Història d'un altre sindicat possible

No porta el recompte exacte, però Griselda Tomàs, una jove de 28 anys i mare d’una nena de sis, calcula haver ajudat a parar amb el cos, però també amb el cap i el cor, un centenar de desnonaments en els últims tres anys; des que va trepitjar per primera vegada l’Ateneu La Base del Poble-sec per intentar evitar el de la seva família. Temps en què no només ha salvat el seu sostre (va aconseguir un lloguer social al seu pis, propietat de la Sareb), sinó que ha canviat del tot la seva vida. Fa un any que treballa portant la comptabilitat a La Base, una cosa que abans d’entrar en el Sindicat de Barri mai s’hauria plantejat. «A mi el sindicat m’ha donat bastant la vida. M’ha tornat més empàtica, més sensible, i m’ha apoderat moltíssim en tot. Parlar en públic, per exemple», explica la jove, que fins aquell moment havia treballat sempre en fleques, en treballs intermitents.

No té present el número, però sí la solidaritat que es respira a cada porta, la tensió i l’estrès fins que arriba la comitiva judicial i l’eufòria i les abraçades de veritat després que es confirmi cada suspensió. «Jo, que fins aquell moment passava per davant un desnonament i no em parava», prossegueix la Griselda. 

Quan va arribar a les assemblees encara tenien pocs casos, recorda. El seu –un cas de manual, de contracte fals a fals propietari, estafa de la qual se’n va assabentar quan va venir la policia a fer-los fora– i dos o tres més; però al cap de poc temps, es va omplir. L’emergència habitacional i la pressió gentrificadora empitjorava i els veïns els començaven a conèixer. «Érem unes 40 persones. Cadascuna explicava el seu cas i ens ajudàvem entre tots, a partir de les nostres experiències,» assenyala la jove, que no només participa en els desnonaments del Poble-sec, sinó també en els dels barris veïns.

08004, Barcelona

En paral·lel, el sindicat va fer no poc treball de camp. «La comitiva judicial agafa un taxi a la Ciutat de la Justicia, baixa a l’apartat de correus 08004 i va fent. De vegades només teníem constància d’un desnonament, però seguíem la comitiva judicial i ella ens portava als altres. Així hem arribat a moltes famílies amb necessitats que no coneixíem», explica Sergi Barrios, membre del sindicat des del començament, qui sí que ve dels moviments socials de la ciutat.

Al principi el Sindicat de Barri neix de la necessitat d’un grup de socis de l’acabat de crear Ateneu La Base (2014) –espai de confluència de gent que venia del 15-M, de les lluites universitàries ‘antibolonya’ i del moviment veïnal alternatiu– d’incidir per millorar les condicions materials de vida del barri en qüestions com l’accés als subministraments –pobresa energètica–, la vivenda o la precarietat laboral. Però el context d’expulsió dels veïns –no només de casa seva, també del barri– els va portar a centrar-se pràcticament en exclusiva en la vivenda. «Si els veïns se n’havien d’anar del barri, totes les altres coses ja no tenien sentit», resumeixen. Així que van convertir cada pis en una trinxera.    

La seva primera gran victòria va ser el cas de Nou de la Rambla, 128. El propietari únic de la finca pretenia buidar-la i vendre-la. Els llogaters van anar al sindicat, es van organitzar, van fer soroll i van aconseguir que el cas es fes mediàtic, cosa que, amb la mediació de l’ajuntament, va aturar l’operació. Era la primera vegada que eren reconeguts com a interlocutor i van guanyar.

Un altre dels seus casos ja icònics és el del Feliciano, a Murillo, 12, amb una denúncia que exemplificava el que estava passant al barri (la compra de finques senceres per part d’inversors i l’expulsió dels veïns de classes populars).   

Ajuda mútua en estat pur

Fa un any, després de detectar la necessitat entre alguns dels seus membres i recuperant la filosofia integral amb què va néixer, van crear la Xarxa d’Aliments. Com amb la vivenda, van fer el treball previ d’anar a parlar amb els petits comerços del barri, sobretot fleques i fruiteries, per obtenir donacions o simplement que els donessin els sobrants en bon estat. La xarxa funciona de forma horitzontal –la base del sindicat– i són les mateixes persones que necessitaven aquests aliments les encarregades d’anar-los a buscar als comerços i distribuir-los entre les famílies. Ajuda mútua en estat pur. 

Notícies relacionades

La trinxera immobiliària s'estén al Poble-sec

2.160 canelons de solidaritat

Però va arribar la nova crisi, la de la pandèmia, i la Xarxa d’Aliments es va veure superada. El nombre de famílies del barri que necessitaven aliments va créixer exponencialment i la crisi sanitària va fer pràcticament impossible el funcionament horitzontal per qüestions de seguretat. «Tenim un excel amb entre 400 i 500 persones, amb noms i cognoms, que necessiten aliments. Impressiona», afirma el Sergi. El nou context els va portar a transformar la xarxa ja existent en el Comitè Revolucionari d’Aliments, que treballa en col·laboració amb l’associació Espigoladors, un projecte de lluita contra el malbaratament i la pèrdua d’aliments. Des d’Espigoladors, al Prat, ja tenien una xarxa de voluntaris als terrenys agrícoles pròxims i van poder aprofitar tota la collita plantada abans de la pandèmia i que s’hagués fet malbé, com els calçots o les carxofes. Aquesta col·laboració els ha permès disposar de productes frescos, que van complementar amb donacions de Mercabarna i de veïns i altres comerciants del barri solidaris.

Durant aquesta crisi (de jutjats tancats) han centrat els seus esforços en dos eixos: d’una banda l’alimentació i, per l’altra, la vaga de lloguers, impulsada per diverses organitzacions de tot l’Estat i en què el sindicat s’ha bolcat. Les incidències per impagament del lloguer de la vivenda a Espanya van augmentar el 380% durant l’estat d’alarma i fins al 17% dels llogaters van arribar a notificar que no havien cobrat, amb la qual cosa es preparen per fer front a una allau de desnonaments el curs que ve.