho va aconseguir d’una manera explícita i indiscutible».