Gràcia protegeix la seva identitat a través del patrimoni

Que el barri de Gràcia té una identitat pròpia és una cosa que ningú discuteix. Ni els seus veïns, que n’estan orgullosos, ni la resta de la ciutat; potser, només potser, alguns envejosos. Una identitat pròpia fruit del seu origen i posterior evolució. És a dir, una zona rural nascuda a l’empara del convent de Nostra Senyora de Gràcia, popularment conegut com Els Josepets, que va donar nom al barri. Una zona que es va urbanitzar a partir de places i parcel·lacions de terrenys agrícoles i va créixer quan l’horta va deixar pas a la indústria. I una zona amb caràcter que no s’ha deslliurat dels excessos de l’urbanisme més voraç i que ha estat, fins i tot, a punt de desaparèixer. 

¿Quan? El 1917, any en què Ferran Romeu va tenir la gosadia de projectar la Via O. Igual com la construcció, a principis del segle XX, de la Gran Via A (l’actual Via Laietana) es va carregar tot l’entramat de carrerons medievals del nucli antic de Barcelona per unir l’Eixample amb el port, la Via O tenia l’objectiu d’arrasar una gran part del poble històric de Gràcia per unir el passeig de Sant Joan i la plaça de Lesseps. El Pla Romeu, que així s’anomenava el projecte, va ser vigent fins al 1986, data en què es va aprovar la seva desafectació total. 

Amb l’indult, Gràcia no va perdre una part important de la seva identitat construïda a base d’urbanisme i paisatge, dos elements que ara s’intenten preservar tant sí com no. La primera revisió normativa del patrimoni de la ciutat – ‘Catàleg de patrimoni historicoartístic de Barcelona de 1979’ – focalitzava les seves prioritats en l’arquitectònicament monumental, també a Gràcia, allà hi havia ja la Casa Vicenç i el parc Güell. La revisió actual fuig d’això per centrar-se en la morfologia del teixit urbà, de construcció significativament molt diferent en els diferents barris de Barcelona; la sostenibilitat, és a dir, mantenir per no construir més, i la biodiversitat, identificant els patis i els jardins privats que encara mantenen vegetació per procedir a la seva salvaguarda. 

El desterrament: la casa del Baró de la Barre perd el títol 

Una revisió que inclourà tota la ciutat, que ja va fer els seus primers passos a Horta i la part antiga de Sant Andreu i que ara aborda el seu treball més ambiciós amb l’actual proposta de Gràcia i la seva modificació pendent del Pla General Metropolità (PGM). El treball ha suposat l’estudi detallat de 218 hectàrees i ha donat com a resultat que es dobli el nombre d’edificis protegits, passant de 564 a 1.021, i la documentació exhaustiva de les 35,2 hectàrees verdes de la zona. Tot i que no tot han sigut ingressos, el nou catàleg també té baixes. Només una: la casa del Baró de la Barre (Gran de Gràcia, 190), un palauet de principis del XIX d’estil neoclàssic les modificacions del qual l’allunyen del seu aspecte original i dels criteris per continuar en el catàleg.  

La història: el creixement immobiliari del XX 

El Baró de la Barre surt i la casa de Margarita Batlle entra. L’edifici modernista del carrer de Verdi, 111, agafa el nom de la seva propietària i s’inclou en la llista d’immobles protegits per la seva arquitectura –galeria de sis arcs de mig punt, balcó de ferro forjat, façana ornamentada i esgrafiada, i interiors conservats– i el seu valor com a exemple de l’explosió immobiliària que Gràcia va viure a principis del segle XX. La casa va ser primer unifamiliar i després es va convertir en edifici de pisos de lloguer. El jardí interior és un altre element important que ha permès que accedís a l’Olimp del patrimoni. Com s’hi han incorporat també la casa de Jacint Esteva, la casa de César Santurio i la casa de Matas. En total, 25 noves entrades d’edificis que mereixen una protecció individual. 

Les fàbriques: un oblidat passat industrial, a relleu 

El catàleg actual recull cases particulars, sí, però també fàbriques, un patrimoni que s’ha perdut però que existia. Se’n conserven poques i s’han de preservar. Es tracta de construccions que no tenen grans dimensions però que sí són contundents, com exemplifiquen els tres nous edificis a protegir: la Fàbrica Peitx (Francisco Giner, 25-27), la Fàbrica Joaquin Cordomí i Rius (Torrent de l’Olla, 208) i la Sederia Fàbregas (Robí, 30-36). La primera i l’última són exemples de la importància que va tenir la indústria tèxtil a Gràcia a principis del XIX i també exemples del poc valor que es va donar a aquestes construccions en el XX, anys en què o van ser transformades o destruïdes. La tercera en discòrdia és de construcció tardana i racionalista, i no es dedicava al tèxtil sinó a la xocolata.  A més, passa per ser un dels millors exemples d’edificació fabril de postguerra del districte. Però no són les seves característiques arquitectòniques les raons principals per led quals els tres edificis entrin a formar part del catàleg i mereixin una alta protecció individual: pesa molt més la seva tipologia (industrial) i el fet que documentin la història i el passat fabril de Gràcia.

El centre: blindatge de 390 edificis de la Vila  

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

En aquest desenvolupament demogràfic va tenir molta importància l’ordenació del territori al voltant de les places. Entre els anys 1830 i 1879 se’n van aixecar 10 com a mínim: Trilla, Llibertat, Orient (l’actual plaça de la Vila), Sol, Isabel II (l’actual plaça de la Revolució), Diamant, Nord, Rovira i Trias, Joanic i Virreina. Són conjunts protegits des del 2000, que ara s’han vist reforçats amb l’entrada al catàleg d’edificis que no tenien empara. És el cas de dues finques de la plaça del Diamant (al carrer de l’Or amb Guilleries), que no tenen elements destacables arquitectònicament parlant però que sí que presenten una tipologia pròpia del territori: façana de sis metres alineada en eixos verticals, finestres emmarcades i planta baixa amb arc rebaixat més tres o quatre pisos d’alçada. És el model de finals del XIX i també el model de construcció tradicional que permet mantenir l’ambient, la personalitat i la identitat de Gràcia. Un clar exemple dels nous criteris patrimonials en què la visió de l’urbanisme i el paisatge és tan o més important que la monumental. En aquest criteri encaixa, així mateix, la protecció de l’anomenat conjunt de la Vila, 390 edificis d’abans de 1932 aixecats al centre històric que passen a ser intocables i que caracteritzen el teixit urbà tradicional de Gràcia. 

El verd: ni pati ni jardí ni arbre sense rastrejar 

Però a més de pedres, la revisió ha comportat el rastreig pam a pam de 35,2 hectàrees de cobertura verda, de les quals 20,8 són patis i jardins privats. L’objectiu és trobar les eines urbanístiques necessàries per protegir-les i així consolidar el seu paper mediambiental. A més, la minuciosa diagnosi verda ha permès detectar 12 arbres destacables per les seves característiques susceptibles de ser incorporats al catàleg d’arbres d’interès local.