Golfus de Badalona

És una frase recurrent en el camp de l’astronomia, la paleontologia i l’arqueologia. Apareix una estrella d’un estrany cascavelleig, una dent molar inesperada o una àmfora on no hauria de ser i, a continuació, s’afirma que això obliga a reconsiderar gran part de l’assentat com a càtedra fins aleshores. De vegades és així. Què es pot dir, si no, de l’última sorpresa que ha emergit del passat romà de Badalona gràcies a una promoció immobiliària. Ha aparegut un fragment de la Via Augusta, poca broma; un taller metal·lúrgic, amb el seu forn inclòs; també un edifici coronat amb una exedra (l’antecedent de l’absis cristià) d’època tan tardana (segle IV) que caldrà repensar la data real de la decadència de la ciutat. La llista continua amb un ‘ustrinum’, vaja, un recinte d’incineració funerària del segle I aC on no s’han trobat urnes amb cendres, però, sí, un anell d’or amb el qual algun prohom se’n va voler anar a l’altre món, i, just a l’altre costat d’aquest tram de la Via Augusta, un mausoleu funerari amb una quinzena de restes humanes, la meitat, criatures. D’aquest conjunt destaca una tomba amb tres esquelets, probablement una família. L’esquelet d’un home envolta amb l’húmer, el radi i el cúbit esquerres els omòplats d’una dona. Entre tots dos jeuen les restes d’una criatura d’uns cinc anys. No hi ha dubte que allà es va plorar desconsoladament.

De Badalona ja era inqüestionable que va ser una pròspera ciutat romana, tan vital com la capital de l’imperi que Richard Lester fidedignament va retratar a ‘Golfus de Roma’, que no hi ha arqueòleg o historiador que no aplaudeixi com a referència. La visita al Museu de Badalona mai decep i, alhora, dona fe que fa més de 2.000 anys vivien dins del recinte emmurallat de Baetulo famílies molt acomodades. La Casa del Dofins, coneguda així pels dofins que decoren els mosaics del pati principal de la finca (també hi ha un parell del pops, però ningú els recorda), és tota una mansió i un exemple de com la producció de vi, tot i que fos de baixa qualitat, segons Marcial, destinat a la soldadesca que guerrejava a Germània, va fer que alguns terratinents locals amassessin grans fortunes. La novetat ara, el fet sorprenent que revela aquest nou jaciment, és que la ciutat extramurs, la Baetulo suburbial que va créixer cap a ponent més enllà de les muralles, no era un simple camí empedrat, sinó un paisatge de variats edificis i usos. A aquell ‘ustrinum’ situat al costat de la Via Augusta no hi anava qualsevol. Això es dedueix, i és molt obvi, de l’anell d’or amb què un difunt es va fer incinerar, una cosa inimaginable avui dia. Tot i que una mica deformat per la calor, conserva gran part de la seva bellesa original, però, no, la pedra preciosa o l’encast que lluïa en la seva part exterior. Quina llàstima.

El jaciment està situat entre la plaça de l’Alcalde Xifré i el carrer de Sant Ramon, just a l’extrem occidental de la plaça de Pompeu Fabra. La visió del conjunt impressiona. Allà s’aixecaven fins fa ben poc les anomenades Cases Verdes de Badalona, el primer projecte de vivendes públiques de Badalona durant els anys de la Segona República. Eren un conjunt de 16 vivendes que, poc o molt, van ser la punta de llança del racionalisme arquitectònic a la ciutat. El pas del temps va ser cruel amb aquestes vivendes. L’empresa que les va demolir per impulsar una nova promoció immobiliària va realitzar les corresponents cales arqueològiques abans de començar a treballar sobre el terreny. Només l’última va indicar que alguna cosa hi havia allà a baix, a gairebé cinc metres de profunditat. S’esperaven poca cosa. El que s’ha descobert obligarà a refer part del projecte. Una porció d’uns 160 metres quadrats es museïtzarà perquè sigui visitable. A Badalona, la sensibilitat pel passat romà és d’agrair. Està molt per sobre de la que va mostrar Barcelona quan, per exemple, va descobrir Vil·la Sagrera i, en un primer moment molt vergonyós, es va menysprear perquè semblava un destorb per a les obres de l’AVE en curs.

