El Raval entra en fase de col·lapse

Iñaki García, una de les persones que millor coneix les entranyes del Raval, defineix la situació actual com l’ensorrament d’un mite. El mite de la Barcelona econòmicament totpoderosa que en realitat penjava d’un fil. «Estic espantat. És molt profund, tot això. El confinament ha visibilitzat de cop tot el que hi havia a sota. Les milers de persones que vivien de l’economia submergida i s’han quedat sense absolutament res. És impactant veure les parelles de filipins en els quals ella treballava en la neteja i ell en la restauració, corrent d’un costat a l’altre demanant ajuda per menjar. Una comunitat sempre tan discreta, que mai havia aixecat la veu», relata l’activista veïnal apuntant un altre assumpte als seus ulls crucial, la veu: «Tot això ens agafa, a més, en un moment en què ni tan sols es pot organitzar una manifestació».

Van passar setmanes, sobretot abans de l’inici de la desescalada, en les quals pràcticament l’únic que es veia als carrers del barri eren les immenses cues als menjadors socials, encara més llargues per la distància social. La reconversió dels menjadors en punts d’entrega de menjar per emportar-se per la pandèmia va posar la seva realitat en vista de tots. Unes cues, a més, en les que l’esclat d’aquesta crisi ha fet coincidir el sensesostre amb el treballador que fins fa unes setmanes l’ajudava sempre que podia amb unes monedes quan se’l creuava.   

Però les crisis l’afloren tot, el dolent i el bo, i l’alegria per al Raval és la solidaritat dels seus veïns. «Tant els organitzats, que som als que més se’ns veu, com els que no ho estan, però s’estan ajudant cada dia en les seves escales o carrers. El barri ha donat de si el que no ens podem imaginar.  Les xarxes de confiança teixides en la lluita contra els desnonaments o pel CAP han donat els seus fruits i l’emergència ha activat la imaginació col·lectiva, però estem al límit. Vam fer públic un telèfon per oferir ajuda i en dues hores havíem rebut 70 trucades. Estem cobrint unes necessitats que hauria de cobrir l’Estat», reflexiona l’Iñaki.

Un exemple d’aquesta activació de la imaginació per donar respostes ràpides a la urgència en ple confinament és la reobertura del gimnàs social Sant Pau, reconvertit en un punt de lavabo per a persones sense llar i d’entrega de menús cuinats (en substitució dels menjadors socials). «L’Institut Municipal de Serveis Socials ens va fer l’encàrrec de fer el que ja feia temps que fèiem, oferir el servei de dutxes. Vam començar amb 75 dutxes i 75 menjars, però la situació és tan greu que ens han pujat els menjars a 175», relata Jordi Bordas, president de la cooperativa del gimnàs, qui assenyala que la meitat de les persones que acudeixen al Sant Pau a buscar menjars abans de la crisi de la Covid-19 tenia feina. 

«El descens de la classe mitjana-baixa a la classe baixa és espectacular», assenyala el Jordi, que també treballa com a dinamitzador de l’Eix Comercial del Raval. 20 comerços afiliats a l’eix li han comunicat que abaixen la persiana definitivament, cosa que suposa unes 50 famílies afectades. I quatre socis, persones fins abans-d’ahir propietàries d’un petit negoci, li han demanat si poden anar al gimnàs a buscar menjar.  

Notícies relacionades

Confinar-se amb els teus fills en un infrapis compartit per 12 persones

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

Si la classe mitjana-baixa ha passat a ser baixa, la que ja era baixa ha tocat fons. Des del Sindicat d’Habitatge, l’Elena recorda a col·lectius com les Putes Indignades de Robadors –també organitzades per recollir i repartir aliments–, els manters o Metzineres, espai de recolzament a dones drogodependents, aquests dies en una situació encara més extrema atesa la impotència de trobar-se davant d’una ciutat buida en la qual ni tan sols poder pidolar.   

Des de Vecines en Red Ciutat Vella, estructura creada pels moviments Raval Rebel i Resistim al Gòtic, Anna Moreno apunta la impotència d’haver de despenjar el telèfon i dir «ho sento, no podem ajudar-te». Treballen, només al barri del Raval, amb unes 100 persones i no arriben a ajudar-ne més. «Tenim una llista d’espera llarguíssima, però el que no podem fer és ajudar unes famílies una setmana i d’altres la pròxima. No podem deixar tirats a les persones amb les quals ja treballem i estem desbordats», se sincera l’activista veïnal, a qui li preocupa més l’endemà que l’avui. El confinament passarà, però la pobresa aquí seguirà.