215 nens viuen amb les seves famílies en barraques de Barcelona

Un total de 215 nens i adolescents viuen en barraques en solars, locals, naus o edificis abandonats a Barcelona amb les seves famílies. Representen el24% dels barraquistes de la ciutat.En total, 885 persones resideixen en assentaments urbans, segons dades d’un informe del’Institut Municipal de Serveis Socials de Barcelonade febrer del 2019 al qual ha tingut accés EL PERIÓDICO. L’estudi constata que 88 menors vivien en solars, 119 dormien en naus industrials o locals abandonats i vuit més residien en edificis que «funcionen com un assentament».

Les dades no es poden comparar amb cap altre període anterior perquè mai abans havia transcendit quants menors vivien en assentaments a la ciutat. També perquè mai abans s’havien donat a conèixer les dades de persones que viuen en naus abandonades. No obstant, tots aquests nens van a l’escola, estan empadronats i tenen targeta sanitària. El problema és que tenen molt difícil l’accés a la taula d’emergència per aconseguir una vivenda social, cosa que exigeixen diverses entitats i que ja han traslladat fins i tot a l’ONU. 

Fa 15 anys queSabela(nom fictici) viu (o més aviat malviu) en solars o en naus abandonades de Barcelona, on va pensar que trobaria feina. Va néixer a Galícia, en una casa de propietat; va deixar l’escola a segon de l’ESO, i ara, als 34 anys, té tres fills. La més petita, d’un any. La més gran, de 13. Tots estan empadronats, van a l’escola i al metge. «Anem més al CAP que la resta de gent, segur», sosté aquesta mare que creu que viure en llocs no habitables afecta directament la salut dels seus fills. 

Ara la seva vivenda són les oficines d’un local que havia sigut una fàbrica de gelats, amb la seva sogra i un altre nebot. I la seva feina és la revenda de ferralla i cartrons. «Jo voldria que els meus fills estudiessin, fossin advocats o jo què sé. Però tal com anem sé que que portaran una vida com la meva», explica aquesta mare que prefereix no donar el seu nom real. Va arribar a Barcelona amb 19 anys, amb el seu marit, que sí que estava acostumat a viure en aquestes circumstàncies, sobretot en caravanes dins de solars buits. «Els meus fills no són com els altres nens, això és així», diu capbaixa.

Desnonament imminent

Un any. És el temps màxim que la família de Sabela ha pogut aguantar vivint al mateix lloc. Sis mesos, el que menys. Una cosa que també afecta els nens. «Ens diuen que som nòmades, però és que ens obliguen a ser-ho, és un cercle del qual mai podrem sortir», relata. Ella ha viscut en caravanes, en naus, en pisos okupes on guarda la ferralla. «Fins i tot sota d’un pont a la Verneda». «He dormit en llocs, amb els meus fills, on hi havia escarabats. ¿Com creus que em sento? He passat molta por». I ¿com se surt de l’exclusió? «No hi ha vivendes per a nosaltres», es queixa. El propietari de la nau ja els ha fet saber que els expulsarà. La data del desnonament és al gener. Un més. «Ho vaig explicar a la treballadora social i em va dir que no hi haviauna vivenda alternativa; de fet, va ser ella qui va preguntar: ‘¿On aniràs?’», critica. 

Diverses entitats sense ànim de lucre porten, des de principis de la dècada del 2000, intentant ajudar aquestes famílies. Els pares es cuiden dels petits, que no estan desatesos. Per això no hi ha motiu per retirar-los la tutela. Una d’aquestes oenagés és Amics del Quart Món. «Aquests nens són catalans, han nascut aquí, van a l’escola aquí... Haurien de tenir tots els drets garantits», assenyala una de les responsables,Silvia Torralba, farta de sentir que són «nòmades» i que «ells prefereixen viure així». «No és veritat», critica.

