L'ateu i el clergat

Aquest dilluns es va presentar a la llibreria Laie el nou llibre de Román Gubern, ‘Un cinéfilo en el Vaticano’, inclòs en la col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama i encàrrec del seu cunyat, Jorge Herralde. I allà era jo per escoltar-lo, com si haguéssim tornat a 1973, quan des del meu pupitre en una aula de la Facultat de Periodisme de Bellaterra assistia a les classes del Román i m’entretenia interrompent-lo perquè perdés el fil, ja que havia descobert que el meu professor brillava en el monòleg i l’escolta, però la conversa se li resistia; sobretot, intueixo, si el dropo de torn era un alumne setciències.

Ara que ho penso, tota la vida que em creuo amb Román Gubern i fins i tot he aconseguit mantenir amb ell divertides converses, ja que sempre hi ha (¿hem?) tingut un punt de fuga que condueix a allò jocós. La primera vegada que li vaig dirigir la paraula fora de la universitat –a la porta d’un cine ja difunt–, se’m va quedar mirant com si, a l’estil de Groucho Marx, no sabés si jo existia o si el dinar l’havia reprès. Després vam anar millorant a través de diferents trobades per Espanya i crec que el ‘highlight’ de la nostra relació va ser quan el vaig convèncer per participar en un documental de Canal+ sobre el cine de ‘destape’ de la Transició en què es va deixar entrevistar en una platja de Lloret tenint de fons una actriu porno que havia portat el director, Manuel Romo, i la tasca de la qual consistia a col·locar-se de quatre grapes, amb el cul en pompa, mentre el catedràtic perorava. Afegiré que, al cotxe, de tornada a Barcelona, el Román es va mostrar bastant romancer amb la nudista.

Personatge fonamental

Va presentar l’acte de Laie el prologuista de l’opuscle de Gubern, el nostre comú amic Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, que va heretar de l’autor el seu càrrec a la universitat quan el Román se’n va anar a Roma el 1993 per dirigir la seu local de l’Institut Cervantes. Riambau va introduir un personatge fonamental a l’hora d’aconseguir que un ateu conspicu com Gubern acabés formant part de la comissió pontifícia per celebrar el centenari del cine –concretament, de la primera projecció dels germans Lumière al París de 1895–, Enrique Planas, jesuïta català que estava al comandament de la Filmoteca del Vaticà. «Tot va començar amb mossèn Planas, que vaig conèixer a l’Havana durant un congrés cinematogràfic. Quan es va assabentar que vivia a Roma, em va trucar per a allò de la comissió, sabent que jo no era de la parròquia. Tot i que no soc creient, intueixo que els jesuïtes de la meva infància em van influir més del que creia, ja que em vaig afegir a la comissió celebratòria amb cert entusiasme; més que res, per veure com funcionava per dins el món dels capellans», va dir Gubern.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Segons Riambau, ‘Un cinéfilo en el Vaticano’ recorda un llibre anterior del seu autor la temàtica del qual és, aparentment, oposada, ‘La imagen pornográfica y otras perversiones ópticas’. Sona versemblant, pel que conec el Román, que el seu interès per la pornografia i per l’Església catòlica consisteixi en sengles variants de la perversió en general (i no fa falta recórrer a les tendències pedòfiles del clergat, que tanta pasta han costat a la institució a l’hora de tapar boques). El Román assegura tenir a casa una ‘snuffmovie’, així que de perversions en sap una estona. Quan es va incorporar a la comissió pontifícia, va descobrir que calia fer tres llistes de pel·lícules acollides a tres conceptes: valors religiosos, valors humans i valors artístics. No va tenir gaire sort amb els seus suggeriments, però va aconseguir alguns èxits. Es va quedar amb les ganes de veure el papa Karol Wojtyla, això sí, perquè aquest va traslladar l’audiència promesa en la comissió a Arnold Schwarzenegger, algú que contribuïa més i millor a la propagació de la fe cristiana en el món.

Aquella mateixa nit em vaig llegir el llibret del Román i vaig passar una estona formidable. En les seves poc més de cent pàgines es barreja una història abreujada del cine religiós amb una prosa autobiogràfica molt amena, tot i que una mica melancòlica a causa de la vellesa. La presentació va ser com una última classe magistral del professor Gubern per al seu també envellit alumne.