«Ara tenim més clar que la ciutat va desbordar les muralles», explica l’arqueòloga Clara Forn. Ho diu allà, dempeus, sobre la calçada de la Via Augusta o, com a mínim, de la porció d’aquesta ruta que, xino-xano, arribava fins a Gades (Cadis) i que potser es desviava a l’altura del Besòs en un camí secundari per accedir a Baetulo per una de les seves portes. Portava el nom d’August, tot i que la seva existència era prèvia. El ‘diví’ es va limitar a millorar-la sobre manera i, ja posats, batejar-la amb el seu nom. És més que probable que per allà mateix on Forn era quan aquest dilluns repassava el conjunt arqueològic passés al seu dia el mateix August amb destinació a Tarraco, aquesta, sí, gran ciutat i capital de la província, on sembla que va residir un parell d’anys per dirigir la campanya contra els càntabres i disfrutar del formidable clima del lloc.

La Via Augusta va ser una de les infraestructures més imperibles de totes les que els romans van impulsar a la península Ibèrica. Fins als anys 20 del segle XX, part de la carretera N-340 era literalment la calçada dela Via Augusta, fins que per fi, durant la dictadura de Primo de Rivera, es va asfaltar. Era el camí més lògic i natural per recórrer la costa mediterrània de nord a sud. Per dir-ho fàcil, seria el camí que elegiria un burro per fer tal viatge, una espècie que en qüestions d’enginyeria de ponts i camins té més d’un màster, tot i que no ho sembli. Les porcions encara visibles són escasses. L’AP-7 segueix el traçat de la Via Augusta sense grans vaivens. A Barcelona es pot assaborir una minúscula part d’una de les seves variants al subsol del mercat de Sant Antoni. A Badalona, el fragment acabat de trobar serà sens dubte la millor mostra disponible d’aquest tresor de l’antiguitat.

Notícies relacionades

Raons per apujar el transport públic

La tecnologia genera un de cada dos euros de l’impacte econòmic

Les referències escrites sobre la Via Augusta són abundants. Entre les més cèlebres destaca l’anomenat Itinerari Antonino, una mena de guia Michelin de l’època, molt útil perquè amb notable precisió situava les diferents vil·les del camí, un cop de fortuna per als arqueòlegs d’avui dia tret de per un detall important, que l’orografia del terreny s’ha alterat profundament al llarg dels segles, amb la qual cosa és fàcil cavar on no hi ha res.

Badalona és un exemple. La línia de mar va ser en temps de Baetulo a l’altura del carrer de Francesc Layret, avui dia a sis carrers del passeig marítim. Sembla que els temporals de llevant del segle II van ser espaterrants. Es van menjar la primera línia de costa i molt més. Més endavant, la terra va vèncer el mar. Segurament allò van ser unes maresmes ideals per a la cria del mosquit. El nivell del terreny també era un altre. La ciutat romana va quedar lentament sepultada per les avingudes d’aigua de les rieres de la zona. Això va ser exactament el que va passar amb el jaciment romà mostrat en públic aquest dilluns. Els edificis són a gairebé cinc metres de profunditat. Si alguna vegada hi va haver urnes funeràries a la sala d’incineració, probablement van acabar triturades i arrossegades per l’aigua de la pluja. Els murs van tenir millor sort. Eren sòlids. I en aquest aspecte destaquen els de l’edifici més tardà, construït quan se suposa que Badalona havia perdut ja tota empenta, a partir del segle IV. D’aquest edifici només surt al jaciment una porció. És, potser, la més interessant. L’exedra es perfila perfectament sobre el terreny. Davant una mirada profana, podria confondre’s equivocadament amb l’absis d’una petita església. No ho és. És, sens dubte, un edifici noble, amb algun propòsit representatiu. Sobre aquest, a falta d’un estudi més profund per part dels arqueòlegs, només es pot especular. La resta de la planta de l’edifici continua oculta sota la calçada del carrer de Coll i Pujol. Potser algun dia, en el futur, es revelin nous secrets sobre aquesta construcció.