La pandèmia brinda als barcelonins la reconciliació amb Gaudí

El perquè no és gaire difícil d’esbrinar. «Gaudí s’ha convertit en un producte comercial i en un gran negoci. Ha sigut literalment robat als barcelonins». Paraula de Juan José Lahuerta, director de la càtedra Gaudí de la UPC. «Els alts preus d’entrada als seus edificis i l’acumulació de gent al seu voltant converteixen l’obra de Gaudí en antipàtica perquè és com el súmmum del que ha passat a Barcelona. És la imatge perfecta per adonar-se’n que la ciutat ja no és nostra. Ha sigut una expropiació. I com tot això ha passat amb un personatge que sentimentalment havia sigut dels barcelonins, encara crea una sensació de rebuig més forta». Déu n’hi do. Però hi ha esperança. La pandèmia el turisme de Barcelona durant un temps indeterminat; i convida el viatger local a quedar-se a casa. Així que l’oportunitat està servida: és el moment d’admirar l’obra de Gaudí sense hordes de turistes pul·lulant i així redescobrir la seva grandesa. Oportunitat per al resident i exigència per als equipaments gaudinians, que veuen com sense visites foranes els seus ingressos s’enfonsen. Per tornar a facturar cal aviciar els de casa, i per això treballen. La necessitat obliga.

El Park Güell per als veïns

«Ja que Gaudí és el símbol primer de l’explotació turística de Barcelona i de la seva alienació, també es podria convertir en el símbol primer de la seva recuperació per als ciutadans», reclama Lahuerta. Potser és possible. D’entrada, el Park Güell és ara una mica més públic que abans de l’aparició de la Covid-19 i els seus imperatius. L’ajuntament, el seu propietari, ha eliminat, de moment, l’accés de pagament per a la zona monumental regulada. I els veïns (5.000 entrades registra els caps de setmana) han començat a recuperar, de bon grat i per sorpresa, el que un dia va ser seu. El jardí que Gaudí va dibuixar per al projecte d’urbanització fallit d’Eusebi Güell a Gràcia és el paradigma del que va viure en aquesta ciutat. En poc temps va passar de ser un lloc de passeig, esbarjo, berenars i galanteig –també set del rodatge d’‘El castillo de Fu-Manchú’ – dels barcelonins a un lloc massificat pel turisme en què estava prohibit berenar i per entrar s’havia de passar primer per caixa (10 euros l’accés general). Els de casa es van sentir expulsats. I tot això en un parc de titularitat pública. Coses de la turistificació.

Tan popular com el parc va ser al seu dia la Sagrada Família per als barcelonins, però també n’han dimitit. Ho saben els responsables de la basílica: «Som conscients que hi ha molta gent que fa molts anys que no la visita. ¿Què vol dir això? Que és l’oportunitat ideal per redescobrir-la i contemplar els avenços que hem fet en els últims anys. I encara més. Gaudint de la visita al seu ritme, en un entorn més tranquil i amb un aforament més reduït», segons el parer de Xavier Martínez, director general de la junta constructora. D’entrada, a principis de juliol, obriran el temple gratuïtament als professionals que han estat a la primera línia de la lluita contra la Covid-19; de sortida, res concret sobre rebaixar el preu de l’entrada per fer-la més assequible: «S’està dissenyant un programa amb moltes i diferents propostes que s’ajustin al públic de proximitat». Caldrà esperar, però de moment, i fins a la pròxima obertura de fronteres, els veïns del barri han recuperat els seus carrers, que no és poc, antany saturats de turistes i avui un oasi per al passeig. 

La Sagrada Família, el mite de l’obra inacabada

Costarà més tornar a la construcció. «No començaran fins que tinguem un nombre de visitants estable i sostingut en el temps», apunta Martínez. Posar la maquinària en marxa és car i no és qüestió d’anar arrencant i parant. Hi ha un detall important: les obres es financen amb la venda d’entrades. Sense visites no hi ha diners. I sense diners no hi ha construcció i s’allunya el 2026 com a data d’acabament del temple. Si es retarda la seva execució total tampoc passa res, la Sagrada Família sempre ha sigut el mite de l’obra inacabada, una llegenda que li ha permès sobreviure millor als mals moments de fortuna crítica gaudiniana que altres edificis del genial arquitecte. Així, els noucentistes menyspreaven l’obra de Gaudí però salvaven el temple per considerar-lo un projecte polític. De manera que Eugeni d’Ors li va donar un sentit tràgic:  la Sagrada Família, per ell, era una cosa amb què Catalunya havia de carregar a l’esquena. 

Els racionalistes van ser més benèvols amb el treball de l’arquitecte, però només amb una part, la formal i la tècnica. I no va ser fins a 1957, amb l’exposició que el Moma de Nova York li va dedicar, que va arribar el seu reconeixement internacional. A partir d’aquí, el que ja és sabut: la seva reafirmació com l’únic arquitecte capaç d’arrossegar multituds de turistes arribats amb autocars davant les portes dels seus edificis. Però els vaivens de l’estima per l’obra de Gaudí no han afectat tant el personatge, que sempre –o fins a l’eclosió de Barcelona com a plaça turística de primer ordre– va gaudir de les simpaties dels seus conciutadans, fins i tot quan les revistes satíriques de la seva època es burlaven de les seves obres. Potser costa creure-ho però el funeral de Gaudí va incloure un seguici funerari, precedit per la guàrdia muntada, que va reunir multituds i va transitar sota edificis decorats amb crespons negres i acompanyat del so de les campanes de les esglésies.

La Casa Vicens i el Palau Güell, les joies més desconegudes

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

El que dèiem, la pandèmia ha portat l’oportunitat de recuperar-lo i els equipaments hi estan treballant. La Casa Vicens (l’edifici amb més atracció local, 20% del públic) i el Palau Güell reivindiquen el seu ADN d’espais que sempre han mantingut aforaments reduïts per permetre visites relaxades. Són els dos tresors més desconeguts de Gaudí. A la torre del carrer de les Carolines seguiran amb el seu eslògan de capçalera: ‘Un Gaudí sense presses’. I a l’edifici de Nou de la Rambla continuaran interpel·lant el públic local amb propostes dirigides a ell: «Una bona part de barcelonins ignoren l’existència del Palau i hi ha molta gent que, d’entrada, el confon amb el Park Güell. Ens agradaria que el públic de casa se’l fes seu», afirma el seu director Guillem Mundet. A favor té ser l’edifici de Gaudí més ben conservat i una entrada de 5 euros si es mostra el carnet de biblioteques. Els dos grans, la Casa Batlló i la Pedrera també miren al turisme local. A la primera estan «treballant en propostes que dilueixin el possible fre econòmic que el pes de l’entrada pugui suposar», afirma el seu director Gary Gautier. A la segona, estan en marxa visites enfocades als barcelonins amb accés a espais normalment tancats al públic, i una copa de cava entre els guerrers del terrat. 

És l’oportunitat de congraciar-se amb Gaudí, no en va «al final, realment, la imatge de Barcelona, el perfil, es miri per on es miri, està dominat per les obres de Gaudí», sentència Lahuerta.