Barcelona no dona l'abast per atendre les persones sense sostre

Els albergs municipals i els equipaments extra per l’operació fred que van obrir l’1 de desembre no cobreixen la necessitat de més de mil persones que dormen al ras a la ciutat de Barcelona. El preu del lloguer i el fràgil mercat de treball estan allargant les estades, mentre que les necessitats no s’aturen. El consistori admet llistes d’espera de mesos als albergs, i demana la col·laboració dels ajuntaments metropolitans i de la Generalitat, però també de l’Estat.  

«No hi ha més places per a avui, ho sento», va ser el missatge desolador que van sentir dimecres passat, amarades per la pluja, unes 20 persones que demanaven un llit en el recurs municipal habilitat per l’operació fred, de 75 places. Eren dos quarts de deu de la nit, i feia gairebé dues hores que esperaven. «¿Em voleu matar o què?», cridava un home ple de ràbia mentre s’agafava a les reixes fora de la porta. El Pascal, un jove subsaharià que també es va quedar sense recursos, va haver de passar la nit entre cartrons en un pàrquing. «No ho suporto més, amb la pluja i la roba molla és impossible descansar», afirma l’endemà. Diu que fa més d’un any que és al carrer, i que com no té papers no troba qui el pugui contractar.

El Juan, un home de mitjana edat i veí de Barcelona, sí que va poder entrar aquella nit. «La nit anterior em vaig quedar fora, però estic apuntat a la llista», xiuxiueja esperançat a la cua d’accés. Conductor de camions a l’atur, fa 10 dies que és al carrer, des que se li van acabar els estalvis. «La vida et pot canviar d’un dia per l’altre, no ho oblidis», afirma. El Javier assenteix, era tècnic de manteniment d’una residència, que la setmana anterior va ser acomiadat i desnonat.

Col·lapse pel mercat de la vivenda i treball

Com ells, 1.200 persones viuen al ras a la ciutat de Barcelona. I 2.200 més en albergs municipals o d’entitats socials, mil més que fa 10 anys. El responsable de l’estratègia del sensellarisme de la ciutat, Albert Sales, confirma el col·lapse de la xarxa d’atenció. El problema, admet, és que les persones no poden deixar els albergs. «Els que troben feines estan mal pagats, no es poden pagar ni una habitació, i els ajuts socials que podem tramitar-los, com la pensió no contributiva o la renda garantida, rarament superen els 500 euros. Així és impossible», diu Sales. Com a mínim, l’espera d’un alberg és d’un mes per als casos més vulnerables. Per evitar les cues a les portes dels albergs, els tècnics dels equipaments entrevisten totes les persones que demanen una plaça. «En funció de la vulnerabilitat i de les places que hi hagi cridem abans un o un altre», afirma.

 «Obrint 75 places per a l’operació fred no arreglem res, tot són pedaços», diu Roger Fe, educador i cap de projectes de la fundació Assís, que gestiona un centre de dia de persones sense llar i un pis. Any rere any, l’operació fred ve acompanyada de certa polèmica. Perquè si bé al desembre s’habiliten 75 places extres, hi ha 325 llits més que només s’utilitzen en cas que es baixi dels 5 graus. Les entitats que no entenen aquest despropòsit són diverses. Sales acaba la polèmica explicant que aquestes places bàsicament són poliesportius i que només es poden activar si ho ordena protecció civil o els cossos de seguretat. «Són recursos perquè les persones no morin al carrer», afirma.

«Entre els uns i els altres, la feina per fer», diu el rector de la parròquia de Santa Anna, Peio Sánchez, que durant el dia dona empara i aliments a més de 270 persones. La meitat, 150, són joves magribins dels quals molts són extutelats, un perfil que no fa més que créixer. Qualifica de «ridícula», «patètica» i «incoherent» la resposta de les administracions, que arriba «tard, malament i amb escassetat de recursos».

Refugiats i pobles que no empadronen

Faci fred, calor o plogui el degoteig de persones que truquen a la porta del centre de dia d’Assís és constant, diu Fe. Especialment de persones que haurien de poder entrar en el pla d’acollida de refugiats, responsabilitat de l’Estat. «Es poden arribar a esperar sis mesos per a les cites, i fins aleshores s’estan al carrer», afirma Fe. També desenes de persones arriben a Barcelona perquè és dels pocs municipis que empadronen les persones sense llar. «Simplement per accedir a la targeta sanitària, o poder aconseguir els papers», explica l’educador. I és que mentre que Barcelona disposa de 2.200 places per atendre persones sense llar, a la resta de Catalunya no arriben a les 80, segons exposa Sales. «Necessitem implicació de la resta de ciutats metropolitanes, i de la Generalitat», recorda Sales, que diu «no saber res» de l’estratègia catalana per abordar el fenomen que pilotava la Conselleria d’Afers Socials.

