barcelonejant
Quan acabi la pandèmia, quedem a la prehistòria
El Museu d'Arqueologia de Catalunya reneix com un dels més recomanables de la ciutat i un virus va i posa les visites a un coll d'ampolla de l'extinció
zentauroepp52923815 museu arqueologia catalunya200325180023
Tasques per quan acabi aquesta guerra. Si això fos Praga, evidentment anar a la taverna U Kalicha. Aquest era el pla del soldat Svejk a la novel·la de Jaroslav Hasek. A les sis de la tarda, concretament. Com que això és Barcelona, la proposta serà tornar al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), perquè el febrer passat es va presentar en públic la seva profunda refundació, que es va estrenar amb una mostra monogràfica sobre l’art prehistòric valencià, i el que allà s’exhibeix mereix una nova visita més pausada. Aquí hi ha tres motius, sense que l’ordre en determini la importància, per, com un Svejk, tornar tan aviat com sigui possible al MAC.
Assassinat a Sant Quirze del Vallès
Com hem dit, l’ordre no en determina la importància, però abans d’anar a les parts més substancioses de l’exposició, val la pena aturar-se en una vitrina que exhibeix, gairebé com una poesia visual, una solitària vèrtebra humana que encara conserva clavada una punta de fletxa. Va ser un atac frontal. La professora Laura Devenat, gairebé com un agent del CSI neolític, va estudiar aquest cas després que aquestes restes sortissin a la llum a finals dels anys 80 a Sant Quirze del Vallès, al jaciment de la Bòbila Madurell.
Una tomografia va demostrar que la punta amb prou feines va penetrar tres mil·límetres a l’os. Molt poc. La raó és que l’agressor era sota la víctima. La fletxa va viatjar de baix cap amunt, li va travessar la panxa i es va incrustar a la dotzena vèrtebra dorsal. Mala cosa. Però pot ser que aquesta no fos la causa de la mort. El crani, perquè l’esquelet estava bastant complet, estava brutalment aixafat. El neolític va ser, per aquí, per allà i per més enllà, una època de violència. Els llibres de text escolars retraten sovint aquella etapa com una arcàdia en la qual la humanitat va descobrir l’agricultura i el pasturatge, però també va ser bel·licosa. Com totes.
L’ics del tresor era a casa
Els més tintinòlegs saben àmpliament que dos àlbums va necessitar Hergé perquè Tintín i Haddock trobessin el fabulós tresor del pirata Rackham el Roig. No era ni al fons del mar ni en una illa deserta. Era a casa, a Bèlgica, a Moulinsart. Una cosa així li va passar a Jusèp Boya, acabat de nomenar director del MAC, quan va conèixer que als magatzems del museu, en rotllos i, quan eren de grans dimensions, drets rere les prestatgeries, es guardaven mig oblidades les aquarel·les i els estucs que des de principis del segle XX es van fer de l’art prehistòric valencià. Quan el 1902 es va acceptar per fi que Altamira no era un engany, va començar una peregrinació d’estudiosos de la matèria a la llarga desena d’enclavaments prehistòrics que pivotaven al voltant de l’actual província de Castelló, una àrea metropolitana paleolítica molt rica en assentaments humans i, sobretot, en reproduccions artístiques de tot el que allà passava.
Algunes d’aquelles emocionants pintures originals (escenes de caça, batalles entre arquers i cerimònies d’exaltació del fal·lus, entre d’altres) s’han perdut, de vegades per simple vandalisme, però queden les còpies, que el MAC exhibeix ara com si hagués trobat el seu propi tresor de Rackham el Roig. Sembla una exposició d’obra inèdita de l’etapa africana de Miquel Barceló o un conjunt d’esbossos d’un Joan Miró adolescent, però és, no molt lluny de la realitat, el MoMA prehistòric valencià.
Entre les peces que s’hi mostren hi ha reproduccions que es van exhibir durant l’Exposició Internacional de 1929, com la fenomenal dansa fàl·lica de les coves del Cogul, que ofereix una mirada enrere en el temps, en concret a què dedicaven el temps a l’actual comarca de les Garrigues uns 7.500 anys abans de Crist. Poca broma. Una desena de dones s’arremolinen al voltant d’un superdotat, no precisament intel·lectual, una mena de John Holmes de les cavernes. Aquesta obra ha sigut profusament estudiada des del punt de vista pictòric, perquè no va ser realitzada en un únic moment, sinó que el nombre de personatges va créixer gradualment, però, fins i tot potser, mereixi un apunt des de la perspectiva genètica, perquè segons un estudi d’ADN realitzat el 2015 a la Universitat d’Arizona, en aquella època prehistòrica per cada 17 dones que parien hi havia un únic pare reproductor.
A les pintures del Cogul ja va reparar al seu dia ni més ni menys que Henri Breuil, l’anomenat pare de la prehistòria, descobridor, entre altres grans troballes, del que es considera la primera representació humana de déu, a la gruta francesa de Trois Frères. Que el MAC pugui presentar en públic algunes de les aquarel·les valencianes de Breuil és, sense discussió, un luxe.
Mai desafiïs un arqueòleg
El nom de René Belloq no els dirà res d’entrada, però el coneixen. És el gran rival d’Indiana Jones en la primera entrega de les aventures de l’arqueòleg més famós de la gran pantalla. La realitat de vegades supera la ficció, sense necessitat d’arribar a les mans, com és el cèlebre cas dels paleontòlegs Cope i Marsh, protagonistes de l’anomenada Guerra dels Ossos. Així va passar, amb un sentit de l’humor discret, quan el 1917 es va descobrir que el barranc de la Valltorta, a Castelló, va ser fa uns 7.000 anys un conjunt de com a mínim 21 assentaments humans, cadascun amb la seva petita Altamira. La repera. El problema és que allà es van presentar, gairebé simultàniament, els historiadors de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i una delegació procedent de Madrid, capitanejada per una eminència de l’arqueologia, Hugo Obermaier, company d’aventures del mateix Breuil. Abans de desencadenar un conflicte processista ‘avant la lettre’, els dos grups van acordar amistosament partir-se el camp d’exploració. El que va passar ho va relatar temps després, gairebé amb humor anglès, un dels expedicionaris catalans, Agustí Duran Senpere, en un llibre de memòries.
Van encarregar a treballadors locals que busquessin per la zona resta de sílex o altres materials que poguessin ser restes d’aquella anciana vida prehistòrica. S’hi van posar, però en aquella tasca van aparèixer en dies successius fins a cinc misteriosos botons vermells. Els de l’IEC van lligar caps. Obermaier, un home gros, feia incursions nocturnes a la part adjudicada als catalans. Cal imaginar-lo esbufegant i, és clar, amb els botons a punt de saltar. La invasió, no obstant, es va concloure amb esportivitat. L’últim dia es va celebrar un dinar conjunt. Obermaier hi va anar amb una camisa amb un únic botó i cinc imperdibles a la resta dels traus. El van deixar partir el pastís. Pot ser que es delectés. La base del dolç era un mapa del lloc. Així que el ganivet tallava el pastís, anaven apareixent els botons vermells, que assenyalaven el lloc on van ser trobats. La sang no va arribar al riu. Només la glucosa al corrent sanguini.
Algun dia aquesta pandèmia arribarà el final. Els de Praga, que prenguin una cervesa a U Kalicha. Els de Barcelona, si ho desitgen, que passin pel MAC, que encara queda molt més per descobrir.
