Hostafrancs té poder

Malgrat que als papers posa Manel, a Hostafrancs tothom el coneix com ‘el Pepe’. «El meu padrí era el marit de Dolores Vargas, ‘la Terremoto’, i es deia Pepe. Però com que eren artistes, el dia del bateig no van poder venir, i si no hi havia el padrí no em podien batejar així. Llavors, el meu pare, que sí que era Manel, em va fer de padrí. Per això als papers posa Manel, però soc el Pepe», afirma l’home, membre d’«una de les sis o set primeres famílies gitanes que es van assentar al barri». «Segons he pogut investigar», diu. «La meva besàvia vivia al carrer de Vidriol. A casa seva hi havia una foto molt antiga en què sortien els seus pares, els meus rebesavis, i ja eren aquí, al barri», afirma l’home, pare de quatre, avi de set i besavi d’un, a punt de complir els 65.

Fa uns mesos que el Pepe va deixar el barri, contra la seva voluntat. Després de no poder parar el tercer intent de desnonament del pis al carrer de la Creu Coberta on vivia des de feia 35 anys, on van créixer els seus quatre fills, «per un retard de dies en el pagament del lloguer». «De dies», remarca. A l’espera del pis social a què té de dret (la seva és una de les 600 famílies a la llista d’espera de la Taula d’Emergència), viu amb la seva dona i la seva sogra en una pensió a Sabadell, derivats pels serveis socials. «Espero que el Nadal que ve ja ens hagin donat el pis al districte, on hi tenim tota la família», diu.

Ja jubilat, el Pepe assegura amb rotunditat que «la venda ambulant és morta». «En els últims temps, cobrava un atur de 128 euros i em buscava la vida. Durant molts anys, vaig vendre encenedors pels bars. Si un dia venia dues capsetes, aquests diners em treien», afirma.

La Noemí, la Belén, l’Àstrid i la Marina són l’ànima de la jove Associació per a la Formació i la Cultura de la Dona Gitana d’Hostafrancs, també coneguda com Associació de Dones Gitanes d’Hostafrancs o Romy Gipsy. Totes quatre coincideixen amb el Pepe que els dies en què es podia viure de la venda ambulant ja han passat. Una tarda, fa més o menys dos anys, mentre prenien un cafè, van arribar a la conclusió de la necessitat de fer alguna cosa per les dones de la seva comunitat. Del seu barri. «La primera reunió la vam organitzar aquí, al local de l’associació de veïns, que sempre ha col·laborat molt amb nosaltres. Pensàvem que no vindria ningú, perquè a més aquell dia plovia moltíssim, però ens hi vam ajuntar 25 dones d’edats molt diferents –assenyala la Marina–. Així vam veure la falta que feia».  

L’objectiu d’aquesta primera reunió era convèncer les seves veïnes de què volien fer; que ho havien de fer. «Les dones vivim en un cercle molt tancat. Anar a treballar, al matí, la que pot, i casa, menjar i culte. No hi ha res més. I el que busquem amb l’associació és explotar aquesta bombolla, que vegin més enllà. Per això una de les primeres coses que teníem clar que s’havia de fer era un curs de primària. D’alfabetització. Moltes tenen la il·lusió de llegir la Bíblia, la paraula, o d’ajudar els seus fills», afirma la Marina, mare de la Belén i cunyada de l’Àstrid. 

Vida més enllà de la casa i el culte

«El fet de fer-ho aquí, al barri i amb nosaltres, fa que puguem arribar a dones que no anirien enlloc més. Volem que aquest sigui un espai per mirar-nos a la cara i preguntar-nos què necessitem, què volem», diu la portaveu del col·lectiu. 

Nascuda l’abril del 2018, Romy Gipsy també vol ser un espai per a dones joves, ja casades i mares, que no van acabar l’ESO. «Moltes van deixar l’escola molt aviat, es van casar i van començar a treballar, però ara ja no hi ha feina com abans i s’adonen que sense l’ESO no poden optar a gaires llocs de treball», diuen. «I també volem treballar amb els nostres fills i conscienciar altres mares de la importància de portar els nens a l’escola», afirma la Noemí. 

Notícies relacionades

Can Peguera, l'aldea gal·la de Nou Barris

Fet i amagar entre els murs de la Model

Té 29 anys, la mateixa edat que la Belén. Totes dues estan casades, són mares i es penedeixen de no haver acabat l’ESO. «No volem que a les noies joves, a les nenes, els passi el mateix. Tot i que veiem que elles ja pensen diferent. Les noies de 20 anys, tot i que es casin, pensen, per exemple, a viatjar, una cosa que per a nosaltres era impensable», afirmen. «Als nostres fills els insistim que estudiïn. En el fet que tenir una carrera no ens fa menys gitanos. No ets més gitano per no tenir res», diuen.

Antigitanisme viu 

El nivell d’estudis no és l’únic problema amb què s’enfronten. «També hi ha molt racisme. En un treball de netejadora, em deien, com si fos positiu: ‘No sembles gitana’, com si semblar gitana fos negatiu. I entre nosaltres mateixes ens diem: ‘Si vas a una entrevista de feina, no et posis les arracades, que així sembles menys gitana’», afirma, preocupada, la Belén. També explica que alguna vegada, des de l’ajuntament, els han passat el contacte d’una empresa que necessitava netejadores i, quan han trucat, al dir que són Heredia o Vargas, no les han agafat. «I el mateix a l’hora de buscar de pis, el nostre problema no és només el preu desorbitat, que també», diu la Belén.