BARCELONEJANT
Una galeria, tres pandèmies
La degana Sala Parés té en el seu historial tres emergències sanitàries, la crisi del còlera del XIX, la de la grip espanyola del XX i l'actual provocada pel Covid-19
zentauroepp53180945 sala pares200420204233
Periodista
Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat
Ubicada/t a Barcelona
ver +
Cent quaranta-tres anys en actiu com a galeria –180 si es té en compte la seva tasca dedicada a les belles arts– donen per viure, amb l’actual, tres pandèmies. I en el cas de la degana de les galeries espanyoles, la Sala Parés, tants anys en actiu donen, també, per sumar, de moment, dues supervivències. Una per segle. El centre es va refer del còlera que va atacar Barcelona a finals del segle XIX; i va superar l’anomenada grip espanyola, que va causar estralls per aquest i altres llocs a principis del XX.
La crisi d’ara, la provocada pel Covid-19, s’ha de veure com acaba. Però a la galeria estan segurs que serà la seva tercera victòria sobre una pandèmia. Nou segle i nova supervivència. Aclareixen, a més, que en cap d’aquestes ocasions (tampoc durant la guerra civil) el tancament ha suposat una parada de l’activitat. La persiana està abaixada, sí, però des del carrer de Petritxol es continua teletreballant per donar plaer als col·leccionistes i visibilitat als artistes. I, asseguren, ho fan amb èxit.
El primer tancament per imperatiu sanitari va ser el 1886, després d’exhibir amb grans cues la colossal ‘Spoliarium’
Moment de glòria
La primera parada obligada data de principis de 1886 i va durar setmanes, les necessàries perquè el rebrot de còlera, que feia dos anys que castigava el país, remetés. El forrellat es va passar després d’un dels èxits més grans de la galeria: l’exposició de l’oli ‘Spoliarium’ del filipí Juan Luna y Novicio. Un artista tan popular llavors com desconegut és ara. I un quadro que va tenir el seu moment de glòria quan va guanyar una medalla de primera classe a l’Exposició Nacional de Belles Arts del 1884.
La Diputació de Barcelona el va comprar per 20.000 pessetes i amb el temps va arribar l’anècdota: sense ser seu, Francisco Franco no va tenir cap objecció a agenciar-se’l i regalar-lo al Govern filipí. Ara lluu al Museu Nacional de les Filipines. Però mentre l’esmentat ‘Spoliarium’ es va exhibir a la Sala Parés, les cues que es van formar per veure’l –llavors el distanciament social no era norma a seguir– arribaven a la Rambla, com va quedar escrit a la premsa de l’època i immortalitzat pel llapis de Josep Lluís Pellicer.
L’exitosa obra de Luna y Novicio plasma l’espoli que patien els gladiadors després de morir a l’arena
Impuls irrefrenable
Luna y Novicio té la seva història. Era un artista filipí –en aquell temps això significava ser un artista espanyol– que va acabar a Madrid estudiant a la Real Academia de San Fernando i treballant al taller d’Eduardo Rosales, pintor de tècnica i purisme a qui en el seu moment es va denominar el ‘Velázquez del segle XIX’. Després d’absorbir tots els coneixements va tornar a Manila. De manera que allà se’l considera un dels grans pintors moderns, i aquí, fora dels cercles acadèmics, ha caigut en l’oblit. Un reconeixement molt allunyat del que va tenir quan el seu quadro provocava l’impuls irrefrenable de ser visionat.
La peça tenia mestria però, sobretot, morbositat, impacte i publicitat. D’aquí l’èxit. L’últim l’hi va donar la premsa; el segon va ser fruit de les seves grans dimensions (4,22 metres per 7,6 metres), i el primer va ser producte del tema i de la inclinació inhumana envers el sagnant: l’oli retrata el moment en què els cossos inerts dels gladiadors caiguts a l’arena del circ romà són arrossegats des de la ‘porta libitina’ a una sinistra dependència, l’‘spoliarium’, per ser desposseïts de les seves pertinences (armes i roba). Déu-n’hi-do.
Tomba i oblit
La pandèmia del 1918, l’anomenada grip espanyola, va agafar la galeria en hores baixes. La sala, ancorada en el passat i al marge de l’avantguarda artística, no aconseguia les cues de 1886. Però continuava dreta i només va tancar per imperatiu del virus. Van ser interrupcions d’activitat esporàdiques lligades als efectes de la grip i als rebots que es van succeir (primavera i tardor de 1918, i primavera de 1919). I van ser, també, reobertures estretament vinculades als estralls causats per la pandèmia entre els seus artistes.
«El 1918 va abaixar la persiana i va homenatjar els artistes morts en la situació: Lluïsa Vidal i Joan Grau Miró»
El desembre de 1918 la persiana es va apujar per homenatjar amb una exposició el pintor i dibuixant Joan Grau Miró, que no va aconseguir superar la malaltia en el seu moment més mortal, l’octubre d’aquell any. I el 1919, es va fer el mateix amb la modernista Lluïsa Vidal, la primera dona que va aconseguir fer de la pintura la seva professió i el seu ‘modus vivendi’. I una dona que la grip espanyola no només va portar a la tomba sinó que també la va sumir en l’oblit. Va haver de passar gairebé un segle perquè el MNAC la recuperés de l’ostracisme amb una retrospectiva.
Producció confinada
A l’espera de veure com es comporta el Covid-19, en la Parés continuen treballant i anhelant poder apujar la persiana com sempre han fet. Tot i que amb una excepció, aquesta vegada no esperen haver de fer homenatges, només mostrar el que estan preparant: una mostra amb la producció dels seus artistes realitzada durant el confinament. Portarà per nom, esclar, l’actual lema de capçalera de la galeria: ‘Sala Parés never stops’. Doncs això, tres pandèmies que la sala espera que siguin tres supervivències.
