Es busca una cama extraviada

Es busca una cama. Esquerra i d’home. Es va amputar fa 96 anys a l’altura de la meitat de la cuixa. Deu estar, suposadament, conservada en alcohol, formol o alguna altra mena de líquid. En cas que algú la trobi, podria ser, per exemple, en una lleixa oblidada de la Universitat de Barcelona o entre les pertinences d’algun antiquari d’articles exòtics, sisplau, que es posi en contacte amb Alfons Zarzoso, responsable de l’àrea de les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHMC). Va pertànyer a Ramon Turró, que a Barcelona té un merescudíssim carrer, ja que el 1914, amb una brotxa i pintura vermella, va resoldre una de les epidèmies més letals de la ciutat, que cada dia es carregava uns 80 veïns. Aquell episodi de tifus va contagiar 25.000 barcelonins, dels quals 2.036 no van arribar a 1915 per explicar-ho.

Que la figura de Ramon Turró i, per descomptat, la de la seva cama incomprensiblement extraviada (història tan certa com desconcertant de què després es donaran més pistes) ara emergeixi aquí no és per buscar a la babalà antecedents de l’actual crisi del coronavirus, sinó perquè el 9 de març es va presentar a Barcelona, sense fer soroll, un llibre sense paragó, ‘Cuerpos mostrados, regímenes de exhibición de lo humano en Barcelona y Madrid entre los siglos XVII y XX’. Una desena d’investigadors de diferents disciplines exposen en aquest assaig com al llarg dels últims 300 anys el cos humà o algunes porcions s’han utilitzat per a la docència mèdica o simplement per a l’exhibició firaire, i com els criteris mai han sigut uniformes. Durant la presentació l’antropòloga Yolanda Aixelà va estar molt encertada, ja que va contrastar la crisi ètica que es va desencadenar en els anys 90 per l’exhibició d’un boiximà dissecat al Museu Darder de Banyoles i la indiferència amb què Barcelona acull actualment una mostra permanent de cadàvers reals en actituds no sempre dignes, ‘Human bodies’, sense que a ningú li sembli malament.

12 ronyons i set pròstates

Però va ser Zarzoso, gat vell en aquestes arts, que es va emportar el mèrit pel títol que va posar al capítol amb què participa al llibre, ‘¿Dónde está la pierna de Ramon Turró?’, en què repassa la breu història del Museu d’Anatomia Patològica que es va fundar a Barcelona a mitjans dels anys 20 i que va ser desmembrat, oportuna expressió, sens dubte, al voltant de 1940. Era un espai científic que va néixer per servir de trampolí per als investigadors del camp de la ciència mèdica. Era visitable, per descomptat, però les peces de la col·lecció també podien prestar-se per impartir lliçons a les aules. Els doctors de l’època van aplaudir l’afany d’Antonio Ferrer Cagigal, impulsor del museu, i el van ajudar en la mesura de les seves possibilitats. La clínica d’Emilio Sacanella  va donar 12 ronyons i set pròstates. Vicente Carulla, impulsor de la radioteràpia a Barcelona, va obsequiar el museu amb un cap jivaritzat a la selva amazònica. Com queda clar, la col·lecció era d’allò més eclèctica.

És necessari tenir presents aquests antecedents per comprendre el conjunt d’esdeveniments que es van desencadenar al número 10 del carrer del Notariat de Barcelona. Allà vivia Turró el 1926 i allà es va fer operar per alguns dels metges més prestigiosos de la ciutat. No sobreviuria gaires dies. La diabetis complicava la resta de les seves malalties i, en un determinat moment, li van haver d’amputar una cama. Sembla que es mantenia serè malgrat les circumstàncies, perquè va demanar expressament a un dels doctors, Joaquim Trias, que donés la seva cama al Museu d’Anatomia Patològica. Ho va fer. N’hi ha prova documental, però la cama es va extraviar quan el museu va ser víctima del menyspreu amb què es tracten els fons museològics en desús en aquestes latituds. Als anys 80, el MHMC va aconseguir una petita porció d’aquell material, capaç d’aparèixer als llocs més insospitats, per ejemple, és clar, al mercat dels Encants. Però de la cama de Turró, a què el qualificatiu de relíquia científica li ve com l’anell al dit, no se n’ha sabut mai res més.

Les relíquies científiques són, que quedi clar, més reals que les religioses. De vegades les seves històries són atzaroses. Fa pocs anys dos dits i una dent de Galileu van retornar al Museu de la Història de la Ciència de Florència després d’adquirir-se en una subhasta per un antiquari. El cervell d’Albert Einstein, tot i que va passar dècades amagat en un pot de vidre en una cuina particular, es conserva actualment com un bé preuat als Estats Units. També els ulls que, com el cervell, es van extirpar sense permís i amagats en una caixa de seguretat a Filadèlfia.

Hi ha relíquies encara més estranyes, si és que en voleu saber més. Henry Ford atresorava en una proveta el que ell deia que era l’últim alè exhalat per Thomas Alva Edison. La cama de Turró, en aquest altar d’excentricitats, podrà semblar la d’un sant laic menor, però aquest home va fer més per la salut dels barcelonins que les patrones de la ciutat, Eulàlia i Mercè, en totes les seves processons juntes.

L’epidèmia de tifus de 1914 era de categoria. L’origen de la infecció no estava clar. La ciutat, amb comptades excepcions, era nauseabunda. Els carrers de Ciutat Vella i dels nuclis urbans acabats d’annexionar acumulaven capes de brutícia i als terrats de les finques sovint es criaven animals de granja. Les infeccions per tifus desbordaven la capacitat assistencial de la ciutat. Un advocat de la Societat General d’Aigües de Barcelona, empresa llavors en pugna amb fer-se amb la gestió privada del subministrament, va assenyalar en un mapa els domicilis dels infectats. Els punts s’arremolinaven al voltant de determinades fonts públiques. La majoria de la població no disposava d’aigua corrent i anava a les fonts i als pous a proveir-se. Va ser Turró, no obstant, qui va fer el pas decisiu. Com a director del Laboratori Microbiològic Municipal, va determinar que el focus de la infecció estava en el subministrament d’aigües de Montcada. A les autoritats municipals els va tremolar el pols.

Notícies relacionades

Albiol instal·larà unes 400 càmeres amb IA a Badalona

Alcaldes de l’àrea de BCN demanen més jutjats per combatre la delinqüència

Turró era un home respectat. No en va Josep Pla, anys més tard, l’inclouria en la seva llista d’‘homenots’, però l’acusació que formulava era molt greu, i més encara si es té en compte que, tot i que se’l recorda com a doctor, mai va obtenir el títol de metge. Així, l’ajuntament es va limitar a recomanar que no es begués de les fonts queTurró va assenyalar com a perjudicials. No hi va haver pebrots per clausurar-les, tot i que la crisi sanitària en curs va fer que la gent sortís al carrer a l’estil amb què a Barcelona se solien (i se sol, encara de vegades) resoldre aquestes qüestions, amb avalots. No van faltar trets per part de l’autoritat competent.

Turró, l’home de qui qualsevol dia d’aquests apareixerà una cama al lloc més insospitat i serà tota una notícia, se la va jugar. Va sortir al carrer amb pintura vermella a marcar amb una creu les fonts contaminades. Només llavors va començar a remetre l’episodi de tifus.