Venus vol deixar de ser (d') un altre planeta

La fotografia de l’edifici Venus és la fotografia de la Mina. De com la van pensar i van construir les administracions i, sobretot, delsresultats d’aquest tipus d’urbanismesense ànima. D’aquestbarraquisme vertical aixecat per eliminar l’originalitat, més incòmode pel cèntric; pel visible. La seva característica façana de xapa i els seus bigarrats balcons conformen el clixé fixat en l’imaginari col·lectiu d’aquest castigat enclavament a la frontera entre Sant Adrià i Barcelona. Quan laPaqui Jiménezes va instal·lar a l’icònic edifici el1977, pocs anys després de la seva construcció i de la creació del barri sencer, «era molt diferent», recorda. «Teníem portera, una per cada escala; recollia el correu i s’encarregava de la neteja», relata aquesta veïna des d’una de les taules del bar que regenta, a pocs metres de casa seva, al barri més estigmatitzat del’àrea metropolitana.

Si Venus il·lustra la definició de la Mina, laPaqui podria il·lustrar la de dignitat. Abans d’asseure’s a explicar una altra vegada la seva causa, ha acabat de fregir unes croquetes, ha dit a la seva filla que estigui pendent de l’altra paella, encara al foc, i ha agafat de darrere de la barra diversos correus electrònics impresos. «De vegades em poso a Facebook i a Twitter. Allà vaig veure que existia això delmicromecenatge, que hi havia gent que recollia diners a través de les xarxes per a causes justes, i vaig pensar, ¿per què no en fem un nosaltres? Ho vaig parlar amb elDavid i aquí estem», presenta aquesta nova batalla que lliuren ara a la xarxa. 

ElDavid és David Picó, dinamitzador de la Plataforma d’Educació Social la Mina i un dels puntals de la fràgil vida comunitària en aquest marge del Besòs; i l’«aquí» és elGoteo obert, en el qual en pocs dies han reunit 7.500 euros dels12.800, mínim, que necessiten per finançar la segona demanda contra l’administració per les condicions de vida en què senten que els han condemnat a viure. «La primera la vam pagar organitzant activitats, peròcada vegada tenim menys múscul. Tothom està molt desil·lusionat. Les circumstàncies sóncada dia més adverses.Cada any que passa és pitjor que l’anterior, i ja envan gairebé 20, des que van decidir que les nostres cases s’havien d’enderrocar», resumeix aquesta líder veïnal, que fa 13 anys que regenta aquest petit bar la clientela del qual és gairebé una singular família, on les dones esmorzen en bata de casa i sabatilles i les àvies donen menjar als nets. Abans d’aquest es va passar 16 anys més rere una altra barra a prop, la del bar del carrer de Saturn. 

Atrapats a Venus

Venus, Saturn, Mart... el nomenclàtor de la Minasembla una capritxosa declaració d’intencions: enviar els barcelonins sobrants a una altra galàxia. Tan lluny i alhora tan a prop. Picó també és l’enginyer que ha dissenyat el pont entre el barri de la Mina i el d’internet.  «Aquí hi viu molta gent gran sense recursos ni pràcticament ingressos que en el seu dia no es va poder acollir al reallotjament. Si vius en aquestes condicions és perquè no tens cap altra sortida, perquètens 70 anys i cobres una pensió no contributivaiel banc no et donarà cap préstec», sintetitza la Paqui. Un lloc on, com descriuen a la pàgina web del Goteo, «el pacte social i el compromís per la vida han sigut expropiats. 

Quan el 2014 el Consorci de la Mina va decidir canviar de plans2014 Consorci de la Mina i no enderrocar l’injuriat edifici, els seus veïns es van sentir atrapats, però la seva persistència –que sí que sembla d’un altre món– va fer que l’administració ressuscités l’operació dos anys després. El (fracassat) pla inicial era reallotjar les 240 famílies de Venus en pisos de nova construcció de compra pels quals havien de pagar una quantitat inassumible per a la majoria de veïns. La situació d’exclusió en què malviuen ha sigut definida pelSíndic de Greuges com a infrahumana: brutícia, filtracions d’aigua, talls de llum...

En una visita a l’edifici un dia qualsevol, un tècnic intenta arreglar l’ascensor, cada dos per tres avariat, i una rata desvergonyida sembla posar per a la foto. «Quan ens queixem de les rates ens diuen que a Barcelona n’hi ha 200.000, que tenim les que ens toquen!», assenyala laPaqui. «I digues-li allò de les xeringues, com cada dos per tres les tiren pelforat de l’ascensor», diu el tècnic a la portaveu oficiosa del veïnat. Les xeringues no cauen només pel forat de l’ascensor. Formen part també del paisatge quotidià d’un terrat desolador. «Ens queixem, venen i ho netegen, però al cap de poc temps torna a estar igual; el problema segueix allà», prossegueix la dona.   

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

La campanya de finançament col·lectiu és transparent. Es presenta com un «projected’agitació comunitària que vol sacsejar les coses políticament i mediàticament». La segona part, almenys, l’han aconseguit amb escreix. La Paqui no es cansa d’explicar la seva realitat. No es pot permetre tampoc aquest luxe. «Moltes veïnes em pregunten,Paqui, què passa que últimament hi ha tants periodistes pel barri. Jo els dic que és per recollir diners per solucionar el problema dels nostres pisos i contesten ‘Ah, d’acord, si ho fas tu, és bo’. Són personesmolt grans i moltes estan soles. Ja no són només els diners, és que caldrà ajudar-les fins i tot amb les mudances», continua la Paqui amb la força i l’empatia que la caracteritzen i la van fer viral el dia que va participar en el ‘Jo pregunto’ de TV-3 interpel·lantPuigdemont. N’hi ha prou amb (voler) escoltar-la uns minuts per entendre que això no va de diners. 

Davant de la pregunta –potser impertinent– de si creu que tot aquest esforç servirà per a alguna cosa, la Paqui contesta amb la lucidesa aclaparadora que marca tot el seu discurs: «No teníem res; tot el que aconseguim serà molt».