11.000 sense llar a Catalunya

El secretari de protecció social de la Generalitat, Francesc Iglesies, respon a la polèmica exposant que fa tres anys que aporten tres milions d’euros per a 52 projectes d’entitats a ciutats com Terrassa, Sabadell, Lleida, Tarragona, Girona o Tortosa, on es comptabilitzen persones al ras. Però admet que l’esforç és insuficient, amb escreix. El Govern calcula que a Catalunya hi ha 5.500 persones dormint al ras, i la meitat d’elles són fora de la capital. I a més, 5.500 més estan en situació de «sense sostre»: és a dir, amuntegades en habitacions o espais no habilitats. «Si tenim pressupostos augmentarem la partida i provarem de coordinar-nos amb la xarxa de Salut, però, sobretot, alliberar pisos d’Habitatge –que depenen de Territori–», diu.

La fundació Arrels demana que s’habilitin llits per a totes les persones sense llar, sense més ni més. El director de l’entitat, Ferran Busquets, comparteix la tesi municipal de les dificultats del mercat de la vivenda i el preu del lloguer. I també la necessitat que la Generalitat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona multipliquin esforços. «Però mentre no ho resolguem ¿què fem? La situació és d’extrema emergència, aquestes persones no poden esperar més en aquestes condicions», afirma. 

Cartrons (i somnis) molls

Fuma un cigarret a les portes de l’alberg de Nou Barris. A les sis encara és aviat per passar-hi la nit. Però no s’allunya gaire de la porta. «Vaig trigar sis mesos a entrar», recorda la Valentina. Una dona que, a l’hora d’explicar la seva experiència vivint al carrer, deixa que els seus ulls humits parlin pels seus silencis. Assenyala la vintena de persones que esperen al porxo del carrer Marie Curie, protegint-se de la intensa pluja. «Tots estan esperant per entrar, no hi ha places», diu taxativa.

A la llunyania, un grup de joves magribins espera que passin les hores per recollir el material que els guarda l’alberg. Solen ser bosses amb les seves «quatre coses». Les recullen a les vuit de la nit, i es disposen a dormir. «Aquí, al puto carrer», diu el Samir. Té 25 anys i va néixer al Marroc. Fa només un any es va embarcar a una pastera, per buscar aquell futur promès a Europa. «D’Almeria a València, després Manresa i ara Barcelona». En total, 8 mesos vivint al carrer o en cases okupes. El mateix recorregut que l’Amine, el Bilal i el Nadir, altres companys algerians de qui no se separa. I mateixes conseqüències: cap té papers, i per tant, ni accés a rendes socials, ni tan sols un contracte de treball.

El pare polític del grup és el Driss, un home de 51 anys a qui li falta la majoria de la dentadura. Va arribar a Espanya fa gairebé 20 anys. Ha treballat al camp, pintant... «el que sigui». Però la feina es va acabar, també els estalvis, i el preu del lloguer del seu pis al barri d’Artigues, a Sant Adrià del Besòs, va passar de 400 a 800 euros al mes. Fa diversos mesos que viu al carrer. Dorm en un porxo que hi ha a les oficines de Barcelona Activa del districte. Però a l’arribar a un racó, se li desencaixa la cara: totes les seves pertinences s’han mullat. Fins i tot el cartró amb què es tapa. «Anem a buscar algun de sec, avui és la nit dels cartrons molls», respon el Samir, amb un somriure abraçant-lo per l’espatlla.

Notícies relacionades

Quirós demana que l’Hospitalet guanyi més protagonisme a la Fira

L’antic Hospital de la Santa Creu encara la seva esperada reforma

El grup fa broma, xerra i passa l’estona. Els joves fins i tot somriuen i aplaudeixen quan ensenyen els vídeos muntats en unes pasteres i llanxes on podrien haver mort. Però davant de certes preguntes els ulls es tornen vidriosos, i el silenci s’apodera d’ells. ¿Us esperàveu això a Barcelona? ¿Les vostres famílies saben que sou al carrer? ¿No voleu tornar a casa? Les respostes són massa òbvies. Només se sent la pluja, de fons. I unes mirades difícils d’oblidar.

Fa diversos mesos, el que més quatre, que són a la llista d’espera per l’alberg de Nou Barris. «Jo no he menjat en tot el dia, i amb la roba molla, no sé com dormiré». Un altre, sense embuts, respon: «Jo robo per menjar». Al cap de poca estona arriba un altre jove, que reconeix haver-se colat al metro per anar a sopar a la parròquia de Santa Anna, al centre. D’allà alguns han aconseguit abrics per passar el fred. Però el pitjor, reconeixen, és la pluja. «¿Tu saps el que és haver de dormir amb la roba molla?» El Samir rep una trucada, l’han admès en unes classes gratuïtes per aprendre castellà. «Val més això que res».