La moguda modernista

Divendres passat, la galeria Gothsland va clausurar l’exposició ‘Barcelona i Els Quatre Gats. Un gir vers la modernitat’, que ha sigut visitada per més de 26.000 éssers humans al llarg dels últims quatre mesos. Per posar-hi el colofó, l’actual responsable de la galeria, Gabriel Pinós (els seus pares la van fundar el 1978), va convocar uns quants devots del noucentisme per presentar el catàleg de la mostra: «Ja sé que el catàleg sol estar a punt per a la inauguració, però aquí ha calgut esperar a la clausura». En qualsevol cas, l’espera ha valgut la pena, ja que som davant d’un llibre esplèndid sobre l’alegre colla d’Els Quatre Gats –membres fundadors: Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo i el propietari de l’establiment, Pere Romeu– i els seus amics, coneguts i saludats, entre els quals destaquen Manolo Hugué i Pablo Picasso.

Per Pinós, allò va ser una espècie d’‘underground’ modernista; i Els Quatre Gats, o això vaig voler entendre, un antecessor del Zeleste barceloní o el CBGB novaiorquès. En aquesta taverna es reunia el millor de cada casa amb la seva levita, la seva pipa, la seva barba i les seves ganes de molestar els benpensants. Antoni Gaudí els considerava a tots una colla de poca-soltes, però tenia estima a Ricard Opisso, que havia sigut alumne seu. Com en les novel·les d’iniciació, gènere que continua en plena vigència sense haver necessitat evolucionar gran cosa, els bohemis de l’època eren uns nois amb aspiracions artístiques i ganes de divertir-se. Tenien un ull posat a París com els moderniquis dels 80 el vam tenir clavat a Nova York. De fet, Els Quatre Gats es va inspirar en Le Chat Noir, tuguri francès on els potentats del grup –bàsicament, Casas i Rusiñol– es dedicaven, durant les seves visites a la Ciutat de la Llum, a alternar amb altres artistes, mamar a consciència, polir-se l’herència en meuques i gresques i cagar-se en el més sagrat per a aquesta burgesia de la qual formaven part.

Avui dia, cert sector del feminisme radical els consideraria uns masclistes, ja que és veritat que l’art i la diversió, tret de comptades excepcions, eren coses de nois. Les dones només figuraven en les seves vides com a models, muses, amants, putes i, en ocasions, dones. Així funcionaven les coses en aquells temps i, com diria Sandro Giacobbe, ho sento molt, la vida és així, no l’he inventat jo.

Sexenni frenètic

Els Quatre Gats ocupava els baixos de la Casa Martí, un edifici de Josep Puig i Cadafalch situat en el número 3 del carrer de Montsió. Va estar obert molt poc temps, entre 1897 i 1903, però l’activitat va ser frenètica durant aquell sexenni: a Els Quatre Gats es menjava, es bevia –segons consta en una carta de l’establiment, una ampolla de Moët & Chandon costava 15 pessetes, que devia ser una pasta si tenim en compte que et servien uns macarrons per 78 cèntims–, es muntaven exposicions, es cantava, es practicaven les ombres xineses i fins i tot s’editava una revista, ‘Quatre Gats’, de la qual es van arribar a publicar 15 números.

Notícies relacionades

El cas Tersa arriba al Suprem per investigar Eloi Badia

La febre de les cites ràpides

Tot i que els textos del catàleg –a càrrec de Juan C. Bejarano, Pau Medrano-Bigas, Vinyet Panyella, Oriol Pujol Artigas, Sebastià Sánchez Sauleda i el galerista Pinós– estan molt bé, la ‘piece de resistance’ del volum són unes memòries fragmentàries d’Opisso que informen en primera persona del que es coïa a la Barcelona modernista (tot i que la bona societat, com sol passar, considerés els nostres estimats bohemis uns fills de papà o uns mamarratxos, depenent de la seva fortuna i/o la seva extravagància; al rosegaaltars de Gaudí li tenien més respecte, però sense sobreactuar). Escrites a mà (majoritàriament en castellà) als anys 50, sobre fulls solts i desordenats que l’amic Pinós s’ha tornat boig per ordenar, com ell mateix reconeix, constitueixen un document fonamental per abocar-se a la vida del bohemi barceloní del canvi de segle.

Llàstima que els pelacanyes d’ahir siguin els artistes cotitzats d’avui i que, per tant, un no pugui adquirir les seves obres amb la tranquil·litat que ho feien els seus conciutadans al principi del segle XX. Em conformo amb considerar els artistes i tertulians d’Els Quatre Gats, com deia el poeta, ‘mes amis, mes semblables, mes frères’.