Les restes del naufragi

M’acosto al Palau Robert per veure l’exposició dedicada a l’extint Bocaccio que ha comissariat el meu col·lega (en el sentit tradicional del terme) Toni Vall. Em sorprèn una mica que un equipament cultural que depèn de la Generalitat pretengui retre homenatge a un local i una gent que representaven justament el contrari del que el nostre estimat Govern autònom fa des de la primera victòria electoral de Jordi Pujol el 1980. El cosmopolitisme i el gust per la diversió intel·lectual que distingia la ‘gauche divine’, els nacionalistes se’ls han passat per l’arc de triomf des d’un bon principi, per la qual cosa no sé si aquesta mostra és una prova de la magnanimitat del vencedor davant del vençut o si no és més que pur cinisme: si algú (o alguna cosa) s’ha carregat la Barcelona que apuntava maneres al final del franquisme ha sigut el pujolisme, els hereus del qual homenatgen ara una visió de la ciutat que mai va ser del seu grat.

L’exposició de l’amic Vall ocupa un racó dels jardins del Palau Robert i s’hi accedeix per la genuïna porta del Bocaccio. El que es troba dins recorda molt les restes d’un naufragi, i no ho dic amb intenció pejorativa, que consti. És com si haguessin aparegut a la costa un munt de fotos, documents, cartes, revistes, discos i ‘memorabilia’ de tot tipus i algú –en aquest cas, Toni Vall– els hauria recollit acuradament, ordenat i posat a disposició de l’espectador. Tot aquest material serveix, principalment, per mostrar la tasca titànica que es va imposar Oriol Regàs per intentar aconseguir que Barcelona fos una ciutat europea normal en una Espanya anormal.

El club més ‘branché’

Vaig conèixer l’Oriol en els seus últims anys i li vaig agafar molt afecte, com a gairebé tots els seus compares de la ‘gauche divine’, de qui tant ens havíem burlat els de la ‘generació Zeleste’ per una pura qüestió generacional que incloïa l’usual ritu de matar el pare. Intueixo que dins del Bocaccio dels bons temps –jo el vaig conèixer, gràcies a Enrique Vila-Matas i Gonzalo Herralde, al seu decadent final, quan l’Oriol se n’havia anat i imperava el garrafó– es vivia en una il·lusió molt estimulant on el franquisme, la ‘carcundia’, la hipocresia i la incultura no hi tenien cabuda. Una cosa semblant passava a Zeleste, però s’ha de reconèixer que el dels nostres progenitors tenia més mèrit perquè l’Espanya dels 60 i 70 era molt més crua que la de la Transició. En aquest ambient plomís, l’Oriol –a qui mai li va agradar la vida nocturna i que era un malenconiós de cura– va crear el club més ‘branché’, va publicar una revista amb el seu nom, va editar llibres, va treure discos i fins i tot va finançar algunes pel·lícules, com la del seu amic Gonzalo Suárez Morbo, que va causar cert escàndol al seu dia. La Barcelona dels 60 i 70 no hauria sigut la mateixa sense Oriol Regàs.

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

Com que Bocaccio es va inaugurar el 1967 –quan jo tenia 11 anys–, vaig tardar bastant en conèixer-lo, ja en el seu pitjor moment. Per a mi, Bocaccio només va ser el lloc al qual anaves perquè et donessin la punteta amb el garrafó perquè tancava molt tard. De la ‘gauche divine’ amb prou feines quedava ningú, tot i que una nit vaig poder veure Jaime Gil de Biedma conversant animadament amb un punk dels de cresta i jupa de cuir. Una estranya pruïja generacional m’havia portat a ignorar Bocaccio des que vaig tenir edat de pernoctar, i la ‘gauche divine’ em semblava una colla de burgesos ricassos afrancesats i passats de moda. Com els deia, al conèixer Colita, Perich, Jorge Herralde, Terenci Moix, Elisenda Nadal, Oscar Tusquets i, sobretot, l’Oriol, els vaig agafar afecte, i fins i tot aquest costum tan estès que compartien gairebé tots de no escoltar el que tenien davant em va acabar resultant entranyable. I no hi ha dubte que es van tirar una gran vida en circumstàncies molt hostils, la qual cosa ja em sembla un motiu d’admiració.

L’exposició del Palau Robert és una immersió bastant aconseguida en una altra època i una altra ciutat. Suposo que aviat li tocarà l’homenatge a la ‘generació Zeleste’, si prossegueix la magnanimitat (o el cinisme) de l’Administració. M’oferiria com a comissari, però tenint en compte la pobra impressió que el règim té de mi, més val que em quedi a casa.