CONFLICTE INTERN
El PP viu atrapat a la teranyina de Josep Bou
La relació del partit amb el regidor de Barcelona és pèssima, però no pot trencar amb ell per no perdre diners i personal
Després de prescindir de dos assessors dels populars a l'ajuntament, l'edil acomiada el cap de premsa
Al vídeo es veuen les flames reflectides. Està cremant la pizzeria Il Commendatore, situada al carrer d’Urgell, porta per porta amb la seu del PP a Barcelona. Josep Bou pren una decisió: entrega les ulleres a algú que no apareix a la imatge i, amb visible gosadia, puja a una bastida. S’intueix en la seva manera d’enfilar-se l’experiència d’alpinista. Un cop dalt, indica a un home que és a baix: «Dona’m la mànega. Dona’m la mànega. ¡Dona’m la mànega, coi!».
L’interpel·lat l’hi dona i ell apaga el foc mentre des de baix li demanen que vagi amb compte. Es mou amb autoritat, no en va li atribueixen al partit una frase rotunda: «Jo estic acostumat a manar i a mi no m’ha manat mai ningú». És empresari, amo de fleques. I adinerat: no està en política pel salari.
Un vídeo que val dos escons
«Aquest vídeo de l’incendi ens va fer guanyar l’1% que era necessari perquè el PP entrés a l’ajuntament de Barcelona», afirma un dirigent popular. Així de decisiva va ser la pizzeria per a un partit que estava en una seriosa dificultat, amb escassa representació al Parlament, i que veia amb pànic la possibilitat de quedar-se fora del consistori. El desert.
Les enquestes indicaven que les opcions estaven al límit, i Bou, que provenia del món unionista, o del món que rebutja l’independentisme, com es prefereixi, que fins aleshores era president d’Empresaris de Catalunya, es va convertir en l’alcaldable sorpresa dels populars, elegit pel líder del partit, Pablo Casado, com a relleu de l’històric Alberto Fernández Díaz.
«El vídeo de l’incendi ens va fer guanyar els vots per entrar a l’ajuntament», diu un dirigent el PP
Bou va apagar l’incendi de la pizzeria el 8 de maig, 18 dies abans de les municipals, i va salvar els mobles del partit. Va assolir, pels pèls, el 5% necessari per entrar al consistori: a 45 vots de quedar-ne fora. I fins aquí aquesta història d’amor, que de seguida es va tornar amarga. Dels primers enutjos es va passar a un distanciament que no té marxa enrere. Tots donen per fet que Bou no repetirà com a candidat el 2023. I que les tensions creixeran quan, entre el 2021 i 2022, toqui iniciar el procés d’elecció del seu successor.
«Jo em dic Josep Bou»
El vídeo de l’incendi no és el més conegut de Bou. El seu acte de presentació va resultar inoblidable. L’home cridava exaltat els seus cognoms catalans, explicava que Catalunya era en aquell acte, que per Nadal els populars catalans posen el pessebre, ‘caganer’ inclòs. Que canten ‘El noi de la mare’. Mentre es desenvolupava la seva actuació, a primera fila, Casado feia cara de no creure’s el que veia: somreia lleument. Andrea Levy passava un tràngol. La majoria, amb Alejandro Fernández, el president del PP català, al davant, reien com possessos davant dels estrambots del candidat. Però ara ja no riu ningú.
Fonts del partit remarquen que la relació amb el seu edil, que continua sense militar al partit, està totalment trencada. La comunicació és inexistent o hostil. Fins i tot amb l’altre regidor del PP, Óscar Ramírez (al qual Bou s’ha referit sovint com Óscar Martínez), que és president provincial del partit. El que ara per ara es descarta és la ruptura. Que el PP trenqui amb Bou suposaria que tant ell com Ramírez es convertirien en regidors no adscrits. Perdrien recursos econòmics i el personal amb qui compten. És una carta que només es jugaria si la situació es tensa al màxim. Per tant, són tres anys i escaig, els que queden a aquesta matrimoni extraordinàriament mal avingut.
Al partit es dona per fet que Bou no repetirà i que l’elecció del seu substitut augmentarà la distància amb ell
A Bou se li retreu de tot: que va per lliure, que no té gens en compte el PP i que, diuen els seus detractors, malgrat presentar-se com un paladí de les seves idees, recolza iniciatives d’altres partits sol perquè tendeix a empatitzar amb els seus rivals. D’alguna manera, no deixa de ser un altre cas en què un fitxatge independent acaba col·lidint amb les velles estructures dels partits: va succeir amb Baltasar Garzón i el PSOE, i al mateix PP, amb Montserrat Nebrera.
Els acomiadaments
Entre el que més ha molestat destaquen les seves decisions sobre el personal. Primer va acomiadar dos assessors que compartien una plaça sencera d’assessor. Un era Alfredo Bergua, que treballava al grup des del 2007. Era responsable de Seguretat, Esports i Cultura i és vicesecretari de Comunicació del PP de Barcelona. L’altre, Miguel Raposo, president del PP de Gràcia i coordinador de districtes del partit. Molt més recent és el cas de Joan Castelló, cap de comunicació del PP a l’ajuntament des del 2007. Hi treballava des del 2004. El va fer fora a principis de març.
Notícies relacionadesConsultat per aquest diari, Bou va preferir no comentar la situació. Va argumentar que considera que en aquestes dates no són aquestes qüestions les que interessen als espanyols. A l’arxiu queden alguns dels conflictes en què l’edil s’ha vist immers. Va ser condemnat per agafar pel coll un home, es va donar a conèixer que lloga un local a una associació cannàbica. Potser el que més va doldre al PP va ser que critiqués la designació de Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista al Congrés per Barcelona.
La va qualificar d’«error» i va considerar que el partit hauria d’optar a Catalunya per líders «que siguin catalans, tinguin cognoms catalans i parlin català». «Els catalans volem gent de casa», va agregar. «Hem de convèncer i vendre el producte i ella no era la millor persona per fer això», va reblar sobre Álvarez de Toledo.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia