Els orígens del Parc Güell

«Dilluns quedarà obert i a disposició del públic el Parc Güell». Així, amb aquesta escarida nota, sense focs artificials ni banda municipal, s’anunciava en la premsa l’obertura del recinte als barcelonins el 26 d’abril de 1926. Malgrat la popularitat del parc, aquí i allèn de la mar –els 9 milions de visitants aconseguits el 2012 van obligar a regular l’entrada establint un pagament–, fins ara es desconeixia la data exacta de la seva obertura com a equipament municipal. S’especulava amb l’any 1922, de fet, el 2017, quan l’ajuntament va presentar el seu pla estratègic per a l’obra modernista –ja saben, allò de sempre, revertir la seva tendència a icona turística per tornar-la als veïns–, el consistori va mostrar la voluntat de tenir-lo preparat per al centenari de la seva obertura: el 2022. Doncs no. Va obrir el 1926.

La data exacta l’han trobat la catedràtica d’Història de l’Art Mireia Freixa i l’arquitecta Mar Leniz, autores del recentment publicat pel Museu d’Història de Barcelona (Muhba) El Parc Güell i els seus orígens. Una immersió en tota regla a la documentació relacionada amb el parc des de la seva gènesi –abans que la finca fos adquirida per Eusebi Güell– fins a la seva conversió en espai públic. La investigació ha aportat més dades inèdites. Allà hi ha, també, la faceta desconeguda del Gaudí escenògraf, amb els seus treballs per al fallit Èdip Rei que s’havia de representar al parc el 1909; i els estudis no publicats mai sobre el recinte que el 1921 va encarregar l’ajuntament abans d’adquirir-lo la família Güell. Altres dades se sospitaven però ara s’han documentat, com el seu oferiment a Alfons XIII com a residència reial. El rei va preferir la finca de Pedralbes, també dels Güell, i així el parc va poder passar a mans municipals. No va ser fàcil, les negociacions per a la compra van durar gairebé cinc anys i no van estar exemptes de polèmica pel preu que es va pagar.

Quatre entrades, dues pessetes

Però el 26 d’abril de 1926 no va ser la primera vegada que els barcelonins corrents van poder entrar al temple modernista aixecat mà a mà per Gaudí i Güell. El primer, com a genial arquitecte; el segon, com a mecenes de pro. Folch i Torres en la seva guia sobre Barcelona de 1910 explicava que els «forasters» podien adquirir quatre entrades per dues pessetes; el 1918, la mateixa publicació, ja no parlava de «forasters», sinó de «visitants», en un intent –ja llavors– d’atraure el públic local. Tot i que aquest no caminava lluny, doncs el parc va acollir des de sempre múltiples actes socials, des de reunions aristocràtiques, com la celebrada en honor a la filla d’Isabel II, el 1911, fins a festes populars, com la dedicada a la sardana que el 1908 va reunir 10.000 barcelonins.

La menció de la seva popularitat com a recinte de festes i festejos no és fútil, ja que a partir de la datació d’aquests, les autores han pogut documentar la construcció pas a pas de l’obra. I, a més, evidenciar una cosa fonamental en el seu estudi i que no és cap altra cosa que el Park Güell no pot entendre’s fora del context històric de Barcelona. «No es pot entendre sense tenir en compte la urbanització a l’estil de Gràcia de la part baixa del parc, sense el pla Jaussely i sense la conquista dels turons. No es pot entendre sense conèixer que en aquell moment la ciutat estava urbanitzant la muntanya, i ho feia d’una manera diferent», apunta Freixa. Això significa grans torres a la falda de Collserola. I va ser en aquest context que Güell i Gaudí van planejar un parc urbanitzat –«a semblança dels que existeixen a Anglaterra», segons resa en alguns documents– i no una ciutat jardí com sempre s’ha dit.

El projecte no va arrelar

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

Freixa i Leniz afirmen que «per les seves característiques de recinte tancat amb usos exclusivament residencials per a cases envoltades amb jardí destinades a la burgesia i amb estructures i serveis comuns privats, no pot confondre’s amb una ciutat jardí». El projecte no va arrelar. Les raons són diverses i les autores les atribueixen sobretot a tres factors: el transport, el veïnat i el sistema de venda de solars. Aquest últim, complicat, doncs funcionava per emfiteusi i no s’arribava mai a tenir la propietat. Del transport en va tenir la culpa el tramvia, que va arribar a Craywinckel abans que al parc. El veïnat està relacionat amb l’aportació que les autores fan de la urbanització de la part baixa de la finca abans que Güell la comprés: la zona de Muntaner de Dalt (era el nom del terreny) per sota del carrer d’Olot tenia un pla dissenyat seguint les característiques de Gràcia. Un urbanisme massa popular al costat de l’entrada d’un parc que apuntava a les elits. La burgesia va preferir anar-se’n al Tibidabo.

Encara així, les autores no parlen de fracàs. És cert que va ser un projecte immobiliari fallit, però destaquen que és una de les obres més importants de Gaudí i un dels pocs treballs urbanístics que va realitzar, a més del seu caràcter d’«espai per al lleure i la cultura». L’alt rendiment econòmic que van obtenir els hereus de Güell amb la seva venda (3.170.000 pessetes) tampoc permet parlar de fracàs del que es considera l’«obra d’art total» del llegat del genial arquitecte.