Aquest mateix any, Amics del Quart Món va denunciara l’ONUla situació en què viuen aquestes famílies. En un informe remès a l’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans, detalla que aquests menorsno tenen els drets bàsics. Per exemple, el dels subministraments d’aigua i llum o el d’un sostre estable. «La inseguretat a la vivenda i el fet d’estar exposat a successius desallotjaments, així com la realitat d’exclusió, afecta la seva salut orgànica i emocional», apunten.  També demanen formació, especialment per als pares i mares, que solen seranalfabetsi que troben en la ferralla l’única forma de sobreviure.

Serveis especialitzats

Barcelona ésl’únic ajuntament de tot Espanya que té diversos serveis especialitzats d’atenció a les persones que viuen en assentaments des de fa 10 anys. Bàsicament són dos:l’Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars (OPAI), quan hi ha adults, i el Servei d’Inserció Social de Famílies Romaneses (Sisfa Rom) si hi ha menors. Els educadors i treballadors socials són els qui regularitzen les famílies, les empadronen, en fan el seguiment escolar, els faciliten ajuts i garanteixen que estan ben tractats. La inversió municipal per aquest servei ha passat dels507.000 euros el 2015 als641.000 el 2019. Un augment del 26%.

Els responsables municipals atribueixen la situació de les famílies a la falta de documentació. Només el 3,4% dels ocupants dels assentaments són de nacionalitat espanyola. «El fet de no tenir documentació impedeix que puguin entrar a la taula d’emergència de vivenda social», explica Sonia Fuertes, comissionada d’Acció Social de l’ajuntament. Fuertes exposa, a més, que en molts casos les famílies pateixen el racisme i l’«estigmatització» perquè els propietaris, encara que el puguin pagar, no els volen llogar un pis. «La nostra prioritat és que els nens estiguin escolaritzats i puguin accedir al centre sanitari», aclareix. I a més això evita que ningú s’aprofiti dels menors per treballar o demanar almoina. Sabela, que cobra una prestació social mensual, a més afegeix que els propietaris dels immobles els demanen una nòmina que no tenen per llogar un pis.

Altres fonts municipals asseguren que la majoria de les famílies, que procedeixen d’altres llocs d’Europa, han de tenir un NIE als tres mesos d’arribar a Barcelona, malgrat que existeix el dret de la lliure circulació. «I amb persones que han perdut els documents del seu país o que es consideren apàtrides perquè els seus països ja els han expulsat, és molt més complicat», detallen. 

No obstant, fonts de l’OPAI i el Sisfa Rom consultades per aquest diari en tenen una altra opinió. «Com que viuen en espais no habitables, no poden accedir a la taula d’emergència de vivenda social, que sí que existeix per a la resta de famílies desnonades de la ciutat», relaten. També assenyalen que, a diferència dels ajuts que faciliten a les persones que són ateses als serveis socials, en aquests serveis els ajuts a les famílies són limitats. Els diners per reparar ulleres, abrics o menjar estan comptats. «Som el germà pobre dels serveis socials, tot i que les situacions que veiem sónextremes», es queixen.

De fet, la carta dirigida a l’ONU d’Amics del Quart Món apunta en aquesta direcció. Entre diverses propostes exigeixen que no es permeti un desallotjament d’una nau o d’un local fins que les famílies no comptin amb unaalternativa efectiva. També proposen que les administracions modifiquin la normativa de la taula d’emergència perquè les persones que viuen en fàbriques desocupades i solars a Barcelona puguin accedir a vivenda social d’emergència, com la resta de desnonats.

Els treballadors del servei Sisfa Rom i OPAI porten mesos protestant contra l’Institut Municipal de Serveis Socials a causa de les seves condicions laborals. Malgrat ser la cara visible de l’ajuntament i haver de suportar enutjos per la falta d’ajuts, qui els contracta és una empresa privada (en aquest cas ASISPA), que té el servei subcontractat.

Protesten perquè, segons ells, els seus sous són més baixos que els de la resta de treballadors municipals i no cobren cap plus encara que l’activitat que realitzen és d’alt risc, ja que dediquen el seu temps de treball a anar barraca per barraca. Hi ha almenys tres barraques a les quals cap treballador s’ha desplaçat pel «risc de la seva seguretat», segons consta al document municipal. Una cosa que, segons els treballadors, suposa una greu desatenció de la família o de la llar.

