El carrer de Montcada cau del pedestal

La gran impostura del barri gòtic de Barcelona, un retalla i enganxa de façanes i de vegades d’edificis sencers, tot això acabat amb solucions arquitectòniques grotesques, com les falses finestres medievals que tant abunden al centre històric de la ciutat i, com, l’anacrònic pont del carrer del Bisbe, va ser relatada perfectament l’any 2011 per l’historiador Agustín Cócola a la seva tesi doctoral de final de carrera, que, desgranada per aquest diari llavors, va causar xafogor en alguns estaments oficials. No en va, alguns dels més vistosos falsos gòtics de la ciutat estan catalogats com a Monument Històric Nacional. A Cócola dedica Garcia Espuche un elogiós capítol a les primeres pàgines del llibre, ja que li serveix per endinsar-se en la primera gran equivocació que suscita el carrer de Montcada. Els mal anomenats palaus, com el que ocupa el Museu Picasso o el Museu de les Cultures del Món, suposat Palau del Marquès de Llió, on ha sigut presentat el llibre, eren només cases grans, explica l’autor, fruit en ocasions de fusionar diverses finques. És cert que Montcada era un carrer destacat i que –afegeix Garcia Espuche– va ser una mena d’ascensor social en diferents etapes si els seus residents tocaven les adequades tecles comercials, però el lloc més noble de Barcelona mai va deixar de ser, per exemple, el carrer de Portaferrissa o, millor encara, Ample, que com el seu propi nom indica era més espaiosa, un luxe a l’interior d’una ciutat que va estar emmurallada més enllà del raonable.

Per Montcada passava cada any la processó del Corpus. Això, sembla, va ser un plus de prestigi, suficient per, com si fos el carrer de l’Estafeta de Pamplona, disposar d’un mirador privilegiat fos indispensable. El Corpus, o el pas de qualsevol comitiva real, en ocasions, va fer que entre els segles XVI i XVII les finestres medievals del primer pis fossin substituïdes per balcons. Montcada, per tant, no ha sigut, com potser li agrada dir a alguns guies turístics, un carrer conservat dins d’una gran gota d’ambre per al seu gaudi actual. De fet, seria bastant irreconeixible avui per a qualsevol resident de principis de segle, ja que en aquest procés de gotificació abans citat es van suprimir, per exemple, molts baixos comercials i botigues de tot tipus, i l’espai de la porta va ser substituït per finestrals palatins.

Aquesta última metamorfosi és la que ha contribuït maliciosament a redibuixar el passat del carrer de Montcada com en realitat no va ser i que Garcia Espuche prova d’esmenar amb el seu colossal treball. Expert a submergir-se als arxius (en el dels notaris deu haver consultat milers de testaments i ors tipus d’actes legals), l’autor ha realitzat una profunda anatomia de la vida social del carrer durant sis segles. Ha confeccionat els arbres genealògics d’algunes de les famílies residents, però també ha seguit el rastre de molts dels residents en règim de lloguer, una cosa bastant comuna, ja que l’ànima rendista de Barcelona ve de lluny. Coneix, després de la investigació, les seves filiacions polítiques (el 1714 compartien carrer, paret contra paret, austriacistes i felipistes), els seus oficis, els mobles que van comprar, els quadros i tapissos que penjaven dels seus salons, quants d’ells tenien esclaus (n’hi va haver, com a mínim a 18 cases), on tenien ja una segona residència per escapar-se de la ciutat, els seus orígens i, en definitiva, qualsevol moment singular de les seves vides.

Joan Aparissi (aquí teniu un exemple d’aquests que fa caure d’esquena) va acordar el 1564 que la seva filla Àngela es casaria amb Jeroni Galcerán Serapi de Sorribes quan la pobra complís 12 anys. Va passar per l’altar, al contrari que Maria Josep Ferran Vives, que el 5 d’abril de 1673, en el seu dotzè aniversari, va denunciar al convent de l’Ensenyança que la seva mare la volia casar amb Marià Vedruna. Va tornar el diamant que li havia regalat la que havia de ser la seva sogra i es va fer monja.

De Francesc de Junyent i de Sapila ha descobert Garcia Espuche que tenia una estimada, Cecília Caparorta. Sembla que era un secret a crits, ja que el virrei en persona el va comminar que posés fi a aquesta relació adúltera. Va desatendre l’ordre, però tant no la voldria, ja que al testament que va redactar el 1635 va prendre mesures perquè els seus fills legítims no perdessin part de les seves riqueses quan aparegués algun descendent indocumentat d’aquella relació extramatrimonial.    

Francesc Bou, el 1621, va apunyalar 50 vegades la seva dona i, per salvar la vida, va jurar davant dels jutges que abans de l’últim sospir (‘in articulo mortis’, li diuen a això els advocats) ella el va perdonar. No va colar i el van decapitar.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El de Montcada, en definitiva, no va ser ni un carrer de rics ni tampoc un de pobres. El 1361, segons un cens de fogatge, de tots els que hi vivien, un 15% eren rics, un terç pobres i la resta, ni una cosa ni l’altra. Garcia Espuche, com si d’un geòleg social es tractés, fa al llarg de les 1.198 pàgines del llibre alguns tastos. El 1363 vivien al carrer dos cavallers, un ‘ciutadà honrat’, sis servidors reals, 17 comerciants, un drapaire, un notari, dos ‘corredors d’orella’ (agents comercials, més o menys), un adobador, un sabater, un artesà de les llances, un especialista en llanes i dos, sembla, paios sense ofici ni benefici. El 1640, el quadro era un altre: vuit militars, dos ‘ciutadans honrats’, tres mercaders, una víuda, tres sastres, dos cotoners, un cirurgià, un vidrier, un taverner, una artesà de sandàlies, un altre de mitjanes, un fabricant de caixes i un ‘corredor d’orella’. És cert que al llarg de la seva història a Montcada hi van viure banquers i prestadors, també una vintena de consellers en cap de Barcelona, però no era el carrer senyorial i principal de la ciutat com a vegades ara es pretén, i molt menys des del 1714, que a l’amputar brutalment Felip V una part del barri de la Ribera va quedar de sobte descentrat, massa a prop de la ciutadella militar construïda per acovardir els barcelonins.

‘La gent del carrer Montcada, una història de Barcelona’ és, com hem dit al principi, un llibre que val el seu pes en or. És apassionant i, alhora, desmitificador. Montcada continuarà sent probablement per a molts i malgrat tot el carrer dels palaus. L’operació de gotificació que s’hi va dur a terme fa menys de 100 anys continuarà assortint l’efecte desitjat i Barcelona, així, continuarà sent com la protagonista de la cançó que a tres mans van escriure Antonio Quintero, Rafael de León i Manuel Quiroga, «la perdición de los hombres, la que miente cuando besa. Ya lo sabe, yo soy esa».