Totes les vides de l'Espanya Industrial

Malgrat les seves dimensions olímpiques –no és un dir, aquest imponent equipament es va construir el 92 per acollir les proves d’halterofília dels Jocs– el pavelló de l’Espanya Industrial  és gairebé una estructura d’Estat per al viu teixit veïnal de Sants. Un espai obert de sol a sol on es creuen les vides de les àvies que aprofiten els matins per veure’s, riure juntes i fer aiguagim després de deixar les netes a l’escola, les mateixes nenes, que, a la tarda, omplen de futur l’espai al sortir de classe en les mil i una extraescolars esportives.

Esteban Ruiz és un dels 112 abonats que continua en actiu a l’espai des del dia que va pujar la persiana per primera vegada. «Van obrir el març del 93 i jo em vaig jubilar a l’abril», recorda amb la seva tovallola penjada al coll i la seva ampolla d’aigua a la mà aquest jubilat de la Seat de 85 anys. La memòria no li falla. L’equipament va obrir convertit en gimnàs el 1993, quan el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, de què formen part 310 entitats culturals i esportives d’aquests tres barris, va assumir un repte majúscul per al qual no tenien referents: gestionar –de forma cívica, es diria ara– un monstre de més de 10.000 metres. Ho recorda Jordi Clausell, històric del moviment veïnal del territori i del Secretariat, federació que des d’aleshores està al capdavant d’aquest macroespai municipal.

Zumba (i el que es presenti) als 85

«El meu fort són la bicicleta i la cinta, però he fet una mica de tot», afirma l’Esteban. Els divendres, per exemple, zumba. «Abans venia a la tarda, però des que va morir la meva dona em vaig passar als matins. Em feia molta pena arribar a casa de nit i no trobar-la, així que vaig canviar de rutines. Ara m’aixeco a les set, esmorzo i vinc al gimnàs, on em coneixen tots», explica. La seva dona, la Mercedes, també era una sòcia molt estimada al lloc.

En una de les parets centrals del gimnàs, un gran mural recorda l’origen del pavelló. S’hi mostra el palmarès complet de la competició olímpica celebrada aquí. «¿Veus aquest espai buit aquí, sota l’etiqueta de bronze? Al guanyador de la medalla se la van retirar i van manar esborrar-ne el nom», recorda Lluís Garcia, director del CEM La Bordeta, l’altre equipament esportiu del territori gestionat també pel Secretariat d’Entitats i que, després d’una consulta popular entre els seus socis –a Sants són així– funcionen gairebé com un sol espai en dues seus (amb el mateix carnet poden acudir indistintament a un gimnàs o a l’altre). 

Nets del Vapor Nou

Aquí la joia de la corona és la pista de parquet on es van celebrar els Jocs i on ara poden entrenar tres equips alhora, però poden presumir igual de la resta d’espais, amb vistes a un parc de l’Espanya Industrial també fruit d’una tossuda lluita veïnal. Com tants altres espais públics i equipaments a la ciutat i al barri. Sense anar més lluny, la biblioteca del Vapor Vell, on hi va haver la primera gran fàbrica tèxtil moderna que es va instal·lar a l’antic municipi de Sants i una de les primeres de Catalunya. De fet, la fàbrica de l’Espanya Industrial,  als terrenys reconvertits ara en hub de la salut comunitària de Sants, se la coneixia com el Vapor Nou, en contraposició amb la primera. La de l’Espanya Industrial va ser una de les grans empreses de la zona, que el 1880 donava feina a 2.500 persones. Va tancar l’any 1969, quan els seus terrenys es van vendre i va començar la llarga lluita veïnal per convertir-los en el gran parc que és actualment.

La Sarah Sábado, directora del CEM Espanya Industrial, mostra amb orgull –no és per a menys– les instal·lacions. És un dimecres qualsevol a primera hora del matí i l’enorme vestidor principal de dones és un formiguer, en aquesta hora escolar, de dones d’edat adulta. «Tenim 200 activitats dirigides per a totes les edats», diu Sábado. Novament, allò de totes les edats no és un dir. De l’Esteban,  als seus 85, als assistents al mig centenar de cursos dirigits a nadons. «I fins i tot venen abans de néixer. Tenim moltes activitats dirigides a embarassades», afirma la directora, que destaca la importància de la complicitat amb el teixit associatiu i d’adaptar-se a les necessitats del barri.

De les 18 entitats esportives que tenen aquest pavelló com a seu –amb uns 100 equips, en totes les categories–n’hi ha quatre de persones amb diversitat funcional. «Venen a la piscina els divendres i tenim un monitor per cada dues persones», diu assenyalant la cara més social d’aquest gimnàs, on també acudeixen dones i homes més joves a posar-se en forma i als vestidors del qual es pot sentir parlar des de qüestions internacionals com el coronavirus –el tema aquestes setmanes– fins a qüestions més de barri, com l’organització veïnal per oposar-se a la transformació del vell Happy Parc –el primer parc de boles de la ciutat, a escassos metres d’aquí– en un tanatori, un dels temes que està marcant l’agenda del barri aquests dies. 

Notícies relacionades

Can Peguera, l'aldea gal·la de Nou Barris

Vallcarca, renéixer després de l''urbanicidi'

Temes globals i locals entre banyadors, pilotes, rialles, suor i tovalloles.