Capità Calle contra Moby Bic

Digueu-me Josep Calle. Aquest text havia de començar així perquè aquest és el nom del director de ‘Moby Bic’, un curt de dos minuts que s’ha emportat un merescut premi en un dels festivals cinematogràfics més adorables de Catalunya, el Julius, de Vic. El nom del certamen, per si algú s’ho pregunta, és un homenatge a Groucho, ja que així anomenaven els seus pares a casa el més gran delsMarx. El cas és que el que anava a ser un simple retrobament ambCalle, que ja va visitar aquestes pàginesquan pilotava el projector de 70 mil·límetres de la sala Phenomena, el Rolls Royce del cine, ha acabat per ser un viatge tan agitat com el del 'Pequod’, sense balena blanca en l’horitzó potser, però amb una cosa millor, una inesperada relació epistolar ni més ni menys que ambJean-Luc Godard. Agafin els seus arpons i pugin a bord.

Això del Festival Julius és una delícia. Organitzat pel Cineclub Vic (un entusiasta aplaudiment des d’aquí als seus membres), proposa cada any per aquestes dates, just després de la gala de concessió dels premis, una matèria sobre la qual han de versar els treballs presentats per a la pròxima edició. Per al 2020 serà Akira, el Quixot del manga japonès. Animin-se. Per al 2019 el tema era ‘Moby Dick’, novel·la sense un abans i, potser, també sense un després, la Capella Sixtina de la literatura nord-americana. Però a efectes del concurs, és clar, el referent més obvi era la versió cinematogràfica que el 1956 va rodar John Huston, amb Gregory Peck com a messiànic capità del ‘Pequod’.

Calle, que no es perd un Julius des del 2007, havia concursat en anteriors ocasions amb animacions de plastilina, com les de l’Aardman deWallaceiGromit, però sense uns potents estudis darrere, només amb paciència i amb la taula de treball del seu pis a Sants. Amb James Bang es va emportar així ja un premi. Era una paròdia dels celebèrrims títols de crèdit de totes les pel·lícules de 007. El seu treball més premiat, no obstant, és ‘La gota’, molt oportú ara que el planeta se’n va per l’embornal.

Per a l’èpica lluita entreAhabi el seu malson, el catxalot blanc, Calle es va armar amb quatre bolígrafs Bic, blau, punta normal, i un bon paquet de quartilles utilitzades de la seva estada laboral, fa anys, als arxius de la Filmoteca de Catalunya, on, ja que estem, va aprendre a tractar com valuosos incunables els rotllos de pel·lícula, artesania que un dia li obriria les portes de l’ofici de projeccionista. El pla, executat al final amb magnífics resultats, era recrear el cara a cara final de Gregory Peck contra la bèstia, però fer-ho amb un dels abecés del cine, amb la gloriosa tècnica de la rotoscòpia.

El rotògraf el va inventarMax Fleischerfa més de 100 anys. Sense ell no haurien sigut possibles ni la Blancaneu de Disney ni el primer encreuament d’espases làser entre Skywalker i Darth Vader. Poca broma. En essència, l’invent permet fotocopiar a mà alçada escenes de la realitat. El resultat final es considera perfecte quan l’ús del rotògraf és invisible, però per a Calle el referent és Mike Patterson, que, com Ferran Adrià amb la truita de patates, el 1985 va desconstruir la tècnica del rotògraf per crear un dels més eterns videoclips de la història del pop, ‘Take on me’, dels noruecs A-ha. Moby Bic és la mateixa truita, tot i que sigui amb menys ous, en concret unes 400 fulls dibuixats a mà, 12 fotogrames per segon, dos minuts d’èpica cacera del catxalot.

És a gent comCalleque en aquesta ciutat caldria dedicar-los això, un carrer, tot i que en el seu cas seria un galimaties. L’anterior trobada amb ell, el dit abans, va ser a les entranyes del Phenomena. La raó era queLawrence d’Aràbiatornava a Barcelona com correspon en 70 mil·límetres, perquè, amb un projector de 35 mil·límetres qualsevol, la batalla d’Aqaba sembla la presa de Perejil en mans deFederico Trillo. Ara treballa en una altra sala que no hauria de passar desapercebuda,el Zumzeig de Sants, un cine regentat en règim de cooperativa i fundat al seu dia perEsteban Bernatas. Que se sàpiga, és l’única pantalla barcelonina en la qual s’ha projectat‘La región salvaje’, pel·lícula més que de culte, d’adoració, que també va passar per les mans deCalle, que ja és dir molt, però és que cal conèixer-la per fer-se una idea del que suposa. Per no fer espòilers (com diuen els de les sèries), només apuntar que en ella Amat Escalante, el director, va portar a la gran pantalla la més bruta de les perversions deHokusai. Vostès mateixos si en volen saber més.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El promès al principi, no obstant, era una altra cosa, un viatge deHuston  a Godard. A la quadrilla del Zumzeig li va saber greu que l’última pel·lícula del far de la vella ‘nouvelle vague’, ‘Le libre d’image’, hauria passat de puntetes per Barcelona per una altra sala. Coneixedors que als seus 89 anysGodardencara és jove i que predica que la seva obra, si és necessari, s’hauria de projectar fins i tot a les rajoles blanques dels urinaris, es van posar en contacte amb el seu representant per explicar que tenen un petit cine i que seria per a ells un gran gust exhibir la seva última obra. Va ser llavors quan va passar l’insòlit.

De pròpia mà, va respondre Godard en persona, en una carta deliciosa, amb guixots i amb típex, en francès, però encapçalada amb un «estimats companys» i finalitzada amb un «amicalment fins a la victòria». Entremig, Godard (que escriu com Déu, amb línies tortes) explicava que per a la distribució de la seva pel·lícula es va reservar els drets d’exhibició «hors des salles de cinéma (musées, cafés, écoles...)», o sigui, que allà ells si trobaven una solució fora de la pantalla. Van muntar una sessió amb un televisor dels d’abans, de tub, s’ho van passar d’allò més bé. Com Calle arponantMoby Dick amb un bolígraf Bic.