De la barraca a la platja

Encara bo que vaig anar a veure l’exposició de Carlos Pérez Siquier (Almeria, 1930) abans que la Fundació Mapfre tanqués les portes divendres passat a causa d’aquest coronavirus que ens té a tots confinats a casa (i a Torra, rebotat perquè li envaeixen les competències o, en el seu cas, les incompetències). De fet, vaig anar a acomiadar-me de la Mapfre, que abandona la seu del carrer Diputació per traslladar-se després de l’estiu al que per a qualsevol habitant de l’Eixample és la quinta forca. Fa temps que soc molt fidel a les exposicions d’aquesta noble fundació i no me’n perdia ni una; recentment, vaig poder disfrutar de les de Shomei Tumatso, Berenice Abbot i Richard Learoyd, tres artistes esplèndids, i sabia que a la Mapfre podia anar-hi pràcticament a cegues, ja que en l’improbable cas que no sabés qui exposava, la visita sempre valdria la pena. Un aplaudiment des d’aquí per al responsable de la programació. La qüestió del trasllat –ja no recordo si al 22@, al Fòrum o a no sé on– em va caure com un cop de puny al ventre, ja que la Casa Garriga Nogués era un espai esplèndid al qual podia arribar a peu, però aquestes coses passen i continuaran passant quan sobrevisquem, o no, al coronavirus.

Carlos Pérez Siquier és un personatge realment curiós en la fotografia espanyola. Durant molts anys va ser ignorat perquè va mantenir-se a una prudent distància del més semblant que tenim a Espanya a les grans ciutats, Madrid i Barcelona, i no moure’s gaire de la seva Almeria natal. Les primeres fotografies que van captar l’atenció del públic o, almenys, dels entesos, les va fer al poblat de La Chanca, no molt allunyat del seu domicili. L’home treballava llavors en un banc i, en les seves estones lliures, s’acostava al món del barraquisme per plasmar en blanc i negre la vida quotidiana dels desgraciats que hi vivien. Tot i que el component social era inevitable, Pérez Siquier no exercia de Ken Loach ni insistia en les injustícies d’aquest món, cosa que tampoc hauria sigut del grat de les autoritats franquistes. Pérez Siquier posava la seva mirada, entre compassiva i fatalista, sobre els desafortunats, sí, però podríem dir que els treia bastant afavorits.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El mateix va fer en els anys 60, ja en color, amb l’expansió del turisme al nostre país, acceptant un encàrrec del Ministeri d’Informació i Turisme, que dirigia Manuel Fraga, i del qual procedeix la secció anomenada La platja de la mostra de la Fundació Mapfre (tot i que intueixo que aquest material no va ser de la menor utilitat per a aquest ministeri entossudit a demostrar que Espanya era diferent, però per bé). Si a La Chanca destaquen la compassió, el respecte i fins i tot la tendresa, ‘La platja’ es distingeix per una mirada irònica sobre l’univers de platja i els estranys éssers, nacionals i estrangers, que el poblen. No és casualitat que un dels fans més grans de Pérez Siquier sigui el fotògraf britànic Martin Parr, apòstol de la cutreria simpàtica que fa anys que immortalitza els seus compatriotes en llocs horrorosos que ells enlletgeixen encara més amb les seves panxes cerveseres i els seus banyadors d’un gust, diguem, discutible. Com Pérez Siquier, Parr evita una actitud displicent, despectiva o perdonavides amb els seus improvisats models: com cantava Amalia Rodrigues, tot això existeix, tot això és trist, tot això és fado; o com diuen els anglesos «What you see is what you get».

La visita a la Mapfre confirma –més ben dit, confirmava, ja que no sé quan la tornaran a obrir– la imatge que alguns teníem de Pérez Siquier com un humanista de la fotografia que ja s’apanya amb el material humà que té més a mà per plasmar la seva visió del món. Una gitaneta preciosa, una vella vestida de negre, una senyora obesa que surt del seu propi biquini, una guiri que va a la platja maquillada com per anar a una festa... Personatges anònims i també prototips d’una època i uns llocs pretèrits que un artista andalús va fixar per sempre en aquestes fotografies, que espero puguin tornar a veure’s aviat en aquesta mansió dels Garriga Nogués, que espero que no es converteixi en cap altre Zara, cap altre H&M, cap altre Mango.