Aquest any, els treballadors han demandat l’ajuntament perquè consideren que la subcontractació d’aquest servei a tercers és il·legal. La primera vista per al judici està prevista per a l’octubre del 2020. Mentrestant, continuaran treballant per a una altra empresa privada que aquest any ha guanyat el concurs. L’ajuntament diu que escolta les seves demandes i exposa l’augment de la inversió municipal i l’augment de dues persones més a la plantilla. «És un exemple de col·laboració públic-privada que existeix al sector», explica Fuertes. 

«No l’anomenem ‘casa’»

¿Com defineixes el lloc on vius? «Doncs no ho sé.Naus, barraques... Però mai en diem ‘casa’», respon Sabela. Els seus tres fills han nascut en hospitals de Barcelona. «Els metges ho sabien, i tant que ho sabien, però tampoc ens van oferir res millor». Estan empadronats sense domicili fix en dependències municipals. Els dos més grans van a l’institut, a primer i segon de l’ESO. I la petita, d’un any, substitueix la guarderia per un centre de rehabilitació per «problemes de mobilitat».

Els dos més grans han anat sempre a una escola del barri delPoblenou. «Els meus fills no són com la resta de la classe, i ells ho saben». Un exemple d’aquesta exclusió són lesfestes d’aniversari. «Mai els deixo anar a altres cases, perquè els seus amics no poden venir als llocs on vivim». Ni ells mateixos, els nens, volen mostrar als seus amics el lloc on viuen. Un altre exemple, el menjar. «Els meus fills no saben què és el peix; no l’han tastat mai; comprem el més barat». El menú habitual: salsitxes i pasta. «Al meu fill li agraden les llaunes de tonyina, però és que no ens les podem permetre». I el tercer, lasalut. «No sempre tenim calefacció, tenen més refredats i estan més en contacte amb virus i coses que la resta de nens que viuen en un pis». Recorda quan va néixer la més gran, que vivien en una caravana en un descampat. «Ens rentàvem amb galledes d’aigua».

Viure en una barraca, a més, implica absentisme escolar per se. «Quan ens desnonen, ja avisem els professors que els nens no aniran a l’escola durant dues setmanes». S’ha de condicionar la nau, portar els mobles... I no es pot estar per tot. Si la nova barraca és lluny de l’escola, el transport es converteix en una altra preocupació. «No vull canviar-los d’escola perquè sé que per a ells serà pitjor». Els nens ho passen malament. «Jo sé que això els afecta. La meva filla de vegades, al matí, diu que no es vol aixecar, que no té ganes de res».

I quan alguns nens de la classe s’assabenten de la situació, entra en joc elbullying. «Al meu fill quan tenia nou anys li deien que la roba que portava l’havia recollit jo dels contenidors». A l’explicar-ho, els seus ulls es tornen vidriosos. «No s’ho mereix».

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

La mare sap que en el rendiment escolar tampoc no estan al nivell. Seria estrany que no suspengués. «Jo en català soc analfabeta. I,si no recordo ni com es divideix, ¿com els puc ajudar?». Moltes vegades no tenen ni tan sols un lloc per fer els deures. Per això els nens, amb 30 més en la mateixa situació, van un dia a la setmana a classes dereforç escolarque organitza la fundació Amics del Quart Món amb diversos voluntaris. És l’única extraescolar que fan, si se’n pot dir així.

Divendres passat, 13 de desembre, només cinc nens van assistir a aquestes classes, tot i que n’hi ha 15 apuntats. Una cosa habitual, segons els voluntaris. A l’haver de canviar d’assentament per un desnonament, la seva mobilitat es complica. Dels cinc, molts estaven preparant el regal del’amic invisibleque entregaven dilluns. Un d’ells, que està a cinquè de primària, intentava muntar un camp de futbol amb peces de plàstic. Orgullós i amb un voluntari, anava col·locant les peces. Però no va poder acabar. No va tenir temps. El nen se’n va anar capbaix. «A casa no ho puc fer», va dir. Un exemple més.