'Santacollywood', una ciutat de cine

A la televisió alemanya s’ha resolt un crim tremebund causat per una disputa entre llauners; però no una baralla qualsevol, sinó un cas de categoria, amb franctiradors i un testimoni clau amb una amnèsia mai vista des que a Gregory Peck el psicoanalitzava Ingrid Bergman a ‘Recuerda’. És, que quedi clar per endavant, en una ficció televisiva: ‘Der Barcelona Krimi’, una sèrie sembla que molt popular a les llars teutones. En aquesta sèrie hi apareixen, per descomptat, les postals habituals de Barcelona, però amb bon ull s’endevinen, de tant en tant, algunes escenes rodades a Santa Coloma de Gramenet, plató en alça per a rodatges des que un parell de nadius colomencs, fills d’obrers en una ciutat sense indústria, van triar com a ofici ser localitzadors, professió curiosa que mereix un punt i a part per ser explicada.

Igual que Paquita Salas té ‘book’ d’actors i actrius, Krei, aquesta agència amb arrels a Santa Coloma, en té un de possibles localitzacions en les quals rodar tal sèrie o tal altra, pel·lícula o anunci, i, com explica Manel Muns, un dels membres d’aquesta petita companyia, «Santa Coloma és una ciutat molt dadà», en el millor dels sentits d’aquesta expressió, és a dir, que com va fer Duchamp i la resta de la camarilla de dadaistes fa 100 anys, aquesta ciutat de 120.000 habitants encaixonats en set quilòmetres quadrats desafia el cànon del que és acceptat com a bonic i proposa que no hi ha res més estèticament reconfortant que la normalitat. En deuen voler un exemple. Aquí en va un. El carrer de Formentera.

És un carrer molt petit, proporcionalment com l’illa a la qual està dedicat. Tan aviat com comença ja s’acaba. Està a les cotes altes de Santa Coloma. És un balcó de luxe amb una vista magnífica sobre la gran Barcelona, inusualment obliqua, amb una panoràmica sobre les dues sagrades famílies: la laica, de tres xemeneies, a Sant Adrià de Besòs, i la beata, de Gaudí, a l’Eixample. La publicitat d’un parell de marques de cotxes ja ha donat amb aquest carrer per llançar els seus models.

El cas és que els fotògrafs Aina Yraola, Andreu Fernández i Alex Redorta tenen l’encàrrec de Krei de fer el ‘book’ de possibles localitzacions de Catalunya, per al qual no tots els llocs serveixen. Primer hi ha practicitat. Han de ser espaiosos, perquè els camions de l'equip del rodatge hi puguin aparcar. No està de més, tampoc, que el veïnat sigui amigable. En el sector diuen que a Barcelona aquest permanent estat d’enrabiada, que comença a ser una senya d’identitat dels de la capital, convida a buscar paisatges en altres ciutats. I és aquí on, com explica l’alcaldessa Núria Parlon, Santa Coloma obre els braços.

«Santa Coloma encara és una gran desconeguda», assegura Parlon. Té raó. Des de l’altra riba del Besòs s’ignora, per exemple, l’imponent jaciment iber de Puig Castellar, amb millors vistes encara que el carrer de Formetera, però si no es vol anar tan enrere en el temps, s’oblida, a més, que no només Barcelona té restaurants amb estrella Michelin. Santa Coloma també competeix en aquesta disciplina amb el Lluerna, i amb Ca l’Armengol i el Verat en la categoria Bib Gourmand, que es diu ràpid.

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

Ser plató de rodatges és el nou front en el qual la ciutat vol guerrejar, no ocasionalment, com quan Javier Bardem va passar per la ciutat per a algunes de les escenes de ‘Biutiful’ o quan Bellmunt va plantar les seves càmeres a l’església Major per rodar ‘Pa d’àngel’, sinó de manera contínua. Durant aquest 2020, avança Parlon, l’ajuntament demanarà formalment l’ingrés a la Catalunya Film Commission, una de les primeres portes a què truquen les productores quan planifiquen una filmació. L’impacte d’un rodatge no es mesura només en euros. Si és possible, el propòsit municipal és que les escoles de teatre locals proporcionin els extres que requereixi el director per a cada escena.

El ganxo de Santa Coloma (almenys així ho veuen a Krei) és que, a més d’aquest toc dadà que té la part bonica de la vulgaritat, té una arquitectura que és la repera, ja que al costat d’un portal de les albors dels 70, perfectament congelat en el temps, del qual si sortissin sobtadament Fernando i Pepito el Yeyé qualsevol creuria que això és el Morrot barceloní del 1971 en la moguda jornada del Watusi, hi pot haver un altre edifici modernament mil·lenista, i això, sembla, és el súmmum dels rodatges: canviar narrativament de ciutat sense moure’s d’un mateix carrer.