Una serenata de mariachis per videotrucada

Els qui han tingut la sort de presenciar una serenata amb mariachis saben perfectament la classe d’estremiment que produeix la irrupció trompetera i guitarronera i de violins i violes de mà en un casament, en un aniversari, a l’apartament en silenci on dorm l’estimada sense sospitar que uns tipus en vestit de genet mexicà han accedit sigil·losament al saló i es disposen a cantar mexicà. Com a experiència és magnífica, musicalment i sentimentalment parlant, sigui en la pell de l’‘homenatjador’ o de l’homenatjat, i va tenir la sort de disfrutar-la durant dues setmanes, pràcticament cada dia, l’estudiant de fotoperiodisme Jordi Fornos: de serenata en serenata veient gent prorrompre en plor o en rialla –o en totes dues, i no sempre en el mateix ordre– quan els mariachis començaven la seva mostra de poder; testimoni privilegiat de la potència emocional d’aquesta pràctica que l’onada d’immigrants llatinoamericans de principis de segle ha normalitzat a Barcelona.

La consigna era fer un reportatge fotogràfic sobre alguna cosa, un tema lliure; l’única limitació, si ho era, és que tingués relació amb una efemèride pròxima. Fornos va consultar i va veure que el 21 de gener era el Dia del Mariachi, i al seu cap es va dibuixar una ondulant forma d’aquiescència: «És clar». És clar: un reportatge de mariachis barcelonins encaixava en la seva idea de les coses que s’han de fotografiar. La seva decisió ha quedat consignada en un complet treball gràfic sobre l’activitat dels mariachis Barcelona i Tequila, que es compten entre els més actius de la ciutat. Amb la seva càmera, Fornos va dur a terme el seu propi i particular viatge mexicà pel cor de Barcelona –a ritme de «¡ai, ai, ai, ai!», segur–, i del periple ha tret una sèrie de conclusions: que «el mariachi, més que una música, és una forma de vida», per exemple. O que «gairebé no hi ha mexicans» en aquest ambient mexicà, i que la majoria són colombians, peruans i veneçolans. O que una de les cançons més sol·licitades continua sent, per descomptat, ‘La hija del mariachi’, la que tothom coneix com ‘El rey’.

«Yo sé bien que estoy afuera / Pero el día en que yo me muera / Sé que tendrás que llorar».

«¡Llorar y llorar / Llorar y lloraaaar...!»

‘¡Híjole!’

Sopar d’empresa

A Jalisco, Michoacán, Zacatecas o Guanajuato, o qualsevol lloc de Mèxic, estan acostumats als mariachis i hi ha grups que donen per formar un equip de futbol, però a Barcelona no només és més difícil ajuntar tants músics, sinó que una explosió de megatones musicals d’aquest calibre i amb la nocturnitat d’una serenata probablement desencadenaria un motí entre les comunitats de veïns. A més, no hi cabrien. De manera que aquí els grups són de tres o quatre: trompeta, violí, guitarrassa, viola de mà. Fornos va seguir els Barcelona i els Tequila per aniversaris i aniversaris de casament, per pisos i restaurants, comprovant, darrere la càmera, com omplien amb alguna cosa més que música l’ambient. «Un bon rotllo increïble per on anaven. La gent es posava contenta, s’emocionava...». Atès que era desembre, va ser convidat al sopar d’empresa del Mariachi Barcelona. Ell, discret, va dir que arribaria als cafès. «Va ser molt bonic, perquè cadascú li va cantar una cançó a la seva dona mentre els altres l’acompanyaven. Cantaven i després els donaven una rosa». Fornos va aprendre que ser dona d’un mariachi no és fàcil. «És un treball nocturn, els poden trucar en qualsevol moment...»

L’escena més estranya, o més dels nostres estranys temps, va tenir lloc a México Dorado. Un local de Sants. Un estudiant bolivià els va explicar que havia vingut per estudis a Barcelona i havia hagut d’allargar la seva estada una mica més del que tenia previst i que a Bolívia a la seva nòvia boliviana l’ajornament no li havia semblat bé. Les coses eren així, transatlànticament tenses, i l’home havia decidit recórrer al mariachi: destensador universal, remei científicament provat contra el desamor. L’escena era estranyament tecnològica i commovedora alhora: els Mariachi Barcelona, tocant i l’home, emocionat, transmetent la serenata fins a Bolívia, a la seva nòvia, emocionada, via videotrucada.

Notícies relacionades

Dues noves línies reforcen el bus nocturn de l’àrea metropolitana

Inaugurades les noves parades de bus interurbà de la Meridiana

Amor meu, perdona’m.

Per descomptat que el va perdonar.